La tempesta perfecta

Per Lluís Rabell

El temporal de neu que es va abatre aquest dilluns, 8 de març, sobre Catalunya ha desfermat una onada de crítiques sobre el govern tripartit i sobre l’ajuntament de Barcelona. Imprevisió, manca de coordinació, insuficiència de mitjans... per no parlar de la picaresca de la grua municipal embarcant l’endemà els cotxes abandonats enmig de la tempesta... i multant-ne els propietaris. Els retrets han estat nombrosos – i sens dubte merescuts. Els més cridaners – l’oposició de dretes, PP i CiU – no eren, però, els més autoritzats per impartir lliçons sobre la gestió d’una crisi d’aquestes característiques (encara recordem anteriors nevades amb Artur Mas com a conseller en cap de la Generalitat).

Tanmateix, govern i oposició han evitat parlar d’aquella realitat que la nevada destapava... al mateix ritme que colgava carrers i carreteres. I és que, si alguna cosa palesa el col·lapse de dilluns a la tarda, és el caràcter insostenible del model de país - i de ciutat - que un i altra s’obstinen a defensar. El model neoliberal és d’una vulnerabilitat extrema i demostra una alta incapacitat per fer front a una catàstrofe natural o a una situació meteorològica adversa com la d’aquests dies. Només cal dibuixar un senzill mapa de les incidències més importants que ha patit la població per adonar-se’n.

Carreteres bloquejades, amb milers de conductors atrapats; carrers embussats i impracticables; milers i milers de camions de gran tonatge bloquejats a La Jonquera, en àrees de serveis o la vora de les autopistes... El regne del cotxe individual i del transport preferent de mercaderies per carretera no només resulta altament contaminant i malbaratador d’energia, sinó també d’una gran fragilitat. L’asfalt s’ha tornat l’artèria principal de la vida econòmica, social i productiva. Sense fluïdesa a les carreteres, el país deixa de respirar. Aquesta realitat s’ha agreujat considerablement en les últimes dècades amb el creixement dels desequilibris territorials, el desgavell urbanístic propiciat per l’especulació i les desigualtats socials. Tot plegat ha multiplicat el nombre de desplaçaments quotidians i les distàncies que cal recórrer per anar i tornar de la feina, accedir a escoles i serveis, etc. Cada dia, més d’un milió de cotxes travessa Barcelona. La Diagonal, les Rondes, la Gran Via... – que la nevada va transformar en un parany – absorbeixen el gruix d’aquest volum de vehicles.

El revers d’aquesta realitat és la penúria del transport públic i, en primer lloc, de la xarxa ferroviària, tant pel que fa al moviment de mercaderies com de viatgers. Xarxa insuficient, envellida, mancada d’inversions i de recursos... incapaç de garantir un servei eficaç, descongestionar l’àrea metropolitana, permetre l’accés a polígons industrials, etc. Si sota un temps clement les avaries són el pa quotidià d’aquestes rodalies, només cal que caigui una forta nevada o que la mar es mostri embravida per acabar d’adobar-ho. Al Maresme en saben alguna cosa. El cert, però, és que la clau d’un nou model de país, reequilibrat socialment i mediambientalment sostenible, rau en un canvi radical del sistema de mobilitat urbana i interurbana. I això només es pot resoldre des del desenvolupament d’una potent xarxa de transport públic, orientada decididament cap a la gratuïtat. La racionalitat va de la mà dels interessos de la majoria social, per damunt de les pressions de lobbys tan influents com el de l’automòbil.

I només des del servei públic és possible resoldre una altra de les mancances més greus que encara pateixen milers de famílies: el tall de subministrament elèctric. Les instal·lacions de Fecsa-Endesa – les torres d’alta tensió – no han suportat en molts casos el pes de la neu. El govern diu que “demanarà explicacions”. No cal indagar gaire, però, per detectar un bon nombre de problemes, tots vinculats a la privatització de les companyies elèctriques i al consegüent esforç per treure’n el màxim profit a còpia d’estalvis en el manteniment de la xarxa. (Naturalment, el cost de les torres és inferior a les connexions soterrades). D’una altra banda, les grans xarxes – a diferència dels sistemes de producció i distribució de proximitat d’energia – comporten un impacte molt més gran sobre àmplies franges de població en cas de qualsevol incidència. Només faltava el President Montilla, aprofitant l’avinentesa de l’apagada a les comarques gironines, per dir-nos que “amb la MAT, això no passaria”... quan justament és el sistema de transport de grans quantitats de corrent a enormes distàncies el que disminueix – entre altres moltes coses – la fiabilitat del servei... i augmenta exponencialment el malbaratament d’energia. (La MAT, per cert, no està pensada per abastir les comarques gironines, sinó per exportar cap al sud la sobreproducció de les centrals nuclears franceses).

En un mot: la combinació de les inclemències climàtiques i del neoliberalisme aplicat al disseny d’un país, de les seves infraestructures i serveis, és el que engendra “tempestes perfectes” damunt la seva soferta ciutadania. Si no li parem els peus, el capitalisme ens en fabricarà moltes més. I cada cop més assoladores.