Deixarem que la història es repeteixi?

Per Jorge Sánchez [1]

Davant els efectes d’una crisi econòmica de la magnitud de l’actual, sempre es busquen culpables entre els socialment més desfavorits.

Els últims fets a Vic, amb el tema de l’empadronament, la vinculació de seguretat i immigració a Salt, les vagues de fam als centres d’internament, també anomenats CIEs, són simptomàtics d’aquesta situació. I van acompanyats de l’augment, per part d’un ampli espectre dels partits que tenen representació al Parlament, d’un discurs gens allunyat del que fa la Plataforma per Catalunya (PxC) als barris i municipis de Catalunya, sobretot aquells on la concentració de població immigrada és més alta.

Es presenta així un panorama perillós no solament pel discurs xenòfob, sinó perquè la línea que separa aquest discurs de fets gens desitjats des de qualsevol ideologia democràtica podria ser travessada, com passa de manera “normalitzada” en alguns llocs d’Itàlia i de França. És realment difícil saber que ocorrerà aquí, però no es gaire agosarat pensar que la corda està tan summament tensada que un esclat obertament racista, com els que ja es van viure fa uns anys a El Egido i després a Ca N’Anglada (Terrassa), es podria repetir amb un efecte dominó d’imprevisibles conseqüències.

Com a altres Estats europeus, i en un grau alarmant, la criminalització de la immigració i la transversalitat del discurs xenòfob ha envaït molts dels partits politics catalans. El detonant ha estat l’empadronament i la despesa social que genera. El que hi ha en joc no és altra cosa que la garantia de mantenir drets irrenunciables en qualsevol democràcia que se’n vulgui qualificar com a tal: el dret universal a la salut i a l’educació.

La urgència de reaccionar

Altrament dit, l’enfocament obertament xenòfob de PxC, del feixista Josep Anglada, ha aconseguit obrir-se pas més enllà de la reformada i endurida Llei d’Estrangeria, aprovada al parlament de l’Estat, fins ser adoptat pels partits “demòcrates” que, de manera oberta i sense cap mena de vergonya, criminalitzen la població immigrada.

El pronòstic incert demana l’activació de la lluita antifeixista i pels drets dels immigrants. No podem esperar més, ni seguir com ara amb petites reaccions des d’un moviment poc articulat. Les lluites pels drets de les persones immigrades, que entenem que passen per la regularització de totes aquelles persones que tinguin la voluntat d’establir-se per viure i treballar a l’Estat espanyol, han aconseguit fites importants en els últims anys, sobretot amb les vagues i els tancaments del 2001 i 2005 a Barcelona.

Ara la cosa empitjora. L’administració, mitjançant l’engany, per una banda, i, per l’altra, la cooptació de moltes organitzacions d’immigrants -que utilitza per pal•liar els serveis mínims o que “compra” amb subvencions de molts milers d’euros- ha deixat gran part de la població immigrada desconcertada i massa confiada que la tramitació dels papers els donarà la igualtat de drets. Res més lluny de la realitat, com acaba d’il•lustrar la responsable europea qui dóna la raó a l’Ajuntament de Vic i diu que hauria de denunciar aquelles persones que s’empadronin sense tenir els papers regularitzats.

La resposta necessària

La feble resposta de la societat civil organitzada autòctona i el discurs de “no hi cabem tots” requereixen una urgent anàlisi de la situació i l’articulació d’una resposta àmplia, coordinada i contundent. És feina de l’esquerra anticapitalista, la construcció i la coordinació d’un marc plural de sensibilització, treball als barris, coordinació i resposta allà on calgui. No s’hi val jugar a petites lluites simbòliques per encapçalar aquesta lluita.

És el moment de pensar entre tots i totes la necessitat imperiosa de generar aquest marc ampli amb la implicació dels grans sindicats, les grans ONG’s, el teixit veïnal, que a Catalunya aixoplugava no fa tants anys tot el gruix d’immigració de la resta de l’Estat.

Això és el que hem de transmetre, i això es el que cal començar a pensar. Un moviment unitari de lluita i resposta al racisme creixent entre la classe política catalana. Si alguna cosa ens ha ensenyat la història, és que la memòria és fràgil i que es reprodueixen comportaments que de vegades creiem ensorrats i oblidats. La impunitat de les conductes xenòfobes fa que aquestes tinguin un ressò i una capil•laritat en la població que no és alarmista dir que actituds racistes comencen a ser habituals al carrer, sobretot a segons quins barris i poblacions.

El racisme i la xenofòbia han arribat a un segment de la ciutadania per la irresponsabilitat de gran part de la classe política. Només des d’un moviment ampli on l’únic denominador comú sigui la lluita contra el feixisme i per la igualtat de drets de totes les persones podrem donar les respostes que calguin i amb la contundència que la situació requereixi. Construir aquest espai és una tasca urgent i necessari.

Per una societat antifeixista. No deixem que la història es repeteixi mai més.