Contra les retallades socials, cap a la vaga general!

Per Campaña contra l’Europa del Capital, la Crisi i la Guerra

La crisi actual, lluny de ser una crisi conjuntural passatgera, és una veritable crisi sistèmica, econòmica i financera, social, ecològica, alimentaria i de les cures. Malgrat el que ens diguin les èl.lits polítiques i económiques, no estem al final de la crisi i el més dur encara està per arribar.

La professionalització de la política, els lligams cada cop més estrets entre el món empresarial i la política, i les polítiques neoliberals han generalitzat la corrupció a molts indrets de casa nostra, tal i com ho mostren els escàndols dels últims mesos. La corrupció, lluny de ser un problema causat per actituds individuals mogudes per l’avarícia, és una conseqüència del model econòmic implementat als darrers anys, basat en l’especulació i la desregulació.

L’opció de les elits polítiques i econòmiques és intentar transferir el cost de la crisi als sectors populars. La imminent Reforma Laboral n’és un bon exemple, ja que continua la transferència dels costos de la crisi de les empreses a les arques públiques i precaritza encara més les condicions de les treballadores i els treballadors. És més, el conjunt de mesures contemplades a la reforma laboral, que afectarien les nostres jubilacions, contractes i condicions de treball, demostra que el govern del PSOE i el Tripartit s’han acabat rendint als interessos de la patronal i la banca enfrontant-se d’aquesta manera als interessos de classe treballadora. El Govern de Zapatero proposa l’enèssima contrarreforma que deteriora drets atacant un cop més el model de contractació desregularitzant la contractació a temps parcial, abarantint l’acomiadament, reduïnt el sistema de bonificacions i costos laborals, privatitzant el sistema d’intermediació laboral i facilitant encara més els famosos Expedients de Regulació d’Ocupació.

Per tot arreu les seves polítiques aconsegueixen que la crisi la paguin els i les assalariades i aprofundeixen les polítiques neoliberals, mitjançant acomiadaments massius, l’increment brutal de l’atur, i la retallada i moderació dels salaris. D’aquesta manera amenacen els drets socials conquerits mitjançant la lluita a través de noves “contra-reformes” laborals i de pensions, i afavoreixen descaradament als rics organitzant rescats bancaris, claudicant front les grans multinacionals, i aplicant politiques fiscals regressives i plans d’austeritat.

La combinació entre precarietat, salaris de misèria, dificultats per accedir a un habitatge digne, que afecta de forma particular a la joventut, i l’augment incessant de l’atur transforma la crisi econòmica en una veritable crisi social que deixa a l’estacada milions de persones, amb dificultats per arribar a finals de mes i satisfer les necessitats bàsiques. A més, continuen les polítiques de privatització i la mercantilització dels serveis públics, especialment en sectors com la sanitat, l’educació, l’energia o el transport, amb l’aplicació de directives liberalitzadores i polítiques com les del procés de Bolonya. Altres propostes “màgiques” del govern de Zapatero per recuperar la confiança dels mercats i sortir de la crisi ha estat augmentar l’edat de jubilació i reduir les pensions, mantenint les subvencions a les empreses per contractar. Tot això vé acompanyat d’un duríssim pla de retallada de despesa pública.

Les dones sofreixen de forma particular l’impacte de la crisi, pateixen discriminació al mercat de treball, taxes d’atur i precarietat més elevades a les dels homes i carreguen el pes de la debilitat dels mecanismes de l’Estat del benestar, degut al desigual repartiment del treball domèstic i la cura. L’ascens de la dreta populista dins la UE difon concepcions reaccionàries sobre la família, la sexualitat, les opcions sexuals, i el paper de la dona a la societat i amenaça amb retallar drets com el de l’avortament, encara conquerit de forma molt limitada.

En aquest escenari augmenta la pressió vers la població inmigrant. Si abans de la crisi la inmigració va ser requerida per ser superexplotada sense drets en els pitjors treballs, ara s’incrementen les expulsions, s’articula un pla de retorn i s’accentua la repressió. La política de la Llei d’Estrangeria és aixecar més murs i externalitzar les fronteres. Aquesta política de racisme institucional situa els i les inmigrants com a culpables de la crisi per tal d’ocultar la responsabilitat del sistema, fomentant així la divisió i el racisme socials. Això comporta que milions de persones siguin, de fet, ciutadans de segona amb menys drets que la resta de la població.

Les multinacionals catalanes i espanyoles, amb el suport actiu dels governs, continuen amb la seva politica de rapinya dels recursos naturals dels pobles del sud i de d’explotació de la mà d’obra, a la recerca de matèries primes barates i de nous mercats. Això no fa sinó aprofundir l’explotació a nivell global i dificultar la unitat d’acció i de lluita de la classe obrera internacional. El deute extern dels països empobrits, un deute il.legítim, segueix sense anular-se i utilizant-se com un mecanisme per imposar als governs del sud polítiques d’ajust. I la diplomàcia espanyola i europea segueix treballant per socavar els processos de canvi empresos en diferents països de llatinoamerica i salvaguardar els interessos empresarials espanyols.

La crisi i el malestar social acumulat provoca un increment les mesures repressives per part de l’Estat i la retallada de llibertats democràtiques bàsiques, sovint amb el pretext de la “guerra contra el terrorisme”, que busquen criminalitzar i contenir la dissidència.

Front aquesta situació, la mobilització social és imprescindible. Només aturarem les actuals polítiques amb l’autoorganització dels sectors populars i la nostra presència al carrer. Perquè la crisi la deixem de pagar les i els treballadors, hem d’oposar-nos a les polítiques neoliberals i trencar amb les seves mesures maquillatge i les seves (contra)reformes, mobilitzant-nos pel repartiment de la riquesa, dels drets socials, dels treballs (al mercat de treball i a les llars), per la defensa del mediambient i per la fi de qualsevol forma d’opressió i discriminació per raons de gènere, nacionalitat, etnia i opció sexual.

Per aquest motiu els col.lectius, organitzacions i plataformes catalanes que ens reunim de nou en aquest 1 de Maig alternatiu i combatiu, fem una crida a la mobilització social, a la lluita per seguir denunciant els efectes que el sistema, la seva crisi i les polítiques que els gestionen tenen sobre les i els més vulnerables. Només podrem assolir tot això amb una gran vaga general i necessiten continuar promovent i ampliant les mobilitzacions que ens condueixin en aquesta direcció. És amb aquesta orientació que hem d’estar compromesos totes i tots.

L’1 de Maig d’enguany, hem de cridar amb més força i contundència que mai, contra les retallades socials, cap a la vaga general!!!