Veneçuela, control obrer i autogestió

Per Josep Cruelles

Al mig de la crisi més profunda que ha viscut mai el sistema capitalista, quan aquest ofereix ja el seu rostre més cruel. Quan la ràbia i de vegades la impotència s’estén entre els que portem lluitant anys i predient les seves conseqüències, ens passen desapercebudes els llums d’esperança que demostren que un altre món és possible.

Veneçuela no ha tingut masses "amants" entre l’esquerra. Per a les organitzacions de “l’esquerra institucional" sempre ha estat un procés incòmode. No diguem per als "socialistes" que s’alineen contra Chavez i a favor de la dreta veneçolana, en una aliança que ja va segellar Felipe Gonzalez amb l’expresident Carlos Andrés Perez , l’artífex de les reformes neoliberals que van donar vaig piular a la insurrecció popular anomenada "El Caracazo". Llavors arrenca el moviment popular que va acabar amb el sistema clàssic bipartidista a Veneçuela i que va desembocar en la victòria electoral de Chavez. Dotze consultes electorals guanyades des de llavors i un referèndum perdut (el de la reforma constitucional).

¿I l’altra esquerra? Per a la Plèiade de grups guardians de l’ortodòxia, aquest procés, amb un paper no evident dels sectors "proletaris", amb un paper determinant jugat pels militars, amb heterodòxies i perquè no dir-ho, també incongruències de Chavez, mereix l’excomunió".

Però malgrat tot el "procéso" avança

"Proceso" és com s’anomena a Veneçuela aquest intent revolucionari on cap tot el que fan les classes populars: amb Chavez, sense Chavez i malgrat Chavez. Aquesta és la formula que millor defineix el resultant de vectors contradictoris que avui donen un resultat positiu. Els que vulguin fer una lectura solidària acrítica, sense més ni més, en realitat tampoc no entendran el que els mateixos protagonistes del procés veneçolà proposen.

Però en els dos últims anys, i en particular en els últims mesos s’estan produint esdeveniments que dirigeixen el "procés" en una direcció força esperançadora. La resposta del govern a l’acaparament d’aliments per part de les multinacionals de l’alimentació ha estat l’expropiació i nacionalització.

Així plantes sucreres, làctiques, arrosseres, empreses cafeteres o de producció de "harina pan" (farina de blat de moro) han estat transformades en Empreses de Producció Socialista. Dues de les més importants cadenes de supermercats transnacionals han estat nacionalitzades i posades sota control dels treballadors. La poderosa cadena colombiana "Èxito" s’ha transformat en la cadena "Bicentenario".

La resposta a la crisi energètica produïda per la històrica sequera de la conca del riu Gurí (la central del qual produeix el 70% de l’energia veneçolana) ha estat la reconducció de l’empresa nacional veneçolana CORPOELEC posant-la sota control obrer, acomiadant a l’antiga cúpula burocràtica responsable de la ineficiència en la planificació.

Però sobretot en una acció sense precedents el passat 13 de maig es decret el passi a l’autogestió sota control obrer del gruix de tota la indústria extractiva i metal•lúrgica veneçolana.

La Constituent obrera

La Corporació Veneçolana de Guayana (CVG) que engloba 15 empreses amb mes de 18.000 treballadors i representa l’eix econòmic i social en una regió que inclou 5 estats i més del 50% del territori veneçolà, ha estat reestructurada a totes les seves cúpules. Els treballadors en assemblees han elegit representants i després en tallers han proposat models de gestió en àrees que van des de la producció, comercialització, condicions de treball fins a protecció del medi ambient.

Totes les direccions|adreces han estat revocades i s’inicia l’autogestió sota control obrer de la mineria, empreses d’explotació forestal i control ecològic, plantes siderúrgiques i d’alumini amb les seves indústries de transformació.

És una llarga lluita. Sidor, l’empresa mes important de la corporació, on es produeix el 25% d’acer líquid de Llatinoamèrica, sempre va ser un exemple, un "Vaixell insígnia" del moviment obrer veneçolà. Les Assemblees en el PORTON 3 van ser històricament, l’escenari de la democràcia sindical. Allà cada torn que reunia a 4 o 5 mil treballadors prenia decisions i més d’una vegada les "bases" canviaven les decisions dels seus "dirigents". Techint, una transnacional italo-argentina, va ser fins fa poc, accionista majoritària d’aquesta empresa.

L’abril del 2008, després de tres anys de congelació del conveni i 13 mesos de discussió, Sidor va anar a la vaga davant de la intransigència de l’empresa i l’actitud còmplice del llavors ministre de treball del govern de Chavez Jose Ramón Rivero. Aquest, va intentar imposar una junta arbitral tripartida, que va anomenar cínicament "obrerista" i "bolivariana". A la taula de negociacions, la proposta del govern va ser acceptada per l’empresa, quedant unificada, fins i tot formalment, la posició del ministre i la de la transnacional, encara que ni tan sols no s’ajustava a la Llei Orgànica del Treball.

Davant de la demagògia desesperada del ministre i l’intent d’imposar un referèndum amb la proposta patronal, l’assemblea de base estén la paralització, de 48 hores a 80 hores. En aquest context es produeix una violentíssima repressió de la Guàrdia Nacional en contra dels treballadors. El balanç: 50 detinguts, més de 15 ferits i 43 vehicles dels treballadors destrossats.

Chavez, es radicalitza amb el procés...

Després de la situació creada, on el govern socialista quedava en entredit, al mig d’un debat central sobre l’autonomia del moviment obrer veneçolà i on no van faltar els qui justificaven l’actitud de "mà dura contra els privilegiats" en nom del socialisme, Chavez destitueix Jose Ramón Rivero, nacionalitza Sidor i posa en marxa el "Plan Guayana Socialista".

"Me la jugo amb la classe obrera", ha tornat a dir Chavez dos anys després en un acte amb treballadors de les empreses de Guaiana. Ha anunciat l’estatització de mes empreses: Norpro de Veneçuela, productora de bauxita, Materials Siderúrgics (Matesi), el Complex Siderúrgic de Guaiana (Comsigua), així com també les empreses de transport de matèria primera de les empreses bàsiques de Guaiana. Ha explicat que no ha estat possible arribar a un acord per a la compra d’aquestes empreses (en el cas de MATESI, el grup propietari va fer una oferta de venda que quintuplicava el seu valor real) i per tant no quedava cap altra alternativa per nacionalitzar-les.

Avançar en un model sustentable per deixar de ser monoproductor de matèria primera...

És una lluita contra la corrupció el malbaratament i la ineficiència, és una aposta per un model de gestió on s’aposta per l’experiència dels treballadors en el coneixement dels problemes i en la superioritat de la intel•ligència col•lectiva. És una aposta en la direcció socialista.

Però hi ha decisions que escapen al marc de l’empresa. La major part de les exportacions d’aquestes són de matèria primera per a la seva transformació per altres països industrialitzats en diversos articles que després són adquirits a alts preus per la població veneçolana. Les Empreses Bàsiques de Guaiana han de ser subministradores de processadores nacionals de productes manufacturats, és necessària una reconversió de la indústria veneçolana. En aquest sentit, és urgent la creació d’empreses socialistes de producció de tots els productes acabats que ara s’importen, per adquirir la sobirania en aquest terreny i trencar amb la dependència. Existeix ja un projecte anunciat per Chavez per realitzar-lo aigües a baix de l’Orinoco en relació amb el ferro, alumini i acer, entre d’altres.

“ No quedem malament amb el l poble. Aquestes empreses cal aixecar-les, posar-les a produir, acabar amb la ineficiència, la corrupció, el malbaratament, i han de donar guanys... Les altres coses donaria pena, vergonya... estem obligats a demostrar, per donar-li viabilitat al projecte socialista, que tota aquesta activitat dóna resultats positius, però cal canviar tot l’esquema" (Hugo Chavez Frias)