La batalla de l’Ebre continua

Per Lluís Rabell

“Lo riu és vida”. El crit ha tornat a ressonar pels carrers de Barcelona. Milers de persones s’han manifestat aquest diumenge al matí, des de la Plaça d’Urquinaona fins a l’Avinguda de la Catedral, en defensa de les terres de l’Ebre i contra el retorn de les polítiques de transvasaments que amenacen, un cop més, els cabals del riu i el futur de les comarques que l’envolten.

La Plataforma en defensa de l’Ebre, ja històrica en el seu esforç, no estava aquest diumenge sola. Col•lectius socials i ecologistes per la defensa del Segre, grups de manifestants contra el projecte d’instal•lar un cementiri nuclear a Ascó, gent vinguda de l’Aragó i d’arreu, li feien costat. En la marxa, s’hi veia també un bon grapat de militants associatius de Barcelona, veterans solidaris d’aquesta llarga “batalla de l’Ebre” que costa tant de guanyar: gent de la FAVB, d’Ecologistes en acció, sindicalistes de la IAC o de CNT... militants d’esquerres que recordaven amb certa recança les massives mobilitzacions contra el Pla Hidrològic Nacional de fa uns quants anys, quan la dreta governava a Madrid (PP) com a la Generalitat (CiU). “Aleshores, deia una companya, els dirigents del PSC miraven d’aparèixer al capdavant de les manifestacions, i tant ERC com ICV muntaven importants seguicis”.

Aquest diumenge, però, com es recordava en els parlaments finals, “els promotors dels transvasaments són a la Plaça de Sant Jaume”. I és que, arrossegant la gestió de l’esquerra institucionalitzada, s’ha imposat una lògica: la lògica implacable d’un model centralista al voltant del creixement sense fre de l’àrea metropolitana barcelonina, demandant sempre més i més cabals d’aigua, i la lògica, no menys assoladora del territori, de les grans explotacions agrícoles – com ara la previsió de promoure 450.000 noves hectàrees de regadiu, una expansió que el mateix govern espanyol contempla amb esgarrifances, però no gosa aturar.

En aquest sentit, la mobilització ha demanat a les institucions europees que instin l’executiu espanyol com la Generalitat a respectar les directives ambientals sobre l’aigua i fixi els cabals ecològics dels rius. En el cas del tram final de l’Ebre, en perill de veure’s salinitzat, la Comissió per la sostenibilitat del riu considera que el seu cabal hauria de ser com a mínim de 170 m3 per segon. El govern espanyol, però, el situa actualment en tan sols 80 m3 per segon.

Vet aquí doncs una reivindicació que mereix sens dubte un ampli suport social. Però vet aquí una situació que ens hauria de fer reflexionar també sobre la crisi d’una esquerra de govern que ha fet de la renúncia dels seus postulats un amarg pa quotidià, en el terreny social com pel que fa al medi ambient. La necessitat d’unir esforços per fer aparèixer una alternativa seriosa i creïble, de tall anticapitalista, feminista i ecologista, esdevé cada cop més urgent.