Grècia: èxit de la vaga general

Per Andreas Sartzekis [1]

Seguint la convocatòria de la GSEE (sindicats del sector privat) i d’Adedy (sector públic), 2,5 milions de treballadores i treballadors s’han associat a la vaga general del 24 de febrer passat. (Grècia té 11 milions d’habitants). Les manifestacions han estat a tot arreu combatives, com fou el cas d’Atenes, on 50.000 persones han desfilat pels carrers de la capital proclamant que no correspon a la classe treballadora pagar la crisi capitalista i denunciant el paper de la Unió europea i de l’FMI.

Aquest èxit confirma el del precedent moviment de vaga del 10 de febrer, convocat únicament per Adedy, i constitueix una clara resposta a les pretensions de les agències financeres d’avaluació que amenacen rebaixar la nota del país si el govern no és capaç d’aturar les mobilitzacions. Però constitueix igualment un desmentit a la faula segons la qual Grècia viuria « per damunt de les seves possibilitats ». Un verdader insult, quan sabem que Grècia forma part de les regions més pobres d’Europa i que nombrosos assalariats i assalariades han d’acumular dues feines per poder arribar a fi de mes.

Enfront les mesures anunciades i les que estan en preparació (la burgesia europea exigeix un segon paquet, incloent la supressió del catorzè mes de paga i fins i tot del tretzè), la fermesa en la defensa de les reivindicacions esdevé decisiva. En aquest sentit, les reivindicacions dels dos sindicats d’ensenyants de primària i de secundària són un bon exemple : salari mínim a 1.400 euros, integració de les primes al salari, elevació de la despesa d’educació fins al 15% del pressupost nacional, equivalent com a poc al 5% del PIB. Aquests sindicats han desfilat sota el lema: “Ens declaren la guerra? Tindran la desposta que es mereixen!”.

Però els obstacles a l’extensió de les lluites romanen importants. D’entrada, tenim el doble discurs de les cúpules sindicals dirigides pel Pasok (Partit socialista). La GSEE diu « refusem pagar el preu d’una crisi de la qual no som responsables »… però, tot seguit, afegeix que no només la classe treballadora ha de fer sacrificis, admetent així que les mesures antiobreres són necessàries – alhora que demana a Papandreu que adopti una o dues mesures menors contra la patronal.

El segon obstacle, decisiu, rau en la divisió del moviment obrer, que s’obstina a mantenir el KKE (PC). El 24 de Febrer va aconseguir una “mobilització dinàmica”… romanent al marge dels altres seguicis! L’esquerra antiliberal i anticapitalista té doncs la responsabilitat històrica d’empènyer realment cap a un moviment de conjunt.

Des d’aquest punt de vista, la crida de la coalició Antarsya va en la bona direcció, cridant a l’extensió de les vagues a través d’assemblees generals massives i comitès de vaga coordinats. La tasca és urgent, car poden sorgir nous impasses, com ara aquesta campanya xenòfoba desenvolupada actualment no pas contra les pressions dels capitalistes alemanys, sinó contra “els alemanys”, evocant l’ocupació de Grècia per part dels nazis. La coordinació a escala europea esdevé prioritària.