El Tractat de Lisboa: una constitució que no s’atreveix a dir el seu nom

Per Jaime Pastor [1]

La ratificació final del Tractat de Lisboa, gràcies al Sí finalment aconseguit en el segon referèndum celebrat a la República d’Irlanda l’octubre del 2008, ha vingut a satisfer l’aspiració neoliberal de dotar l’UE d’un blindatge legal i d’una maquinària institucional al servei dels interessos dels grans poders econòmics europeus i transnacionals.

Queda així superat l’obstacle interposat pel No a l’anterior projecte constitucional a França i Holanda en sengles referèndums, encara que hagi hagut de ser al preu de mostrar una vegada més el despotisme antidemocràtic de l’eurocràcia.

En realitat, el Tractat que ara entra en vigor coincidint amb la presidència espanyola no és sinó una nova versió del Tractat Constitucional Europeu, només que eliminant la denominació de "Constitució" (per a així evitar la celebració de nous referèndums en la resta de països, com va reconèixer el mateix pare d’aquell Tractat, Giscard d’Estaing) i una simbologia oficial (bandera, himne...) que semblava molestar determinats països, encara que, com estem sofrint ja, se’n manté l’(ab)ús.

A més, és molt més confús que l’anterior, ja que es basa en dos tractats reformats (el de l’UE de Maastricht (TUE), amb 55 articles, i el de la Comunitat Europea, ara denominat de "Funcionament de l’UE" (TFUE), amb 358 articles) i en una llarga relació de protocols (37) i declaracions particulars (65, més les d’Irlanda i de Txèquia, generalment dirigides a facilitar l’exempció dels governs del respecte a determinats drets socials o de les dones o a continuar permetent els "paradisos fiscals" dins de l’UE), així com 2 annexos.

Essencialment, aquest conjunt de documents conserva els trets del projecte anterior que en el seu moment vam criticar ja des de l’esquerra anticapitalista:

· imposa un model econòmic neoliberal (el "principi d’una economia de mercat oberta i de lliure competència" és arxirepetit al llarg dels documents), subordinant qualsevol política social o ambiental o de relació solidària amb el Sud al respecte a aquest principi;

· impedeix qualsevol restricció al lliure moviment de capitals no solament dins, sinó també fora, de l’UE (art. 63 TFUE) o al "lliure comerç", i fomenta el desmantellament gradual dels serveis públics;

· inclou una Carta de Drets Fonamentals que suposa un mer reconeixement "per baix" dels drets existents en els Estats membres, sempre, a més a més, que siguin compatibles amb el "lliure moviment de capitals" i el creixent "dúmping" fiscal i laboral, com ha estat decidint el Tribunal Europeu de Justícia amb sentències com les dels casos Laval, Viking, Ruffert i Luxemburg;

· respecta els compromisos contrets en el marc d’una OTAN (art. 42.2 TUE) sota hegemonia nord-americana, com estem comprovant a l’Afganistan, obliga els Estats membres a "millorar progressivament les seves capacitats militars" (art. 42.3 TUE) i amplia el seu camp d’intervenció militar a la "lluita antiterrorista", ja formalitzat amb el Document Solana en el marc de la "guerra global preventiva" no abandonada per Obama;

· no reconeix plens drets de ciutadania per a totes les persones "nacionals de tercers països en situació de residència";

· tampoc no assumeix la realitat plurinacional de gaires dels Estats membres, ja que exigeix el respecte a la "integritat territorial" de cada Estat (art. 4.2 TUE), negant així el dret d’autodeterminació a aquells pobles que el sol·licitin;

· no hi ha un reconeixement efectiu de l’autonomia i el dret a decidir de les dones ni de les feines de cura, permetent, a més, que països com Malta i ara Irlanda continuïn prohibint l’avortament;

· reforça la independència del Banc Central Europeu (que continuarà tenint com a objectiu l’"estabilitat de preus" i la "disciplina pressupostària" dins del marc del Pacte d’Estabilitat i Creixement) i, si bé augmenta les competències del Parlament Europeu, aquest continua sense poder disposar de capacitat d’iniciativa legislativa (igual que els Parlaments estatals) i ha de codecidir amb el Consell Europeu de Caps d’Estat i de Govern.

Aquest últim és de fet l’organisme que, des de la seva posada en marxa el 1974, ha anat convertint-se en el verdader "nucli dur" de decisió (confirmat mitjançant la seva transformació ara en "institució", el protagonisme de la seva Presidència permanent i de l’Alta Representació Exterior, i la inclusió de més matèries -principalment econòmiques- en el seu sistema d’aprovació per majoria qualificada), al servei del qual està la Comissió presidida per l’amfitrió del "trio de les Açores", Durão Barroso. A tot aquest galimaties se suma també l’existència d’una Presidència de l’Eurogrup.

L’única "guinda" que continua apareixent en tot això és la del reconeixement del dret a la "Iniciativa Ciutadana Europea", pendent encara de reglamentació, i que en qualsevol cas i després de l’ardu esforç de recollir un milió de firmes en un quart o un terç de països membres, només podrà "convidar la Comissió Europea, en el marc de les seves atribucions, perquè presenti una proposta adequada sobre qüestions que aquests ciutadans estimin que requereixen un acte jurídic de la Unió per als fins de l’aplicació dels tractats" (art. 11.4 TUE); és a dir, que qualsevol "qüestió" que entri en conflicte amb algun dels articles del Tractat tindria una difícil acceptació per la Comissió, la qual l’haurà de traslladar a més al Consell i al Parlament Europeus.

Aquesta és, per tant, la constitució escrita amb què iniciarà l’UE una "nova aventura" (en definició del seu president permanent, el conservador Van Rompuy). Però no s’ha de deixar enganyar per l’aparent eufòria dels seus líders, perquè ells mateixos saben molt bé que la crisi financera i sistèmica que els afecta no es resol amb aquests acords ni amb una arquitectura institucional cada vegada més complicada (i costosa) que pretén donar la falsa imatge d’una "Unió política" que no existeix.