El convidat del futur

Per Júlia Morell [1]

El 20 de novembre del 1945 es coneixerien a Leningrad Anna Akhmàtova i Isaiah Berlin. La trobada entre Berlin i aquella “reina tràgica” -així és com el jove historiador la va anomenar- es va prolongar durant vint hores i va ser determinant per ambdós personatges, sobretot per la poeta, que tenia aleshores cinquanta-sis anys. Van parlar sobre els poetes amics emigrats a l’Europa Occidental, van discutir sobre art i música, i Akhmàtova li va llegir alguns dels seus poemes i li va relatar els episodis més tràgics de la seva vida.

El primer marit la poetessa, el també poeta Nikolai Gumiliov, va ser afusellat el 1921, el seu fill va ser deportat en un camp de concentració a Sibèria i el seu últim marit, Punin, va morir en un camp de concentració el 1938. Ella va estar anys sense poder publicar; del 1922 al 1935 va viure una època d’inactivitat literària i va cremar el manuscrit inacabat de Rèquiem per por que la duguessin a la presó, ja que es tractava d’una elegia als presoners del règim estalinista. Va ser només gràcies al fet que els seus amics en van conservar fragments en la memòria que va poder acabar-lo més tard, tot i que no es va poder publicar fins l’any 1987 a l’antiga URSS.

Ella va viure aquella trobada com un avís del destí. La visita de Berlin va desencadenar per a la seva poesia un cicle de gran intensitat, entrellaçant la vessant política, la personal i l’amorosa. Va revestir aquella trobada també de gran significació històrica, ja que poc després va començar la Guerra Freda i pensava que es va condemnar la seva obra en part perquè Stalin sabia que havia rebut Berlin a casa seva. Però aquest cop Akhmàtova no va silenciar la seva veu. Va acabar el Rèquiem i va decidir continuar la composició del Poema sense heroi, en el qual va estar treballant durant vint-i-dos anys, i que mostra, de manera fragmentada i polifònica, la història russa del segle XX. En aquest poema també hi apareix Berlin, sota el nom de “El convidat del futur”.

Fins el desembre de l’any passat, tant en llengua catalana com en llengua castellana, la poesia d’Akhmàtova només havia estat publicada de manera fragmentada. És per això que, ara que l’editorial Edicions 1984 ens ha obsequiat amb la publicació de la seva Poesia Completa, en l’acurada traducció de Jaume Creus, és un bon moment per endinsar-se en l’univers poètic d’aquesta figura cabdal de la poesia russa del segle XX.

La seva poesia parteix de materials autobiogràfics, del patiment individual, per erigir-se com a veu col•lectiva, com el testimoni del dolor de tot un poble mancat de llibertat. Conscient que la veritat estètica serà major que la veritat autobiogràfica, ja que la primera és de caire universal i perdura en el temps, ella sent el deure moral de cercar la veritat a través de la paraula poètica.

En els seus últims poemes, la figura del jo s’acosta cada cop més a la dels herois i les heroïnes tràgics. La seva veu, cada cop més política, lluitarà contra el propi destí sabent que es tracta del destí tràgic de tota una època. Els fragments del Poema sense heroi, el Rèquiem, són l’expressió del seu amor -in absentia- per Isaiah Berlin, els qui testimoniaran no solament el fracàs personal, sinó el fracàs de tota una època de lluita, i el fracàs d’aquells qui, com ella, han decidit ser exiliats en el seu propi país.