Comprendre la crisi belga

Per Jacques Radcliff [1]

Mentre que la població pateix les conseqüències de la crisi capitalista, Bèlgica travessa de nou una crisi política i institucional major. Es tracta d’una diversió respecte als verdaders problemes, però alhora constitueix una amenaça greu per a les condicions d’existència de la majoria de la població.

El destí del districte de Brussel•les-Halle-Villvorde, a l’origen de la crisi política, és a anys-llum de les preocupacions de la gent treballadora. Tanmateix, la dimissió del govern - i les consegüents eleccions legislatives anticipades - fan el joc dels qui voldrien desteixir les solidaritats socials en benefici de les falses solidaritats d’identitat i nacionalistes. La patronal flamenca té un ambiciós projecte de desenvolupament per a Flandes, de fet una de les regions més pròsperes d’Europa. El seu punt fort és el port d’Anvers, el tercer del món pel que fa al volum de mercaderies que hi transiten, al voltant del qual juga el dinamisme de les empreses flamenques. Aquest projecte implica una ofensiva contra el moviment obrer per millorar la flexibilitat del treball i la mobilitat de la mà d’obra, i sobretot qüestionar el sistema nacional de seguretat social, creat el 1944.

Després de la crisi dels anys 1970, les reestructuracions han deixat un camp de ruïnes industrials a Valònia, ja colpida per la crisi del carbó. A Flandes, per contra, aquesta crisi va afavorir l’expansió d’un capitalisme regional basat sobre petites i mitjanes empreses dinàmiques, l’activitat dels bancs i les inversions de les multinacionals. Avui, mentre que el vell solc industrial való continua estant gangrenat per un atur massiu, l’economia flamenca tem més aviat la penúria de mà d’obra. Però la superestructura institucional belga ja no es correspon amb la nova realitat del capital, i la classe dominant és incapaç d’hissar-se al nivell de la gestió de l’Estat en el seu conjunt. La reforma de l’Estat dels anys 1980-90 s’ha acompanyat d’aberracions en la repartició de les competències.

La situació de Brussel•les

Capital del país i única regió bilingüe, és particularment insostenible: insuficiència de recursos, divisió en dinou municipis, territori massa estret. Durant dècades, Flandes fou per a Bèlgica una reserva de mà d’obra barata. La regió va patir l’endarreriment en el seu desenvolupament, l’emigració, el menyspreu de la llengua pròpia i de la seva gent. Avui, la situació econòmica s’ha invertit i, si els flamencs ja no són oprimits, no es poden negar les pesantors històriques. Fins i tot si la patronal flamenca no ha triat jugar la carta de l’extrema dreta, el perill que representa el partit feixista Vlaams Belang (25% dels vots a Flandes) no pot ser subestimat. La socialdemocràcia flamenca, desorientada pel passatge del seu electorat popular al Vlaams Belang, no veu cap altra perspectiva més que d’acompanyar el projecte neoliberal per a Flandes.

L’esquerra paga la culpa històrica de la socialdemocràcia belga, que es va negar en el seu moment a abraçar la causa legítima del poble flamenc. A falta d’alternativa à l’esquerra, les reivindicacions flamenques han estat recuperades per la dreta, el revengisme de la qual dóna la mesura de les humiliacions sofertes. En el si de la classe obrera, el fet que l’esquerra no fes seves les reivindicacions democràtiques flamenques va deixar el camp lliure a la jerarquia catòlica, que ha pogut construir un potent sindicat cristià, la CSC, capaç de fer contrapès al sindicat socialista FGTB. La CSC és hegemònica entre la classe obrera de Flandes, mentre que la FGTB continua sent més poderosa a Valònia. Al si del món del treball, una línia divisòria organitzativa s’ha afegit així a la separació lingüística.

La crisi belga no se situa pas en el terreny de la política neoliberal i els seus subproductes ideològics: arrogància del poder dels diners, glorificació de la desigualtat social, banalització de la xenofòbia, ruptura de les solidaritats socials, són “valors” compartits pel conjunt de la classe capitalista, valona o flamenca. La solució del mal belga passa per una política social i econòmica que permeti reabsorbir la desigualtat de desenvolupament entre el nord i el sud del país. Tal política passa per una redistribució de les riqueses i una reactivació de la inversió pública – i per tant suposa una ruptura amb la lògica del mercat. El moviment obrer, avui afeblit, es veu confrontat al desafiament de salvar el sistema de seguretat social. Una batalla que només es pot guanyar mitjançant la unitat dels treballadors i treballadores de Flandes i Valònia i del seus sindicats, CSC i FGTB.