Allò que està en joc en el semestre espanyol de la Unió Europea

Per Jaime Pastor [1]

La presidència espanyola d’aquest primer semestre del 2010 es desenvoluparà en una conjuntura especialment crítica per al futur de la UE. Perquè és ara quan s’està comprovant la mescla explosiva, d’una banda, de les conseqüències nefastes de la convergència monetarista fixada a Maastricht i al “Pacte d’Estabilitat i Creixement” (que, a més, van fomentar el frau de més d’un govern, com s’ha pogut comprovar ara a Grècia) amb, de l’altra, l’“efecte dòmino" de la crisi financera i sistèmica desencadenada des dels Estats Units.

Però és que, a més, el "tsunami" financer i social encara no s’ha acabat i està sacsejant fortament no només els països procedents de l’extint bloc soviètic (amb diverses fallides financeres i caigudes de govern), sinó també d’altres com Grècia (veritable polvorí des de finals del 2008), Irlanda, la Gran Bretanya o l’Estat espanyol; sense oblidar altres candidats com Islàndia, on s’anuncia un referèndum popular sobre les escandaloses compensacions que es proposa fer el govern islandès als especuladors estrangers, la majoria de la UE.

En aquest context, les desigualtats i l’heterogeneïtat d’interessos dins de la UE salten amb major motiu a la vista, com ja hem pogut verificar amb el pas enrere de Van Rompuy i de Zapatero en les seves tímides amenaces de sancions als països membres que no es comprometessin a retornar aviat a l’aplicació estricta del “Pacte d’Estabilitat i Creixement” (no superar el 60% de deute sobre el PIB i el 3% del dèficit). Perquè, en efecte, l’existència d’un “centre” (Alemanya i França), d’un ferm aliat dels EUA (Anglaterra) que es manté fora de l’euro, i d’una “perifèria” (a la qual ja s’hi està incorporant l’economia espanyola) creixentment endeutada i enfrontada a un atur massiu, és, com més va més evident i genera un creixent risc, fins i tot per al futur de l’euro, ara debilitat enfront del dòlar.

No sorprèn, per tant, que ara ja tots reconeguin que la famosa “Estratègia de Lisboa” de convertir la UE en l’“economia més competitiva del món” el 2010, ha estat un "fracàs", malgrat els durs atacs que s’han anat assestant a la classe treballadora i a la població amb les seves polítiques neoliberals. Perquè la relació de forces geoeconòmica i geopolítica de la UE davant les grans potències velles i noves es continua deteriorant i aquest semestre es buscarà un nou “consens” per tractar de frenar aquesta tendència mitjançant una nova clau de volta neoliberal i autoritària.

L’objectiu, de nou, és un “creixement” econòmic, mesurat sempre amb el fals barem del PIB i destinat únicament a restaurar la taxa de guany dels grans capitalistes i a facilitar noves “bombolles” que no faran més que prolongar i agreujar l’estancament de l’“economia real” durant un llarg període, especialment a països com l’espanyol.

Aquest és el propòsit de la “Nova Estratègia de Creixement i d’Ocupació 2020" que pretenen promoure les elits europees, i no és casualitat que la primera reunió amb la “societat civil” que ha tingut Zapatero hagi estat amb el lobby de l’ERT (Taula Rodona Industrial), ja que són els grups empresarials que hi són representats els que han anat marcant directament l’agenda de la UE, almenys, des del 1985.

Una estratègia encara per concretar però que, probablement, suposi donar noves passes en les polítiques de liberalització i de privatització dels serveis públics (aquest any s’inicien la liberalització de les línies ferroviàries de llarg recorregut i la mercantilització de les Universitats amb el Pla Bolonya), de congelació salarial (incloent majors diferències entre homes i dones) i de precarització de la força de treball (amb la "flexiguritat", a més de continuar sobreexplotant les feines de cura i de voler reprendre la discussió sobre la directiva de les 65 hores), de deteriorament i de desmantellament progressiu del sistema públic de pensions; i, sens dubte, de reforçament de l’“Europa fortalesa” i autoritària (amb l’ajut de la “directiva de la vergonya” i aprofitant l’ascens del racisme –com estem veient a tants llocs, des de Calabria fins a Catalunya– i la “lluita contra el terrorisme”).

Al costat de tota aquesta agenda i malgrat la “decepció” d’alguns governs europeus per la cimera de Copenhaguen, l’aspiració a lluitar contra el canvi climàtic es quedarà en mera retòrica i només la “carbonocràcia” sembla que continua funcionant com a disfressa d’un capitalisme “verd”.

En el terreny econòmic i comercial, la competència amb les grans potències anirà en detriment, una vegada més, dels pobles del Sud, especialment els d’Amèrica Llatina, el Carib i l’Àfrica. La cimera amb el Marroc a Granada el 8 de març, per exemple, confirmarà sens dubte el suport al règim dictatorial marroquí en el seu paper de gendarme dels interessos de la UE al Nord d’Àfrica, malgrat l’enorme solidaritat que s’ha desplegat a escala europea i espanyola amb Aminatu Haidar i la justa lluita del poble saharaui per la seva autodeterminació i independència.

Les cimeres amb els governs d’Amèrica Llatina i del Carib del mes de maig també serviran per fer valer davant dels pobles que es continuen rebel·lant contra el neoliberalisme i el colpisme, que han de respectar el “dret” a l’espoli dels seus recursos per part de les empreses transnacionals europees i de les oligarquies locals.

En l’àmbit geopolític i militar tampoc no queden dubtes sobre la ferma voluntat de les elits europees de subordinar la seva presumpta “política de defensa i de seguretat autònoma” als interessos del seu principal aliat, els Estats Units. Per això, la cimera del 24 i 25 de maig amb Obama a Madrid, adquireix una especial rellevància, ja que s’hi pretendrà revalorar la funció de l’OTAN com a gendarme global d’un capitalisme en crisi i el seu paper crucial a la guerra de l’Afganistan-Pakistan en la lluita pel control d’una zona geoestratègica clau. Sens dubte, tampoc la reunió de la “Unió per la Mediterrània” del 6 i 7 de juny a Barcelona, no contribuirà a apropar les dues ribes més distants del món per les seves diferències en desigualtats socials i, molt probablement, es limitarà a laments “humanitaris” per la situació del poble palestí per, tot seguit, continuar considerant Israel Estat associat, malgrat ser un règim “canalla” i genocida.

Davant d’aquest panorama, les campanyes que s’estan desenvolupant contra la presidència espanyola haurien de servir per tornar a posar d’actualitat la necessitat d’una altra Europa i d’una sortida a la crisi per l’esquerra, que permeti avançar cap a una ruptura oberta no només amb l’actual “model de creixement” sinó també amb el capitalisme neoliberal que el sustenta.

D’aquí que els set punts que ja vam presentar amb motiu de les eleccions al Parlament Europeu continuen tenint vigència: Volem una Europa que garanteixi treballar menys per treballar tots i totes; que aspiri a la socialització dels béns comuns i de la banca i al repartiment de la riquesa; que lluiti contra el canvi climàtic i estableixi les bases d’un altre model civilitzatori; que es basi en la igualtat plena de totes les dones, en el seu dret a decidir i en el respecte a la llibertat sexual; sense murs, tanques, guetos ni CIEs; que sigui democràtica i laica i reconegui tots els drets per a totes les persones, tots els pobles i totes les cultures, i que respecti la sobirania dels pobles del Sud i sigui fora de l’OTAN.