Milers de sindicalistes davant la delegació de govern

Per Lluís Rabell

Hi havia força gent aquest vespre [20 de maig] davant la seu de la delegació del Govern, a Barcelona; probablement unes tres mil persones, que omplien el carrer de Mallorca, des de Pau Claris fins a Roger de Llúria. La convocatòria sindical per protestar contra les retallades socials anunciades la setmana passada pel govern Zapatero ha estat un primer avís, i l’anunci d’una jornada de vaga de la funció pública, convocada finalment pel 8 de juny, que promet tenir un seguiment massiu.

La indignació front unes mesures que descarreguen els costos de la crisi sobre les espatlles dels col·lectius socials més desafavorits era palesa a la concentració. Els parlaments així ho han denunciat, i una pluja d’ous damunt la porta de la delegació ho ha certificat. S’hi veien nombrosos banderes de CCOO i d’UGT. Però també hi havia un nombrós agrupament de militants de la IAC i ensenyes d’altres sindicats, com CSC, amb implantació entre el funcionariat. No deixa de ser significativa la presència d’activistes veïnals i d’altres moviments socials, més enllà de les seves adscripcions sindicals. Com ho assenyalava un militant de Comissions: “La situació s’ha degradat de tal manera que la gent lluitadora està a l’aguait de les iniciatives i convocatòries que poden anar sorgint, i s’hi apunta”.

Tant de bo sigui així. Avui, encara sonaven amb força eixordadora els xiulets i els petards per damunt dels crits, aïllats, que reclamaven la convocatòria d’una vaga general...

Ni retallades socials, ni reforma laboral... hem d’anar cap a una vaga general!

 [1]

La protesta d’avui, com la vaga de treballadores i treballadors de la funció pública del proper 8 de juny, només tenen sentit, tan sols poden tenir èxit en les seves demandes, si aconseguim inscriure-les en la preparació d’una vaga general. Només una mobilització social de conjunt pot aturar els atacs del capitalisme en crisi i obrir una nova perspectiva.

Zapatero ha cedit a les exigències dels poderosos, dels grans lobbys financers i corporatius que governen Europa. El deute públic generat pel rescat del sistema bancari és invocat per imposar una brutal retallada de drets. Milions d’assalariats i assalariades, la majoria en contractació precària, han estat abocats a l’atur en la primera fase de la crisi. Ara, com a Grècia, es pretén abaixar el sou de funcionaris, reduir la despesa social i la inversió pública... Si això tirés endavant, arrossegaria igualment a la baixa els salaris del sector privat i degradaria encara més les seves condicions de treball. Damunt la taula del pretès “diàleg social” amb la patronal, ja hi ha una contrareforma del règim de pensions i del mercat laboral, amb noves fórmules per abaratir l’acomiadament i endarrerir l’edat de la jubilació...

Una escomesa regressiva d’aquestes proporcions planteja la urgència d’una àmplia mobilització ciutadana de sindicats, moviments, associacions veïnals i de tots els col·lectius afectats per aquestes mesures. No treu cap a res seguir dubtant sobre una resposta contundent al pla del govern en nom del perill de “fer el joc de la dreta”. El PP a Madrid, com CiU a Catalunya, són els grans beneficiaris d’unes mesures que desmoralitzen l’electorat d’esquerres i anticipen el programa d’un govern conservador. Entre les veus que reclamen una vaga general, ha esdevingut freqüent una exigència: que la crisi la paguin els rics!

Nacionalització de la banca, constituint un servei públic de crèdit, estalvi i assegurança, sota control social. Nacionalització dels sectors estratègics de l’energia, el transport i les comunicacions.

Reforma fiscal progressiva, taxant grans patrimonis, trams superiors de l’IRPF, transaccions borsàries... El frau fiscal (160.000 milions d’euros) equival a deu vegades “l’estalvi” pressupostari que el govern pretén carregar sobre les esquenes de les classes populars!

Prou dispendis sumptuosos i militars, començant per la Casa Reial i l’expedició a l’Afganistan!

Defensa i extensió dels serveis públics. Aturar els desnonaments i crear un parc d’habitatges de lloguer. Canvi de prioritats en la inversió pública: de l’alta velocitat i les autovies a les xarxes ferroviàries de rodalies, el transport públic urbà, les energies renovables...

Vet aquí un seguit de mesures que permetrien trobar recursos per crear treball estable i de qualitat, instaurar la setmana de 35 hores, preservar salaris i prestacions, fer front als especuladors i començar a reorientar l’economia cap a un model socialment just i mediambientalment sostenible. Per avançar en aquest sentit, cal una primera demostració de força i un primer objectiu: fora la “tisorada” de Zapatero! És hora d’una vaga general!