Contra el pla d’ajust imposat per la banca i els especuladors. A la vaga general!

Per Revolta Global-Esquerra Anticapitalista.

El paquet de mesures del "Pla d’Ajust" del govern de Zapatero -que inclou, entre d’altres, la reducció de les retribucions dels empleats públics en un 5% de mitjana i la seva congelació el 2011; la suspensió de la revalorització de les pensions per al 2011; i 6.045 milions d’euros de retall en la inversió pública- ha estat presentat als col•lectius de gent treballadora perjudicats i a la ciutadania en general com a quelcom "necessari" i "inevitable". Tal afirmació no és certa.

Contràriament al que vociferen la dreta mediàtica i el PP, l’Estat espanyol no s’ha endeutat gastant en serveis socials o escampant recursos sobre la classe treballadora. Al contrari, el seu endeutament prové d’una despesa profundament regressiva: el rescat dels bancs, l’actuació irresponsable dels quals es troba en l’origen de la crisi.!! Durant anys els governs han anat desmantellant els mecanismes fiscals progressius (els més equitatius), reduint la seva capacitat de recaptació.

Ja ho vam denunciar amb les nostres crítiques a la supressió de l’impost sobre patrimoni i les successives reformes de l’IRPF. Per això ara l’Estat, desproveït de mecanismes recaptadors capaços d’obtenir recursos de qui més té i amb els seus ingressos seriosament reduïts a causa de la mateixa crisi, no ha tingut més remei que endeutar-se... precisament amb els mateixos que estava salvant!

Mentre, paradoxalment, la banca i els grans grups financers fan un negoci rodó aprofitant-se de la situació de crisi de la que són responsables i apropiant-se de recursos públics: després de rebre liquiditat a l’1% dels bancs centrals (subvenció pública indirecta), compren deute públic que els ret un 5% o fins i tot un 10% (com a Grècia), perquè les desacreditades Agències de Qualificació -que treballen al seu servei- diuen que aquest deute és de "baixa qualitat". Com a conseqüència, l’Estat ha de reduir el seu dèficit i retallar la despesa pública... per poder assegurar el pagament als especuladors!!

És per això que l’ofensiva desplegada no es limita a una agressió als empleats públics, sinó que constitueix un atac al conjunt de la classe treballadora, en situar en el punt de mira conquestes essencials com les pensions, els sistemes d’educació i salut i, en definitiva, la despesa pública social.

No necessitem cap "Pla d’Ajust", sinó cobrir les necessitats dels grups socials que estan sofrint els majors costos de la crisi i, d’altra banda, començar de forma urgent la transformació del nostre model productiu. Una sortida justa d’aquesta crisi i la consolidació d’un model ecològicament sostenible i que no sigui generador d’exclusió i desigualtats, no s’aconsegueix mitjançant la contenció de la despesa, sinó, precisament, mitjançant la mobilització de recursos públics.

Mesures contundents i relativament simples serien suficients per avançar en aquesta direcció, però requereixen, necessàriament, d’un enfrontament amb les classes dominants. La política del PSOE, lluny de la confrontació, ha estat la de l’adaptació al neoliberalisme. L’últim any ha intentat una estratègia de desgast de les alternatives possibles per a, arribats a aquest moment, intentar explicar que no hi havia cap altra alternativa. Pensem que és possible revertir això i per a això exigim:

- Crear una banca pública sota control social amb la meta d’arribar a la nacionalització del conjunt del sistema financer. Perquè la finalitat del sistema financer és canalitzar l’estalvi cap a la inversió productiva i les necessitats de consum de les famílies que una societat s’ha marcat com a prioritàries. L’estalvi no ha de ser posat al servei de l’especulació. Per tant necessitem, posar en marxa el sistema productiu i donar préstecs destinats a orientar la transició cap a un altre model productiu al servei de les necessitats de la població.

- Restaurar l’Impost de Patrimoni i dotar-lo de tipus impositius progressius perquè es converteixi en un impost sobre les grans fortunes.

- Eliminar les exempcions a l’Impost de Successions i Donacions.

- Incrementar els tipus en l’IRPF a les rendes més altes.

- Elevar el gravamen de les SICAV, que són societats en les quals els molt rics tenen el seu patrimoni monetari pagant actualment només un 1% d’impostos per ell.

- Es poden introduir impostos que gravin les transaccions especulatives, les rendes del capital depenent de la capacitat adquisitiva de cadascú, incrementar els tipus de l’impost sobre els beneficis (Impost de Societats i establir una regulació empresarial que exigeixi una dotació de reserves mínimes per a inversions sostenibles ecològicament i de renovació de l’aparell productiu en aquesta línia).

- No podríem reduir en 3100 milions d’euros la despesa en la tramesa de tropes a l’estranger i en la inversió militar?

- A més, sens dubte, cal acabar amb l’atur, la precarietat i la pobresa mitjançant la prohibició dels acomiadaments en empreses amb beneficis, la implantació de la jornada de 35 hores sense retall salarial, li establiment d’un salari mínim de 1200 euros i el dret a un ingrés social equivalent per a totes les persones a l’atur. Un sistema recaptador com l’abans exposat dotaria l’Estat dels recursos necessaris per portar tot això endavant. Però a més sabem que els retalls que es preveuen a mig termini en el subsidi de desocupació es poden produir per una via alternativa: precisament amb una política que generi i reparteixi l’ocupació, reduint el nombre de persones que necessiten els esmentats subsidis. D’altra banda això portarà a un augment dels ingressos fiscals.

Les mesures a adoptar davant la crisi, perquè aquesta no recaigui sobre la gent treballadora, són relativament simples de formular i tècnicament possibles d’aplicar. Però per poder fer-ho és precís una gran mobilització de la classe treballadora i de tota la ciutadania que està sent colpejada per la crisi. Són precises també organitzacions sindicals i polítiques que s’oposin amb fermesa al neoliberalisme, als seus "plans d’ajust" i als mercaders especuladors que ara mateix estan controlant economies, estats i governs, portant-nos al desastre.

La Vaga General convocada per les organitzacions sindicals a l’Administració Pública, malgrat les importants debilitats de la convocatòria, és important perquè pot representar l’inici d’una resposta de la classe treballadora. Però el "Pla d’Ajust" no és un problema exclusiu del la gent funcionària "privilegiada", com malèvolament s’intenta fer veure. Forma part d’una crisi global que ens afecta totes i tots i que, com el mateix Pla demostra, no es troba ni de lluny en via de solució. Després de les presents mesures d’ajust en vindran d’altres, cada vegada més dures i afectant un major nombre de col•lectius socials, si no es posa fre a això. La gravetat dels atacs fa que no puguin ser considerats únicament com una qüestió sindical, per això és necessari organitzar-nos per la base als centres de treball i als barris i localitats, per prendre decisions conjuntes i assegurar la continuïtat de la lluita. En aquesta perspectiva ha de veure’s la present convocatòria de Vaga General. I per això el nostre objectiu immediat ha de ser treballar perquè la Vaga sigui un èxit i el prolegomen d’una àmplia Vaga General estesa al conjunt de la classe treballadora i de la ciutadania afectada per la crisi.

Però la lluita que ara s’inicia serà llarga i, en aquest context, fins i tot una Vaga General àmplia ha de ser contemplada com a part de tot un procés de mobilització, de lluita ideològica i d’organització de la classe treballadora. La definitiva derrota de les polítiques neoliberals exigirà un gran esforç que no pot cenyir-se a accions puntuals i que tampoc no poden quedar restringides en el marc dels diferents estats. La lluita, per ser reeixida, exigirà una resposta a escala europea i també internacional.