Dones en crisi: visions des d’un feminisme anticapitalista

Per Sandra Ezquerra [1]

S’ha escrit i reflexionat extensivament durant els últims dos anys des de l’esquerra política i social sobre la crisi. En general, hi ha hagut consens en què aquesta ha estat i és fruit de les pròpies contradiccions del sistema capitalista; en què és multidimensional i inclou una crisi financera, econòmica, ecològica, social i, entre d’altres, de les cures; en què està tenint un greu impacte sobre les classes populars i en què les respostes del govern, que es van iniciar amb un rescat massiu dels bancs, han seguit la mateixa lògica de sempre: socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.

Quan les estadístiques ens diuen la veritat a mitges

No s’ha parlat de forma tan clara, tanmateix, sobre les conseqüències específiques que tant la crisi com les respostes governamentals tenen sobre les dones. De fet, la versió oficial en diversos mitjans de comunicació ha estat que la crisi ha colpejat amb més força i ho continua fent als homes que a nosaltres les dones. En aquest sentit, l’esclat de la bombolla immobiliària, així com les deslocalitzacions i els EROs massius en la indústria, ajuden a explicar la inicial acceleració de l’increment de l’atur dels homes els homes i el conseqüent retall de diferències entre l’atur masculí i el femení. No obstant, mentre que la presumpta posició d’avantatge de les dones reflectida per les estadístiques ha constituït els titulars de nombrosos articles de premsa, l’absència d’una anàlisi crítica de les diferències i de les realitats rere elles no ha fet més que invisibilitzar, un cop més, la situació específica de les dones al mercat laboral.

En aquest sentit, quan les estadístiques ens diuen que els homes surten pitjor parats que les dones de la crisi pateixen d’importants biaixos de gènere. Aquests no es deuen tant a que les estadístiques estiguin mal calculades sinó a que es dissenyen sense tenir en compte la posició social i laboral específica d’homes i dones així com els processos patriarcals que la condicionen.

Per exemple, diversos estudis sobre l’atur desprotegit o de llarga durada indiquen que són els homes d’entre 30 i 64 anys els que es troben en aquesta situació amb més freqüència. Tanmateix, cal tenir en compte, d’una banda, que els homes són majoria al mercat laboral. D’altra banda, homes i dones en situació de desocupació desprotegida experimenten processos diferents: mentre que els homes tendeixen a mantenir-se en situació d’"actius", moltes dones acaben per abandonar-la per convertir-se en el que s’anomena persones "inactives", com per exemple les "mestresses de casa". En el cas de les dones "mestresses de casa", habitualment es tracta de persones que treballen exclusivament en l’àmbit domèstic i de la cura sense rebre cap tipus de salari ni cap garantia laboral ni social a canvi. Elles, per tant, es converteixen en "mestresses de casa" o "inactives" mentre que ells són considerats aturats de llarga durada que han esgotat la seva quota de protecció social. Aquest contrast, més que descriure un impacte més fort de l’atur de llarga durada sobre els homes que sobre les dones, demostra la presència d’un important biaix de gènere en la conceptualització i comptabilització dels aturats desprotegits. Els resultats dels càlculs són aparentment neutres, però les xifres amaguen rere elles realitats molt més complexes.

Dimensions de la complexitat: les dones al mercat laboral

En primer lloc, i tornant a l’acceleració de l’atur masculí, aquesta en general provoca que hi hagi més famílies que depenguin del salari de la dona, que en general sol ser el més baix dels dos cònjuges. A més, força l’entrada de nombroses dones al mercat laboral, moltes en edats centrals i amb importants responsabilitats de cures, les quals, d’altra banda, no s’estan redistribuint.

En segon lloc, si bé la tardor de l’any 2008 es veié principalment caracteritzada per l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi de la indústria de l’automoció, a la primavera de l’any 2009 la contracció de la demanda de mà d’obra va arribar també al sector serveis, on estan ocupades més del 80% de les dones. Això va fer que a partir de llavors també augmentés l’atur femení de manera significativa. En aquest sentit, cal destacar que la situació de les dones en situació de desocupació sol ser pitjor que la dels homes, ja que nosaltres rebem subsidis més baixos i durant menys temps a causa de les nostres pitjors condicions en el mercat de treball.

Això ens porta al tercer element, conformat, més enllà de les estadístiques, per les condicions laborals de les dones abans i durant la crisi. La nostra ubicació en el mercat laboral sempre s’ha vist caracteritzada per una major vulnerabilitat i precarietat que la dels homes, les quals s’estan aguditzant en l’actualitat. Aquesta diferència troba la seva alhora arrel i coartada en la divisió sexual del treball consolidada amb el sistema capitalista patriarcal, que ens carrega amb la responsabilitat del treball domèstic i de cura invisible no remunerat i condiciona de manera dramàtica- i agreujada en el cas de les dones joves, les d’origen immigrant i les que encapçalen famílies monomarentals- la nostra presència al món laboral.

En aquests moments, malgrat que som més de la meitat de la població, les dones constituïm menys del 50% de la població activa i, encara així, pràcticament la meitat de la població en situació d’atur. A més, les dones sumem molt menys de la meitat de les persones que treballen a temps complet i de les persones beneficiàries d’algun tipus de pensió. En canvi, dins de les persones que treballen a temps parcial les dones conformem el 80%, així com la mateixa proporció de persones inactives que no reben cap tipus de pensió. A això cal afegir també la discontinuïtat en la vida laboral de moltes dones per la maternitat i la cura de les persones en situació d’autonomia restringida. Dit d’una altra forma, les dones registrem taxes més altes de temporalitat, de contractes a temps parcial i de subocupació. D’altra banda, el salari mig de les ocupades espanyoles és un 26% inferior al dels homes, continuem sent víctimes de la segregació vertical i horitzontal en el mercat de treball, així com de la discriminació de les dones embarassades i de les dones amb reducció de jornada per maternitat. Finalment, les dones, particularment les d’origen immigrant, tenim una major presència que els homes en l’economia submergida, amb l’absència de drets laborals i socials que això comporta.

Les respostes del govern: més del mateix

L’absència d’una perspectiva de gènere en la lectura de les taxes d’atur ha estat també una constant en les respostes del govern del PSOE a la crisi, el que contrasta de manera clarivident amb el seu posat paritari i la seva superficial apropiació de la Igualtat. Si bé inicialment es va fer referència a la necessitat d’adoptar mesures (neo)keynesianes i fins i tot es va arribar a parlar de la refundació del capitalisme, les apostes del govern de Zapatero han estat i continuen sent, malgrat cert maquillatge social, clarament neoliberals i contràries als interessos dels sectors populars. A més, la seva falta de reconeixement de les desigualtats de gènere abans i durant la crisi, no fan més que reproduir-les i perpetuar-les.

En un primer moment de la crisi, els rescats massius d’entitats financeres amb diners públics es van combinar amb respostes econòmiques clàssiques com la rebaixa dels tipus d’interès. Poc després es presentaven mesures destinades al manteniment i a l’estímul de l’ocupació, com el famós Plan Español para el Estímulo de la Economía y de la Ocupación. Si bé en aquest pla de reactivació econòmica es mencionaven inversions socials, a la pràctica es va acabar apostant per les infraestructures físiques, ja que suposadament tindrien un major impacte sobre l’ocupació. Les preguntes que cal plantejar són, l’ocupació de qui? Quin tipus d’ocupació?

Les respostes, com sabem, estan en el sector de la construcció, conegut per la seva insostenibilitat econòmica, social i ecològica i pel seu perfil altament masculí, ja que ocupa el 16% dels homes i l’1,9% de les dones. Dels 11.000 milions d’euros que es van injectar per crear ocupació durant el primer any de la crisi, la majoria van anar a parar a aquest sector. Únicament 400 milions van ser destinats a dependència, i encara així, un gruix important d’aquesta pírrica quantitat es va invertir en infraestructures. D’altra banda, la totalitat del finançament es va lliurar amb condicions i amb l’obligació que les inversions es realitzessin en uns terminis molt curts, però ni tan sols es va imposar cap requisit en relació a la presència de dones en les contractacions. Els resultats ja els coneixem, una solució a curt termini que no ha resolt les profundes contradiccions de la “nostra” economia.

Una aposta per prioritzar les inversions de caràcter social, com la generalització de l’atenció a la infantesa o el desenvolupament de la Llei de Dependència, hauria generat ocupació sostenible alhora que podria haver incidit de manera directa en el benestar tant de les dones com dels homes i haver iniciat un gir de paradigma econòmic. Només calia voluntat política amb caràcter transformador. En aquest sentit, les opcions preses pel govern no únicament mostren el tipus d’ocupació que han estat disposats a promoure sinó sobre tot les prioritats econòmiques i (no) socials que determinen el seu model de desenvolupament i creixement.

Un segon moment de la crisi ha estat marcat en gran mesura per la crisi fiscal. El govern, d’acord amb les directrius de Washington, Brussel•les i del Fons Monetari Internacional, ve anunciant des de fa mesos un Pla d’Austeritat que, segons les seves pròpies estimacions, podria suposar un retall de 50.000 milions d’euros de despesa pública entre aquest any i el 2012. Malgrat que han insistit repetidament que aquests retalls no afectarien la despesa social, l’anunci de la Tisorada ha acabat mostrant que ens han estat mentint de manera descarada. A més dels greus efectes que el Tijeretazo tindrà sobre treballadors i treballadores, sobre mares i pares, sobre pensionistes i, entre d’altres, sobre receptors i receptores d’ajuda a la cooperació, l’experiència basada en la història de les últimes dècades ens mostra que les mesures de reestructuració econòmica basades en plans d’austeritat afecten de manera particularment severa a les dones per tres raons.

La primera és que tenim una sobrerrepresentació al sector públic, particularment en l’ensenyament, la sanitat o els serveis socials. Quan es retallen, s’externalitzen o es subcontracten llocs de treball públics som les dones les que sortim pitjor parades. La segona raó és que, com a resultat de la nostra vulnerabilitat econòmica, serem les dones les que més acusarem els retalls de serveis públics i de prestacions socials. La tercera és que serem també les dones, de nou i com sempre, les que substituirem el retall de despesa pública mitjançant el nostre treball invisible i no remunerat en l’àmbit familiar.

Connectar els sectors oprimits

No es tracta aquí de minimitzar ni frivolitzar els impactes del sistema i les seves crisis en els homes de classe treballadora i altres sectors populars, sinó de visibilitzar, front el silenci que ens envolta, que les dones continuem encara avui sent ciutadanes i treballadores de segona. Malgrat el que diguin les estadístiques oficials, l’actual crisi perpetua i aguditza la nostra presència secundària i de vulnerabilitat específica en el mercat de treball, suposadament justificada per la nostra responsabilitat per les cures dels, les i el que ens envolta. Les respostes del govern no només es mostren indiferents a revertir aquesta tendència, sinó que a més retornen certes tasques reproductives, que havien estat parcialment assumides per l’Estat, a les dones. Aquest retorn de la cura a l’àmbit de la llar, inevitablement, continuarà sent la raó, l’excusa i/o la coartada per a la consolidació de la nostra ubicació perifèrica al mercat laboral i de la nostra major precarietat econòmica i social.

Vet aquí el cercle viciós al que ens condemna el capitalisme patriarcal i les elits polítiques que el gestionen: que la nostra entrada a mitges al mercat laboral sigui justificada per la nostra sortida també només a mitges de la llar i que ambdós processos es reforcin mútuament de forma permanent per seguir garantint el marge de beneficis del capital. Vet aquí també la raó per connectar la nostra opressió amb la de tants sectors i col•lectius que sofreixen les constants garrotades del sistema per a que, totes i tots junts, puguem acabar amb totes elles.