Per una República Catalana!

Via estatutària, final de trajecte: tothom baixa. Desprès de quatre anys movent-se entre l’esperpent i la comèdia d’embolics, el Tribunal Constitucional ha dictat sentència sobre el recurs interposat pel PP contra l’Estatut d’autonomia del 2006. I no per esperada, la bufetada contra les aspiracions d’autogovern de Catalunya resulta menys indignant.

Que ningú es deixi abusar pel discurs dels qui proven de minimitzar l’abast de l’afront, tement la crisi institucional i política que pot desfermar la sentència. “La majoria del text és declarat constitucional”, “el PP no ha aconseguit tombar l’Estatut”... La satisfacció de Rajoy, disposat a “passar pàgina”, i el perfil baix d’un PSOE esperant que amaini la tempesta, demostren que això no és cert. Fins i tot abans de conèixer la “lletra petita” de la sentència – val a dir, el detall dels preceptes interpretats a la baixa -, ja és possible afirmar que els dictàmens d’inconstitucionalitat desarboren literalment l’Estatut. Pitjor: la resolució obre la via a lectures regressives, que representarien – a tall d’exemple, en matèria d’immersió lingüística - una involució fins i tot respecte a l’Estatut de Sau.

Així doncs, el TC qüestiona l’ús preferent del català en les administracions públiques i, de fet, la promoció de la llengua pròpia com a vehicle de cohesió social; rebutja qualsevol descentralització en l’àmbit judicial, fent de la magistratura un terreny vedat; i soscava, mitjançant diferents impugnacions i retocs, els mecanismes de finançament i d’inversió de l’Estat a traves dels quals l’Estatut pretenia compensar el dèficit fiscal de Catalunya. Per reblar el clau i recordar-nos qui mana, els membres de l’alt tribunal s’esplaien subratllant la nul•litat jurídica de qualsevol referència a la idea d’una “nació catalana”: nació “de debò” nomes n’hi ha una, i és Espanya. La resta són invocacions particularistes, per no dir folklòriques, sense cap entitat per representar un sòcol de sobirania popular. Tot i que l’afirmació de Catalunya com a nació apareixia en un preàmbul sense força normativa, l’acarnissament del TC resulta d’allò més significatiu: es tracta d’eliminar qualsevol referència – i en el conjunt del text qualsevol reforma de l’ordenament jurídic – que pugui fer quallar la consciència col•lectiva de la ciutadania catalana.

No té sentit consolar-se, com fan alguns, dient que la sentència encara haguera pogut ser pitjor. En primer lloc, perquè, en obrir tot un ventall d’interpretacions restrictives pel que fa a les competències autonòmiques, acabarà sent pitjor del que ja sabem. Però sobretot perquè aquesta sentencia tanca un cicle. El que havia de ser un progrés de l’autogovern ha acabat sent una nova LOAPA. La primera va resultar de les pressions colpistes de l’exèrcit; la segona, del poder d’una magistratura amb profundes arrels franquistes. La Constitució espanyola de 1978, segellant la transició de la dictadura feixista a una democràcia vigilada pels hereus de l’antic règim, ha esdevingut un codi penal per als pobles ibèrics. Les classes i estaments que es van enriquir sota els governs de Franco han seguit prosperant en els anys del neoliberalisme, acotant fortament la justícia social i les llibertats. No es casual que, ara que s’ensorra el model econòmic gestat durant aquest període i s’albira un futur convuls, ressorgeixin amb força les tendències autoritàries que bateguen des de sempre sota aquesta “democràcia” coronada.

Una època s’acaba

Tampoc té sentit reclamar - com ho fan el President Montilla i, a la seva esquerra, ICV-EUiA - que es recompongui el “pacte constitucional”, ni que es miri de trampejar la sentència mitjançant acords bilaterals entre la Generalitat i el govern de Madrid. Les aspiracions democràtiques catalanes han topat amb l’ossada de l’Estat espanyol i les seves prerrogatives. D’una altra banda, Zapatero no està per la labor. L’aparell del PSOE ha cavalcat mes d’un cop els prejudicis anticatalans que tants rèdits electorals procuren a la dreta espanyola. Ara que, sota la pressió dels mercats financers internacionals, està desplegant una impopular política antisocial, el govern cerca justament consensos amb aquesta dreta. Per als barons del PSOE no és temps de retòrica federalista, sinó d’acatament.

Tot el contrari del que necessiten les classes populars, aquí com arreu de l’Estat. Ara més que mai, és necessària la seva unitat per fer front a la crisi que el capitalisme està descarregant sobre les seves espatlles. Els greuges culturals, lingüístics, nacionals... soscaven l’entesa i la solidaritat entre la gent treballadora. Humiliant el poble de Catalunya, trepitjant els seus drets, malferint la seva legitima aspiració a entendre’s amb els altres pobles sobre un peu d’igualtat, el TC sembra la divisió. A una banda de l’Ebre, la sentència serveix de bandera a la dreta; però també a un govern amoïnat per desactivar el front de la contestació social a les seves mesures. A casa nostra, la sentència permet a la dreta nacionalista refer-se una virginitat, esperant que la legítima indignació de la ciutadania la catapulti a la Generalitat... per gestionar amb “realisme” les engrunes d’un autonomisme escarransit i munyir la frustració impotent de les classes mitjanes. ERC treu pit independentista de cara a les eleccions, però amb l’ull posat en les aliances que li garanteixin una presencia institucional a la què s’ha emmotllat des de fa anys. (ERC i ICV-EUiA, oposats a Madrid a la “tisorada” de Zapatero, van votar disciplinadament al Parlament català, al costat del soci majoritari de govern, la seva traducció autonòmica). No, la crisi no és Espanya. I CiU, que de tant en tant reivindica la sobirania fiscal per a Catalunya, és la primera a defensar, aquí com allí, un règim tributari que afavoreix les classes benestants, la privatització dels serveis públics i el desballestament de l’Estat del benestar.

La crisi que vivim en l’àmbit econòmic, social, ecològic, de gènere, de civilització... és plenament la crisi del sistema capitalista. I, en aquest marc, l’opressió nacional de Catalunya actua com a factor de divisió i com un ariet contra les conquestes socials de la població treballadora – minvant la seva capacitat decisòria, manllevant-li recursos... Per això esdevé fonamental que des dels sectors mes polititzats del moviment obrer, des dels moviments socials, des de l’esquerra crítica com des de l’ independentisme de base popular, es comenci a configurar una alternativa, una sortida radicalment democràtica i socialment progressista, a aquest entrellaçament de crisis nacionals i sistèmiques.

Al carrer!

En primer lloc, cal sortir massivament al carrer per reivindicar el dret de decidir del poble de Catalunya i la seva sobirania com a nació. Revolta Global – Esquerra Anticapitalista crida doncs a participar en la manifestació convocada per Òmnium Cultural el proper 10 de juliol. Naturalment, les nostres motivacions són força diferents de les que empenyen CiU o el mateix PSC. Per a aquestes formacions, es tracta de reconduir la indignació de la ciutadania cap a un nou compromís amb l’Estat centralista. Per a l’esquerra combativa es tracta, per contra, de contribuir a una ruptura democràtica.

No és acceptable una actitud d’acatament de la resolució del TC “per imperatiu legal”, per molt que es vulgui escenificar malestar - o fins i tot “absència de respecte”, segons les paraules de Jordi Pujol. De govern, Parlament i institucions catalanes, és exigible una actitud de desobediència civil. Qualsevol altre comportament tan sols es podria entendre com una temptativa d’encapçalar la protesta de la societat catalana per acabar diluint-la. En l’àmbit de la lluita sindical, els treballadors i treballadores del metro de Madrid, organitzant des de la democràcia de les seves assemblees decisòries una vaga total que desafia el decret de serveis mínims, ens donen una lliçó de dignitat i coherència: quan la legalitat esdevé abús dels privilegiats, cal que s’imposi la legitimitat democràtica de la majoria. Hem de dir que no acceptarem ser governats per decrets contraris a la voluntat expressa del poble de Catalunya.

Durant la segona República, quan les Corts de Madrid van aprovar, escapçant-la i buidant-la de contingut, la llei catalana de rabassaires, el Parlament, en un gest d’indignació, va tornar a votar el text original. Ara no treu cap a res reivindicar l’Estatut del 2006. Ja no es tracta d’això. La sentència del TC significa que les aspiracions d’autogovern que es va provar d’encabir en la reforma estatutària són incompatibles amb el marc de la Constitució espanyola. Les llibertats democràtiques del poble de Catalunya necessiten desbordar aquest marc asfixiant, heretat de la transició. Es hora de plantejar el camí cap a l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació, amb l’objectiu d’assolir una República Catalana.

Com en altres moments decisius de la Història, l’empenta necessària només pot brollar de les classes populars. En aquests moments, el moviment obrer es troba davant del repte d’aplegar el conjunt de col•lectius i sectors socials colpejats per la crisi en una oposició ciutadana al pla d’austeritat del govern, a la reforma laboral i al qüestionament del règim de pensions. Vet aquí el repte de la vaga general del 29 de setembre. A Catalunya, aquest moviment de defensa dels drets socials ha d’entendre que aquests són inseparables de l’avenç de les llibertats nacionals. I a l’inrevés, els sectors partidaris d’aquestes llibertats han d’entendre que, o bé la República Catalana sorgeix carregada d’anhels socials progressistes, o mai triomfarà.

Des de Revolta Global – Esquerra Anticapitalista entenem que l’ensenya de la República Catalana, lluny de girar l’esquena als pobles ibèrics, significa la crida a una entesa fraternal, sobre bases d’igualtat, plena sobirania i democràcia, que trenqui definitivament amb segles d’opressió, d’ignorància i prejudicis. En un mot, amb aquesta “Espanya eterna”, enemiga de tot progrés, que ha trobat el seu grotesc paladí en el Tribunal Constitucional.

Amb aquesta reivindicació serem al carrer el proper 10 de juliol.