Democràcia i lluita de classes en la guerra d’Espanya

Per Pepe Gütiérrez

És bo deixar clares les coses. La guerra civil espanyola només s’entén en el marc de la guerra de classes internacional desencadena per la Revolució d’octubre. Però cal recordar que aquesta va ser deutora directa de la Primera Guerra Mundial que va enfrontar antre si països “democràtics”, on els ciutadans que s’oposaven a la guerra eren considerats “traïdors”, i en la qual el poble rus va ser utilitzat massivament com a carn de canó.

Després hi havia una història pròpia, unes llibertats i unes reformes (l’agrària, la laïcitat, el control democràtic de l’exèrcit, etc.), que s’havien anat ajornant al llarg del segle XIX... per por al seu desbordament popular.

Es parla de “totalitarismes” antagònics i complementaris, del nazisme i de l’estalinisme, concepte aquest últim que la dreta (inclosa la “socialista”) tendeix a confondre amb “comunisme”, o sigui amb la primera víctima d’ambdós.

En la dreta, la temptació hi resulta més que evident. La terra estava en mans d’una minoria terratinent que no acceptava ni les reformes pactades que va tractar d’aplicar la pròpia Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA). Els empresaris que s’havien acostumat a no necessitar representació política, ja que la policia, la guàrdia civil o l’exèrcit ja feien el seu servei, van apostar majoritàriament per la CEDA, i van donar suport a l’Alçament.

I aquest no hauria existit sense el finançament de Juan March i de molts altres, entre ells Francesc Cambó, el monument municipal del qual “adorna” l’avinguda Pau Claris de Barcelona.

Quan van perdre les eleccions del 1936, van optar per una contrarevolució “preventiva” seguint el model de Mussolini i Hitler. Això va ser el que els va oferir el sector “africanista” (colonialista) de l’exèrcit.

L’actual afany per ventilar tota la veritat (amb la força de la investigació rigorosa) ens està mostrant que, en realitat, el franquisme era molt més infecte del que se’ns deia i que per parlar de “dreta civilitzada” en aquest país, cal fer-ho amb sorna.

Cert, la contrarevolució, encara que no va aconseguir un enquadrament militar-militant a l’estil nazi, va aconseguir, però, una base de masses. En primer lloc, perquè amb el terror això resulta prou senzill, i en segon lloc, perquè representava la inèrcia autoritària de segles, el provincianisme estret... Amb el temps, aquesta base social es va anar esfondrant i canviant, i entre la gent sotmesa més honesta van anar sorgint noves fornades de resistents.

LA BASE MILITANT

El que la dreta tracta de transmetre actualment per mitjà dels seus “historiadors” és que la culpa la va tenir l’esquerra, sobretot la revolucionària (que mesclen amb l’estalinisme), advertint que hi ha uns límits que no es poden tocar sense “provocar”.

L’estalinisme va ser una força minoritària a Espanya almenys fins al 1937. També ho va ser, encara que en altres mesures, el republicanisme liberal. El gran suport de la República no va ser la burgesia il·lustrada (que va ser desbordada pels seus fills més conseqüents, com els poetes), sinó el poble militant, la classe obrera organitzada.

Sense el PSOE (i la UGT), els governs republicans s’haurien quedat penjats. La timorateria d’aquests governs, obsessionats sobre tot per “l’orde”, va acabar creant una enorme frustració en les bases militants i en les joventuts del PSOE.

Quan l’ascens d’Hitler i la derrota militar de la socialdemocràcia austríaca van fer palès allò que la dreta estava ordint, van optar verbalment per la revolució per tal de canalitzar les seves bases i acovardir la dreta, i en fer-ho van trobar un poderós suport per baix.

La CNT estava dividida entre la seva ànima sindicalista i la seva ànima anarquista, però malgrat els fracassos de la “gimnàstica revolucionària”, amb prou feines se’n va ressentir la seva implantació. Els seus pitjors defectes eren, primer el sectarisme, el seu rebuig a la unitat militant, la seva inclinació al “nosaltres sols”, i després, la seva manca d’una mínima reflexió estratègica. N’hi ha prou amb anotar el significat dels seus debats –el comunisme llibertari...serà més agrari o més industrial?- en el Congrés de Saragossa de 1936, o sigui després de la victòria nazi a Alemanya, quan Franco i Mola ja estaven preparant la degolladissa.

El comunisme aquí estava molt més viu i autènticament representat pel Bloc Obrer i Camperol i l’Esquerra Comunista Espanyola (antesala del POUM), que no per casualitat arreplegava la gran majoria dels comunistes que s’havien format en els temps de Lenin i Trotsky.

ALIANÇA OBRERA VS FRONT POPULAR

Després de buscar el seu propi espai, ambdós es van mobilitzar per crear l’Aliança Obrera, obra sobretot d’un Maurín que havia superat les seves hesitacions del primer bienni republicà.

A pesar de les seves diferències, van desenvolupar un mapa estratègic que passava abans de tot per unificar obrers i pagesos i, amb ells, les classes mitjanes representades pels nacionalismes perifèrics, en una alternativa que era tan democràtica com socialista en la línia d’Astúries on –allà sí- van trobar la complicitat de socialistes i CNTistes, dels que van entendre que dos marxistes i dos anarquistes podien sumar quatre revolucionaris. Fins i tot el PCE, obsessionat fins al dia abans per fer fora als “trotskistes”, va haver de sumar-s’hi; de fet encara tenien el socialisme com a horitzó.

Però tot va canviar amb la derrota del 34 i el gir del Komintern cap a la dreta. Stalin va començar a sacrificar la vella guàrdia bolxevic amb dos objectius bàsics. Un, acabar amb tota oposició; dos, demostrar a Occident que era una garantia contra qualsevol temptativa revolucionària. Abans que res, el Front Popular expressava aquest gir que aquí va coincidir amb la necessitat de parar (electoralment) la dreta i d’imposar l’amnistia per a milers de presos del 34. Però el cisma entre la voluntat de canvi des de baix i la política “d’ordre” per dalt ja estava establerta; l’eix de classe s’havia trencat.

QUINA MENA DE DEMOCRÀCIA?

Evidentment, el laberint té molts més amagatalls, però el central és el marcat pels antagonismes de classe, nacionalment i internacionalment. Aquest factor se sol ocultar a favor del dilema entre feixisme i democràcia... Quan es parla de democràcia no es parla de propietat (de la reforma agrària o d’uns drets socials mínims que tot just començaven a conquerir-se), ni del dret d’autodeterminació de les nacions, ni tan sols de les colònies!

Un bon exemple és el cas del Marroc (vegeu entrefilet) que havia sigut el camp experimental de l’exèrcit que va acabar ocupant el seu propi país i que, per si això fos poc, estava utilitzant “els moros” en la “Croada cristiana” més hipòcrita de tots els temps.

A través de militants de la Quarta Internacional, el POUM i la CNT van proposar al govern de Largo Caballero un acord amb els nacionalistes magrebins que passava per una autonomia nacional, i que podia haver significat un gravíssim problema per als insurreccionats. No obstant això, Largo Caballero (l’esquerra del PSOE) va preferir no “molestar” el Front Popular francés. La democràcia són els governants, no la gent, el poble.

I aquestes democràcies van propiciar la “no-intervenció”, per més que la majoria de la població estava a favor de la República i per més que els seus governs fossin d’esquerres (Front Popular a França, New Deal als Estats Units), donant un suport més o menys indirecte al franquisme, mentre les grans multinacionals ho feien de forma directa.

Per descomptat, ningú no pot negar l’existència d’un abisme social. El que es fa és dir que van ser aquestes diferències les que “van partir” el país. Quan s’evoca la seva traducció política -l’acció revolucionària- se la considera com un epifenomen, quan no un obstacle per a la reconstrucció d’un “Estat de Dret” en el qual un patró pot despatxar mil obrers, però mil obrers no poden oposar-se a un patró sense haver de veure’s amb la policia.

*Publicat a la revista Revolta Global núm 26 (juliol-agost 2006)