El càstig infligit al poble grec

Per Martine Orange [1] [2]

Més que un pla de salvament atorgat per Europa en nom de la solidaritat, el programa adoptat diumenge passat per la Unió Europea (UE) i l’ FMI es pot considerar com un càstig per al poble grec. Angela Merkel se n’amagava a penes: l’ajuda que consentirà Alemanya a Grècia comporta tals condicions que la lliçó servirà d’advertència per a tots els altres països que han oblidat el rigor de Maastricht. «En veure que el camí que imposem a Grècia, seguint les exigències estrictes de l’ FMI, no resulta gens fàcil, s’afanyaran a fer tot el que calgui per estalviar-se aquest tràngol», pronostica en una entrevista al diari Bild am Sonntag. Vet aquí doncs que el gran FMI és de tornada. Per als que sostenien que la institució internacional havia comprès els desastres que havia provocat a l’Àfrica i a Amèrica del Sud i havia canviat, el pla d’ajuda a Grècia ve a infligir un cruel desmentiment. Totes les velles receptes liberals hi figuren: desmantellament de la protecció social, descens dels salaris, privatització, fiscalitat sobre el consum... I, a partir d’ara, tenen l’aval de la Unió Europea.

Acorralat enmig d’una situació financera extrema, el primer ministre grec, Georges Papandreu, s’ha vist reduït a acceptar-ho tot. En contrapartida d’una ajuda de 100 a 130 mil milions d’euros durant tres anys, dels quals 45000 milions haurien d’arribar aquest any, el país es veu imposar un pla d’austeritat sense precedents. L’Estat es compromet a realitzar 30.000 milions d’euros d’economies per rebaixar el dèficit públic, que actualment representa el 13,6% del PIB, fins al llindar europeu del 3%. I això, d’aquí a la fi de 2014. «Són sacrificis difícils, però necessaris (...) Sense ells, Grècia faria fallida». “Evitar la fallida és la línia roja nacional”, ha insistit el primer ministre grec. Però, és tan segur que Grècia, amb aquest pla, evitarà la fallida? Tot aquest programa és tan injust socialment com perillós econòmicament. Fa reposar l’essencial dels esforços sobre els assalariats i les assalariades, i sobre el desmantellament de les regles socials. Així, l’edat mínima de la jubilació se situarà d’ara endavant als 60 anys. Les pensions no es calcularan sobre la base de 37 sinó de 40 anys, i tindran com a referència el conjunt dels salaris percebuts durant tota la vida professional i no pas els de l’últim període. Els salaris de la funció pública com les jubilacions quedaran congelats, i totes les indemnitzacions reduïdes - o fins i tot suprimides. Les primes de 13è i 14è mes seran suprimides per a tot salari superior als 3000 euros. En deçà, una prima a escar de 1.000 euros serà instaurada.

En el sector privat, un nou salari mínim per als joves i els aturats de llarga durada entrarà en vigor - un succedani del CPE francès, per dir-ho d’alguna manera. [Contracte de primera feina per als més joves de 26 anys, amb exoneració de cotitzacions patronals durant tres anys i possibilitat d’acomiadament sense motiu en el transcurs del seu període de «consolidació»; el CPE, proposat sota la presidència de Chirac el 2006, fou retirat davant la mobilització del jovent]. La llei sobre els acomiadaments, que prohibeix a tota empresa acomiadar més del 2% dels seus assalariats per mes, serà suavitzada. Les indemnitzacions d’atur seran també revisades a la baixa.

Deflació econòmica

Pel que fa a les despeses, el conjunt de les inversions públiques es veurà reduït. Però aquestes reduccions afectaran molt més les prestacions socials (educació, serveis hospitalaris) que no pas les despeses militars. Naturalment, l’FMI i la Unió europea han exigit privatitzacions que afectaran prioritàriament els transports i l’energia [3]. En el capítol de recaptacions, l’IVA, és a dir l’impost que colpeja indiscriminadament el conjunt de la població, s’enfilarà des del 21 fins al 23% sobre l’alcohol, el tabac i els carburants. Per contra, no es diu res a propòsit de l’impost sobre la renda, res sobre el patrimoni i les immenses exoneracions de les quals es beneficia l’església ortodoxa grega, res sobre el frau i l’evasió fiscal [4], plaga endèmica de Grècia. Oficialment, en aquest país, els funcionaris i els obrers, els ingressos dels quals estan declarats, guanyen més que els metges, els farmacèutics o els banquers.

A la injustícia d’aquest pla es podria afegir el risc de deflació econòmica. Als països on l’FMI ha imposat tal purga, l’austeritat s’ha acompanyat malgrat tot d’una mena de respiració assistida a nivell financer: la moneda ha estat devaluada, alleugerant d’un sol cop la càrrega dels deutes, i de vegades l’endeutament ha estat negociat de nou amb els creditors. Certament, això no ha permès alleugerar la càrrega imposada a les poblacions, però ha preservat si més no alguna capacitat de recuperació per a l’economia del país.

Ara bé, aquí no tenim res d’això. En la mesura que Grècia roman en la zona euro, li és impossible devaluar la moneda o jugar amb taxes d’interessos. Pel que fa a una eventual reestructuració del deute, Europa ja ha deixat prou clar d’antuvi que “aquesta no era una opció que es pogués contemplar». Naturalment, de demanar sacrificis al món financer ni parlar-ne: les institucions financeres europees estan molt compromeses amb Grècia [5]. Posseeixen aproximadament els dos terços del deute públic grec - uns 300.000 milions d’euros. Qualsevol temptativa de negociar aquest endeutament s’hauria traduït doncs en pèrdues per als bancs europeus.

Però hi ha pitjor encara. No només els deutes passats no estan alleugerits, sinó que Europa obliga Grècia a compensar la seva ajuda a preu fort. Aquí es freguen els límits de les disfuncions de la zona euro. Com és prohibit (pel tractat de Maastricht) al Banc Central europeu (BCE) de prestar directament a Grècia, són els països de la zona euro els qui ho faran un per un. Aquests préstecs bilaterals seran consentits al voltant del 5% d’interès. Com ho ha subratllat elegantment la ministra francesa de finances, Christine Lagarde, en una entrevista al Journal du Dimanche del 26 d’abril: «Aquest préstec no costarà res als contribuents francesos. Ens reportarà fins i tot aproximadament 150 milions d’euros anualment.»

Recessió prolongada

Per als bancs, l’afer encara hauria de reportar més diners. Car són les entitats bancàries les qui prestaran als Estats de la zona euro a la taxa del mercat... després de ser finançades elles mateixes a l’1% pel BCE. Així, els bancs i els Estats faran negoci sobre la base de la quasi fallida grega. En aquestes condicions, la paraula “solidaritat” té encara un sentit a la UE? Nombrosos analistes pensen que Grècia no resistirà tantes restriccions. El pla de rigor, doblat d’un augment de la fiscalitat sobre el consum, comporta el perill de submergir el país en una recessió prolongada. El ministre de finances, Georges Papaconstantinou, ha reconegut, el passat diumenge 2 maig, que el pla d’austeritat imposat per la Unió Europea soscava el creixement futur. Segons les seves previsions, la recessió no representarà el 2% del PIB, tal com estava previst anteriorment, sinó el 4% del PIB d’aquest exercici i el 2,6% del de 2011. «Estarem en recessió en els pròxims anys, la qual cosa significa que haurem d’anar encara més de pressa per reduir el dèficit,» ha previngut.

Més recessió, menys despesa pública, més atur, menys recursos fiscals... tot plegat davant les càrregues del deute, que pesaran cada vegada més: el còctel és detonant. «L’endeutament esdevindrà de seguida insuportable», ha previngut Nouriel Roubini, que preconitza una reestructuració ràpida del deute abans que la situació es torni incontrolable. L’advertència ha estat ben evidentment ignorada. Després d’haver tancat els ulls durant anys sobre les relliscades gregues, Europa, arrossegada per Alemanya, té la impressió de portar Atenes a la virtut. El seu pla podria, al contrari, obrir la via a una implosió econòmica major i a tots els aventurismes polítics.