Davant la reforma laboral del Govern: No a l’abaratiment de l’acomiadament i la privatització de la intermediació laboral

Declaració de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

El Govern porta mesos asseient-se amb els sindicats majoritaris i la patronal per assolir algun pacte encaminat a reformar la regulació de les relacions laborals. Ara ha trobat més comprensió per part de la patronal amb el seu últim document de propostes. Les direccions sindicals majoritàries semblen estar disconformes amb l’abaratiment de l’acomiadament i el paper de les agències de col•locació privada en la intermediació laboral, però, per no perjudicar electoralment un "govern amic" i la seva acceptació de certes mesures (bonificació per la contractació juvenil, model alemany, etc...), no semblen decidides a moure’s amb la contundència que requereix la situació. És precís, davant el que se’ns ve a sobre, impulsar una mobilització general contra el govern i la patronal, exigint les direccions sinidicals que s’afegeixin a la pressió al carrer.

El govern es mou inspirat en aquell manifest neoliberal dels 100 economistes. En lloc de veure les contradiccions capitalistes, la crisi financera i especulativa i la fallida de l’UE com les causes de la crisi i com a principal obstacle de la recuperació, insisteixen a assenyalar que radica en el "model dual de mercat de treball" i en els costos laborals. Això és una falsedat manifesta, una mentida escandalosa i un frau pervers. El Govern proposa l’enèsima contrareforma que deteriora drets, ja que opera en el model de contractació -desregularitzant la contractació a temps parcial-, en les condicions d’acomiadament -abaratint-lo-, en el sistema de bonificacions i costos laborals -reduint-los-, en el sistema d’intermediació laboral -privatitzant-lo- i en altres capítols, com els Expedients de Regulació d’Ocupació (els famosos EROs).

Mesures principals que defensa el Govern:

Aposta per l’abaratiment de l’acomiadament i dels costos laborals per diferents vies:

1) Generalitzant el contracte de foment amb indemnització per acomiadaments de 33 dies, perquè s’utilitzi en comptes de l’ordinari de 45 dies per any treballat.

2) Reordenant la casuística dels tipus d’acomiadament per fer més fàcil que les empreses s’acullin als que justifiquin menys costos.

3) Ampliant les bonificacions a la contractació indefinida d’un amplíssim nombre de col•lectius.

4) Fomentant un abaratiment o una desregulació de l’ocupació a temps parcial -que, a la pràctica, aguditzarà l’actual segmentació del mercat laboral entre homes i dones, ja que són aquestes últimes les que en major mesura són contractades a temps parcial-, bonificant la modalitat indefinida amb horari fix, o permetent adaptar els horaris de l’ocupació a temps parcial a les variables condicions productives -en aquest cas, hauria de ser ocupació indefinida. A efectes de dies cotitzats hi hauria un coeficient corrector a efectes de la pensió.

5) Ampliant la possibilitat d’utilitzar el contracte de formació per al col•lectiu juvenil fins als 24 anys, exempt de cotitzacions i dels costos de la formació en les petites empreses, i continuar permetent que el primer any es continuï cobrant menys que el SMI (salari mínim interprofessional). No obstant això, rebrien dret de prestació d’atur.

6) Establint el sistema austríac d’indemnitzacions, en el qual el treballador porta amb ell mateix el dret a un fons que acumula quan passa d’empresa a empresa. Les empreses paguen mes a mes una petita quantia que va a aquest fons i si el treballador canvia d’empresa no el perd, facilitant la mobilitat laboral i la formació al llarg de la vida. Totes les empreses (i no solament les que acomiaden) el paguen, però ho anticipen i no suposa un obstacle a salvar quan es decideix un acomiadament. Al seu torn, els nous contractes de foment podrien comportar una exempció en els costos extintius dels acomiadaments col•lectius i objectius per a les empreses, amb recurs al FOGASA (Fons de Garanties Salarials) per complementar-los (possiblement un 40%). Aquí hi ha un abaratiment de costos per a l’empresariat i que paga la Seguretat Social -a la pràctica, fons de salaris.

També es proposa "privatitzar" la intermediació laboral:

a) Ampliant el marge d’operativitat i l’àmbit d’actuació de les ETTs, fins i tot per ocupar treballadors en activitats perilloses (únics casos en els quals se supervisarà) i amb l’acceptació originada en la negociació col•lectiva per a certes ocupacions.

b) Buscant que les agències privades de col•locació amb ànim de lucre operin en l’activitat d’intermediació que realitzen els Serveis Públics d’Ocupació, com si se les volgués sotscontractar establint un conveni de col•laboració. En gran mesura, això suposa una privatització, amb tots els interessos particulars que això comporta, i una contribució a una major segmentació del mercat de treball, amb efectes no només selectius sinó també discriminadors, sense una major garantia de dinamització, transparència i objectivitat en les col•locacions.

Acceptant la proposta del model alemany, que combina reduccions de jornada i prestació d’atur, i emmarcant-lo en un conjunt de reformes dels Expedients de Regulació d’Ocupació. En ser en el marc dels EROs de reducció de jornada o de suspensió, el seu efecte serà molt limitat. A més, el model, encara que pot ser un amortidor per a certs col•lectius, suposa repartir l’atur i el cost recau sobre la seguretat social -i, per tant, sobre el salari indirecte de la classe treballadora-.

Valoració

La creació i el manteniment de l’ocupació depenen de la política econòmica. La regulació laboral influeix en el tipus i la qualitat de l’ocupació. Si la política econòmica és contractiva, l’ocupació, en un context de recessió, es continuarà destruint. El model d’inestabilitat i vulnerabilitat laboral no és només quelcom que afecti la contractació temporal. La precarietat és un fenomen complex que inclou factors com la remuneració, la penositat, la perillositat, el temps i el contingut del treball. D’altra banda, la inestabilitat i incertesa laboral és només gradualment diferencial, ja que actualment l’acomiadament és pràcticament lliure. L’ocupació indefinida només té un menor cost d’acomiadament i la figura del contracte fix ja només és pròpia del funcionariat.

En termes globals, les bonificacions i l’abaratiment de l’acomiadament suposen deteriorar drets del conjunt de la classe treballadora, a fi d’augmentar la taxa d’explotació del capital, en tant que suposa abaratir els costos laborals sense estimular la creació d’ocupació, sinó més aviat al contrari, fent més fàcil acomiadar.

Les bonificacions a la contractació han demostrat històricament que el seu únic efecte és modificar la posició a la cua de l’atur d’uns col•lectius davant d’altres. La pretesa concentració de les bonificacions per a la joventut, que suposen una gran quantia de diners, al final es desdibuixa i perd el seu pretès efecte positiu, perquè la llista de col•lectius bonificats acaba sent amplíssima. A més, quan del que es tracta és de "bonificar" la contractació de dones, s’acaben impulsant fórmules que promocionen la seva contractació a temps parcial (el 80% d’aquest tipus de contractes són femenins). Sota la fal•laç bandera de la "conciliació", l’estímul al temps parcial (en realitat, al temps parcial femení) valida el model de "salari i mig" familiar sense corresponsabilitat de l’home en les tasques de criança i domèstiques. No en fan més que reforçar l’actual divisió sexual del treball: dones amb contractes a temps parcial que duen a terme en solitud les tasques reproductives i de cura davant homes amb contractes a temps complet (i jornades cada vegada més llargues). Això constitueix un obstacle fonamental tant per a l’assoliment de l’autonomia econòmica de les dones com per aconseguir la corresponsabilitat entre homes i dones respecte al repartiment del necessari treball de cura.

Si del que es tracta és de crear ocupació, seria molt més eficaç dedicar tots aquests fons -que es drenen de les arques de la Seguretat Social: és a dir, dels salaris diferits de la classe obrera- per emprendre activitats i serveis públics molt necessaris des del punt de vista social i mediambiental, amb efectes multiplicadors, creant ocupació pública directa.

El govern sap perfectament que reduir costos laborals no representa el factor fonamental d’estímul a la inversió i a la creació d’ocupació. En un context capitalista, l’estímul bàsic són les expectatives de benefici i que aquestes superin les exigències de retorn del capital financer. Mentre el guany sigui el criteri del model econòmic, les crisis i els problemes socials seran recurrents, la qual cosa és una contradicció consubstancial i insuperable del capitalisme.

El govern ha anat degradant la presumpta orientació de convergència de costos entre ocupació temporal i indefinida fins a abandonar els anunciats augments del cost d’acomiadament i l’augment de cotitzacions per atur de l’ocupació eventual. A més, es volen arbitrar tots els mecanismes per determinar la modalitat més barata d’acomiadament.

Per una reforma laboral a l’ofensiva

En definitiva, aquesta enèsima contrareforma empitjorarà les condicions sociolaborals dels i les treballadores. Només servirà per socialitzar la misèria i l’atur i donar més màniga ampla a una patronal incapaç de renovar el teixit industrial i que descarrega sistemàticament en la classe obrera les dramàtiques conseqüències de la seva pròpia incompetència.

L’efecte d’una reforma així, de portar-se a terme, reforçaria una major segmentació del mercat de treball. En no encarir la contractació temporal, difícilment deixarà de ser atractiva, i es continuarà generalitzant per aplicar una gestió cada vegada més precària de la força laboral. La precarització continuaria estenent-se en tota la classe treballadora assalariada, colpejant amb més severitat els col•lectius que es troben més mal posicionats: dones, joves i immigrants.

No cal dir que aquestes són agressions inacceptables en un context en el qual al capital no li queda cap altra cosa que continuar agredint sense concessions. L’únic que discutiran els partits que opten als governs d’aquest Estat burgès és en el ritme, la intensitat i la possibilitat de pactar on colpejar de nou als i les assalariades.

Per aquest motiu, la resposta de la classe treballadora i tota la ciutadania hauria de ser contundent, organitzada i sostinguda en el temps fins a bloquejar iniciatives com aquesta i imposar un canvi de model. La línia inicial per a un canvi ha de passar per un canvi polític i institucional internacional, un canvi en les polítiques econòmiques, productives i energètiques, i un model laboral que exigeixi reformes laborals a l’ofensiva des de l’òptica dels i les treballadores. Però, perquè això sigui possible, és fonamental anar preparant una remobilització massiva de la població i vèncer la resignació regnant davant els efectes devastadors de la crisi capitalista en curs.