Immigració i crisi econòmica, el pitjor està per arribar

Per Enrique Mosquera i Jorge Sánchez [1] [2]

No creiem dir res de nou si afirmem que els i les immigrants són les primeres víctimes de la crisi econòmica que assola l’Estat espanyol. Aquesta crisi va començar amb la punxada de la bombolla de la construcció. En aquest ram hi treballaven centenars de milers d’immigrants i molts van perdre la seva feina, de manera silenciosa, sense expedient de regulació d’ocupació ni llargs processos d’acomiadament. Un bon dia es van trobar que l’obra no continuava. Alguns afortunats van cobrar el seu últim salari, gairebé ningú la seva quitança o indemnització, i els sense papers van descobrir que havien treballat de franc.

Tampoc els temporers del camp no en van sortir pas més ben parats. La collita de la maduixa, la fruita de Lleida, la verema, va resultar cada vegada més escassa en mà d’obra. Ni tan sols no hi havia contractació en origen; simplement no hi havia feina. Una cosa semblant va ocórrer al sector turístic. Els qui basaven la seva existència anual en tres mesos d’estiu de 14 o 16 hores de treball al dia, es van trobar que no hi havia clients.

El servei domèstic va resistir i resisteix una mica més. Els milers de sud-americanes i sud-americans interns a casa de la seva senyora sense sortida en tota la setmana semblen tenir el lloc de treball més segur. Això si, si el perden, viuen l’amarga experiència de descobrir que no tenen dret a l’atur, que allò que han cotitzat del seu escassíssim sou no serveix pràcticament de res.

L’atur s’ha acarnissat amb el col·lectiu immigrant amb molta més virulència que amb els autòctons. I molt més del que reflecteix l’estadística, que no té en compte els milers de sense papers que abans treballaven i ara no troben una feina ni amb papers.

Però en el cas dels i les immigrants, l’atur té una doble penalització. No tan sols perds el teu treball i el teu salari, sinó que fàcilment perds, o no pots renovar, la teva residència, no pots reagrupar la teva família, et veus en perill d’expulsió...

Qui pagarà la crisi?

Les conseqüències socials han estat i són dramàtiques. Les persones immigrades van venir aquí perquè van creure en el boom econòmic, i van creure que no tenia final. Molts d’ells van portar les seves famílies, van aplegar un petit capital, es van endeutar en hipoteques, van comprar pisos, van posar comerços i ara tot això s’ensorra. Els treballs desapareixen, els comerços han de tancar, les hipoteques no poden pagar-se, els pisos s’embarguen,… Quan els espanyols es troben en aquesta situació, tenen un matalàs familiar i social que l’esmorteeix: els fills emancipats tornen a casa dels pares o al poble amb els avis. Els immigrants no tenen aquest matalàs i es defensen com poden: envien la família de tornada al seu país d’origen, intenten recórrer Europa, encara sense papers, a buscar-se la vida, etc.

Tanmateix seria injust pensar que els immigrants sofreixen la crisi en major grau simplement perquè estan socialment més desprotegits. No és solament això. Existeix una política conscient del govern de fer pagar la crisi als treballadors i comença precisament pels més indefensos, els que no tenen drets: els i les immigrants. I aquest segon capítol de la crisi és el que comença a entreveure’s en aquests dies.

Quan la morositat bancària va començar a aflorar i les empreses de la construcció a declarar-se en fallida, els governs de tota Europa -i el de Zapatero entre ells- no van dubtar d’acudir en el seu socors. Van aportar per al caríssim rescat bancari uns diners extrets de la butxaca dels treballadors i treballadores, també dels i les immigrants. Ara els bancs segueixen amb nivells altíssims de morositat, molts dels rics inversors han fugit i l’Estat es troba amb un greu dèficit públic. Un dèficit que immediatament trasllada als serveis públics, a la sanitat, a l’educació, a l’habitatge, als fons per a la "integració" d’immigrants,… I, és clar, "no n’hi ha per a tothom".

No es pot dir la veritat, no es pot dir que la culpa de la crisi la tenen els bancs amb els seus crèdits impagables o l’Estat que va invertir els diners de tothom en benefici d’uns quants. No es pot dir la veritat perquè l’ordre econòmic, polític i social es veuria qüestionat. Cal mentir, cal llançar la culpa de la crisi a altres, als qui menys puguin defensar-se. I per a això els i les immigrants són candidates de primera.

I tot això cal preparar-ho socialment. Durant el boom econòmic es reprimia, es negava drets i es criminalitzava els immigrants perquè fossin una mà d’obra submisa i indefensa, fàcil d’explotar. Quan el boom es va acabar, s’empenyia el retorn dels immigrants que, si abans eren necessaris, ara es consideraven superflus, és a dir treballadors “klínex”: d’usar i tirar. Ara que la crisi s’aguditza, es reforça aquest arsenal modificant la Llei d’Estrangeria per facilitar l’expulsió dels immigrants, aïllar-los dificultant el reagrupament familiar i trencar els seus llaços socials multant la solidaritat. I a tot aquest arsenal se li suma el conegut argument racista que "n’han vingut massa i no hi ha diners per a tothom". Per als bancs sí que n’hi va haver, per a ells no n’hi ha.

Superar la desmobilització

Per això i no per una altra raó cobren vida i surten de les clavegueres tots els partits i els enunciats racistes. D’aquí neix la polèmica del padró. Per això es tanca en fals dient a Vic i a Torrejón simplement que esperin una mica, que la pròxima reforma de la Llei de Bases del Règim Local modificarà el padró, probablement prohibeixi l’empadronament sense domicili, probablement exigeixi un nombre de metres quadrats per persona i habitatge, segurament, en definitiva, el negui als i les immigrants i potser també als pobres amb ciutadania espanyola.

L’Estat es dota ara de noves armes legislatives i polítiques per fer pagar la crisi als i les immigrants i, si amb això no n’hi ha prou, als i les parades, i més tard al conjunt dels i les treballadores. Per això diem que el pitjor encara no ha arribat.

I aquestes mesures troben la societat, el conjunt de treballadors i treballadores, també els i les immigrants, en un greu estat de desmobilització, en una certa perplexitat i desconeixement, i amb un escàs nivell d’organització. Els i les immigrants estan perplexos perquè no s’ho esperaven, perquè se’ls ha mentit reiteradament amb les bondats del capitalisme i l’estat del benestar. Desconeixen la realitat perquè ningú no els l’explica en la seva totalitat. El seu grau d’organització és escàs, no perquè existeixin poques organitzacions d’immigrants, sinó perquè molt poques els preparen per lluitar en defensa dels seus drets.

L’Estat ha vingut realitzant, amb bons resultats, una feina de "compra" d’organitzacions d’immigrants mitjançant subvencions i ajuts. El PSOE ha aprofitat la seva aurèola d’esquerres per il·lusionar els immigrants amb les bondats de la Llei d’Estrangeria. És tasca dels i les revolucionàries afrontar aquesta confusió i lluitar per l’autoorganització i la mobilització dels immigrants. I això no pot fer-se des de fora ni tutelant-los. Cal dirigir-se directament a ells, partir de les seves necessitats i reivindicacions immediates -com ara papers, educació, sanitat, treball- i articular una resposta a la política governamental.

En això hi ocupa també un lloc central una actitud decidida de lluita contra el racisme i d’unitat dels treballadors i treballadores, immigrants i autòctons, amb papers i sense ells.