Un vel que oculta la realitat social

Per Sylviane Dahan

A molts ajuntaments catalans, ha començat una cursa de velocitat. Després que, la setmana passada, el consistori lleidatà aprovés una moció – amb els vots favorables de PSC, CiU i PP – prohibint l’ús del burca en els equipaments municipals, s’ha desfermat una mena de competició en tot un reguitzell de localitats per veure qui pren la iniciativa de proposar una moció similar, tractant d’eixamplar, aquí i allà, l’àmbit de la interdicció del vel integral al conjunt de l’espai públic. Paral•lelament, un cop oberta la veda fa uns mesos a Vic, un altra tipus de moció va fent fortuna en alguns ajuntaments – l’últim en data, el de Cervera: la proposta de denunciar a la policia els immigrants sense papers censats a la localitat. (Una manera de fer efectiva, mitjançant la intimidació, l’exclusió d’aquest col•lectiu dels cens municipal i, per tant, de l’accés als serveis socials bàsics).

Per molt que els seus defensors proclamin el tarannà progressista de la prohibició de la burca i afirmin que una cosa no té res a veure amb l’altra, no és casual que ambdues mocions sorgeixin al mateix temps, s’escampin a gran velocitat i rebin un suport transversal, que va des de la dreta més rància fins a l’esquerra institucional – generant fins i tot dubtes en sectors més crítics de l’esquerra social. Anem a pams.

Haurien sorgit sobtadament greus problemes de convivència a Catalunya a causa de determinades vestimentes? Algú té notícia d’algun servei municipal que s’hagi vist submergit per una multitud de dones amb la cara tapada? Durant uns quants dies, els periodistes es van escarrassar per captar la imatge d’algun burca pels carrers de Lleida. En va. Membres de la comunitat musulmana deien que, com a molt, quatre o cinc dones usaven aquesta peça de roba en tota la província. Sembla dubtós que n’hi hagi més a Tarragona, on les famoses mocions han esdevingut una prioritat en les agendes d’uns quants consistoris. Més enllà dels temptejos i posicionaments del món local, la qüestió està transcendint a l’àmbit nacional i alguns voldrien fer-ne un afer d’Estat. (Ja tenim precedents a Suïssa, a Bèlgica i a França). El PSC vol que el Senat es pronunciï. CiU vol que ho faci el Parlament de Catalunya. El PP apel•la al Congrés dels Diputats. Aleshores?

Crisi del sistema

Doncs resulta que ens trobem immersos en una profunda crisi del sistema capitalista, que comença a derivar en una crisi social. Algú ha decidit que era el moment de començar a atiar una guerra de pobres contra pobres. En anteriors èpoques històriques, el jueus foren el buc expiatori de les crisis que assolaren Europa, l’objecte designat a la vindicta popular que permetia desviar l’atenció dels poderosos. Ara, és el torn de la població immigrada musulmana. Davant la por de l’endemà, enmig de les dificultats creixents que pateix la ciutadania, vet aquí que sorgeix una amenaça: sobre els escassos llocs de treball, sobre els minsos recursos assistencials, sobre les comptades places d’escola bressol... L’amenaça esdevé difosa i temible: prové d’un “altre”, diferent i alhora present als nostres carrers. Quina imatge més gràfica i inquietant d’aquest “altre” que la silueta ombrívola del burca? Vet aquí la nostra lluminosa modernitat sota la sinistra amenaça de l’obscurantisme medieval!

Entrem en una dinàmica perversa d’estímul i resposta d’un imaginari popular submergit per l’angoixa. Les paraules no pretenen designar allò que anomenen, sinó actuar com un senyal destinat a desfermar determinades reaccions. En les motivacions exposades a Lleida, ningú va escoltar cap raonament xenòfob o racista. Ans el contrari: es va parlar “d’integració” i “d’acolliment”. Més encara: una regidora socialista va evocar els drets de les dones i la necessitat de defensar la seva integritat, presentant la moció com un gest decidit en favor de la igualtat de drets... Qui gosaria qüestionar el caràcter democràtic i d’esquerres d’aquest discurs? I tanmateix... El context i la posta en escena fan que aquesta retòrica, políticament correcta en la solemnitat del consistori, tingui una lectura prosaica i descarnada al carrer; una lectura ben diferent que fa de la població nouvinguda un col•lectiu sota sospita. El missatge es rep amb tota claredat i es descodifica sense problemes. La ciutadania autòctona probablement seguirà sense veure cap burca. Però és convidada a mirar amb inquietud la dona musulmana que es cobreix els cabells amb un mocador: “Aquesta gent no vol ser com nosaltres”.

No hi ha cap malentès. Aquest era exactament l’efecte perseguit. En aquest afer, es combinen el cinisme reaccionari d’alguns, l’oportunisme sense escrúpols d’altres, la desoladora mediocritat d’uns tercers i el pòsit de confusió política que, en molts àmbits, han llegat a l’esquerra els anys de neoliberalisme triomfant. “Es tracta de tallar l’herba sota els peus d’Anglada i la seva Plataforma per Catalunya”, es justifiquen algunes forces “democràtiques”. Veritat a mitges: es tracta, sí, de conservar la influència electoral; però no pas combatent el discurs demagògic i populista de l’extrema dreta, sinó recuperant-lo i avançant-se a les seves iniciatives... Des de les fileres del PP – això no és cap novetat -, però també des de CiU i des del que podríem anomenar el “centreesquerra”, es comença a considerar molt seriosament quin podria ser el rèdit electoral del missatge xenòfob, amb una barreja d’inquietud i de ganes de sucar-hi pa. D’aquesta manera, els partits institucionals, des de la seva respectabilitat democràtica, estan legitimant i banalitzant els temes favorits de l’extrema dreta, immigració i seguretat.

Confusió i oportunisme

La qüestió decisiva és, naturalment, el comportament de les esquerres. El posicionament descarat de l’Ajuntament de Vic fa de mal empassar – tot i que allí els regidors socialistes i republicans han demostrat una voluntat d’aferrar-se als seus escons capaç de fer-los suportar les fanfarronades de l’alcalde convergent. El discurs sobre la burca resulta, però, més subtil. No estem davant d’un senyal d’ignominiosa opressió de la dona? Sí, però malfiem-nos d’alguns apressats “alliberadors” de la dona. Ja ens van vendre l’ocupació de l’Afganistan en nom d’aquest noble objectiu, recordeu? Escolteu què diuen, vuit anys després, les afganeses progressistes a propòsit dels veritables objectius de la intervenció de l’OTAN i els seus efectes sobre la situació de les dones. Ni les baionetes ni els decrets municipals retiraran, ni allí ni aquí, el vel integral del rostre de les dones que el porten. En realitat, ni poden ni – sobretot – pretenen fer-ho.

La situació a què es veu sotmesa l’emigració, enmig d’un clima creixent d’islamofòbia a tot Europa, empeny, de manera defensiva, als replegaments comunitaris, a la recerca d’una identitat que fàcilment forneixen la religió i determinades tradicions, profundament marcades pels valors patriarcals, i que poden així ressorgir amb força, desbancant les evolucions laiques i la fusió amb l’entorn social. Cal dir que, de manera conscient, governs i administracions públiques afavoreixen la influència de la religió, elevant-la al rang de tret d’identitat de les comunitats immigrades. Sovint, un imam és preferit i reconegut com a portaveu i interlocutor més aviat que els representants d’associacions d’immigrants o de la societat civil.

En aquestes condicions, pretendre “alliberar” les dones a còpia de decrets – contra el burca, contra el port del mocador a les escoles, etc - resulta tan il•lusori com, en el fons, pretensiós i contraproduent. Pel que fa al mocador, hi ha moltes i diverses raons per les quals dones, i dones joves, el porten: des de la tradició fins l’obligació, passant per l’afirmació d’una identitat o l’autoprotecció davant d’un determinat entorn – comunitari o extracomunitari - agressiu. Si en determinats països, les dones avançades lluiten coratjosament contra l’obligació de portar el vel, el nicab, el xador o el burca com a signes d’una opressió ancestral, el port del mocador no és viscut a tot arreu i per totes de la mateixa manera. Les dones necessiten ser protegides en el seus drets; però la decisió de vestir-se d’una manera o d’una altra només pot ser seva. Cap intervenció administrativa no ens estalviarà anys de debat social, de confrontacions d’idees i d’experiències, de presa de paraula de les mateixes dones, d’enceses polèmiques entre els diferents corrents feministes i progressistes, de construcció pacient de solidaritats...

Les mocions de prohibició del burca només poden tenir efectes nocius: crispació d’identitats, expulsió de l’espai públic de les dones que més necessiten ser-hi i trobar-se amb altres dones, dificultats per accedir als serveis socials... Val a dir, el qüestionament de les bases materials sobre les quals es forgen el diàleg i la cohesió social. Que la gent de bona fe i els moviments feministes no es deixin enredar pel llenguatge falsament “alliberador” d’aquests inoportuns defensors de la igualtat! Els clàssics del marxisme parlaven, fa més d’un segle, del que anomenaven “el socialisme dels imbècils”; val a dir, aquell “socialisme” que denunciava “els jueus rics” (ignorant la situació de pobresa i asserviment en què vivia la majoria de la població jueva, sobretot a l’Europa oriental i central), i perdia de vista el capitalisme. Malfiem-nos dels imbècils de nou encuny que brandeixen el vel davant els nostres ulls perquè no veiem la realitat social, la divisió de classes i l’explotació. Bertold Brecht, premonitori, ens ho havia advertit: “Poseu un segell oficial en mans d’un mediocre i ben aviat tindreu lleis d’excepció”. Doncs bé, si més no en alguns municipis, sembla ser que ja hi som...