Judici a la memòria històrica: més enllà de Garzón, el problema de la Transició

Per Marc Casanovas

Memòria i impunitat

Tal vegada abans de que tot “l’afer Garzón” esclatés, algun despistat que acabés d’aterrar a l’estat Espanyol després de passar unes llargues vacances de 30 anys en el País de Alícia (de Tim Burton preferiblement) podia arribar a creure’s de bona fe el conte – encara més meravellós- de Reis i fades que ens expliquen cada nit a cau d’orella els telediaris del regne perquè anem a dormir tranquils i no tinguem malsons.

En aquest conte, El Rei i la fada “transició” - amb la seva vareta màgica que fa encanteris amb noms tant misteriosos com “la llei d’amnistia del 77”- aconsegueixen que una guerra d’extermini de generals feixistes i 40 anys de dictadura i repressió “desapareguin” per art de màgia sense deixar rastre ni en la memòria dels “seus súbdits” ni en cap dels aparells de l’estat del regne (exercit, policia, jutges...).

Inclús al mateix Rei en virtut dels encanteris de la fada “transició” i amb l’ajuda dels follets dels partits democràtics, li fan un “vestit nou a l’emperador” que anomenen la “Constitució”.

Aquests dies estem comprovant, però, que no tots eren feliços i menjaven perdius: a la “bella dorment” –en aquest cas el poble- no l’ha despertat el bes d’un príncep blau, si no les bufetades del poder judicial. Un poder, que com va senyalar l’historiador Xavier Domènech, en el transcurs de la xerrada del dissabte 22 de maig a l’Ateneu Rebel, és el que roman més impune de la Transició; i unes bufetades que el mateix Garzón -ara víctima del poder judicial i la reacció franquista - no ha tingut empatx en propinar quan li ha convingut (contra medis de comunicació, associacions, partits, defensors dels drets humans i mostrant-se insensible davant l’evidencia i les denuncies de tortures per part dels poders de l’estat).

En les seves intervencions, Xavier Domènech i l’escriptor Pepe Gutiérrez ens van proporcionar les eines i la perspectiva històrica necessàries per analitzar el crític moment d’involució que estem vivint tot i les conquestes que en el terreny de la memòria històrica s’han anat aconseguint gràcies a tots aquells que no han volgut “oblidar ni perdonar”.

“Guerres de la memòria”

En la seva intervenció Xavier ens va explicar com en els últims anys s’han produït tot un seguit de “guerres de la memòria” tant a Europa com a Amèrica Llatina que en el cas únic de l’estat Espanyol ha estat marcada per l’anomalia dels pactes de la transició; una anomalia que té la seva màxima expressió en la llei pre-constitucional d’amnistia del 77 que va permetre consagrar la impunitat i la respectabilitat d’uns botxins que han estat inserits en els poders econòmics, polítics i socials de l’estat fins els nostres dies. Per tal d’entendre aquest auge de les “guerres de la memòria” cal que ens remuntem a les causes socials que l’expliquen. Després de la crisis econòmica dels 70 i les derrotes de l’esquerra arreu, a més de les profundes transformacions econòmiques i socials del període, molts dels espais de socialització i transmissió política (fabrica, barri, família..) s’erosionen i impedeixen la transmissió de la tradició de classe.

En aquest procés, una part important de la societat té la percepció de què hi ha un patrimoni de lluites molt importants que s’està perdent i comencen a sortir entitats específiques per preservar la memòria.

A finals dels 80 principis dels 90 aquest sorgiment d’espais per la memòria tindrà un increment per causes polítiques: l’emergència de les “noves dretes” (Haider, Le Pen, Berluscomi..) que no són antifeixistes, com ho podia ser la democràcia cristiana clàssica, trenquen el consens bàsic sobre el què era el feixisme.

En el cas Espanyol la dreta que puja al poder al 96 és directament d’un partit que no ha condemnat el franquisme. En el terreny cultural el PP impulsa un projecte duríssim d’identitat espanyola: unifiquen totes les fundacions de la dreta a Espanya i es crea la FAES des de on es comença a finançar el revisionisme històric. I es crea una sola Espanya possible on IU i inclús el PSOE són antiespanyols.

És en aquest context on creixen els memorials i les guerres de la memòria. L’any 2000 la generalitat aprova un decret d’indemnització als presos polítics del franquisme. En un principi la previsió era d’uns 3.000 (que encara quedessin vius) només el primer any van aparèixer 30.000... També gràcies a l’empremta i terrabastall de reportatges com “els nens perduts del franquisme” o l’obertura de la fossa de Prianza del Bierzo (Lleó) comencen a articular-se memòries individuals i demandes de memòria clandestinitzades que ara es fan públiques (en aquest context en Pepe també va senyalar l’importància que van tenir per trasbalsar l’historia oficial pel•lícules com Tierra y libertad de Ken Loach).

I apareixen també tot un seguit de demandes per dignificar la memòria dels vençuts: Anul•lació dels judicis franquistes, aixecament de les fosses com a responsabilitat de l’estat, incorporació del patrimoni antifranquista i republicà més enllà de la retòrica de la reconciliació nacional on es pretén posar al mateix nivell moral els botxins i les víctimes del règim franquista; o els que lluitaven per la llibertat i els que lluitaven pel feixisme...

Com van Explicar en Pepe i en Xavi aquesta “guerra de la memòria” és també una lluita per l’hegemonia: tot demostrant que més enllà de la democràcia liberal i de la Història oficial i els seus “herois” providencials, hi ha una memòria popular ( explicada des de baix ) on les aspiracions socials i la lluita per altres formes de vida, van ser els autèntics protagonistes d’una història que tot i les derrotes encara no s’ha acabat!