Grècia: Els treballadors contra l’anomenat programa d’estabilitat

Per Tassos Anastassiadis i Andreas Sartzekis [1] [2]

Quan s’escriu el present article, s’ha fet ja tot el possible per part dels mitjans de comunicació grecs perquè l’atenció majoritària se centri no en la urgència d’una mobilització massiva i duradora, sinó en el clima tens de discussions al si de l’UE per saber si Grècia "mereix" o no ser ajudada, i en quina mesura el recurs al FMI pot ser acceptable. Aquesta discussió no es troba exempta d’interès, certament, almenys per dues raons: permet veure fins a quin punt els grans discursos sobre la unitat europea i la seva famosa constitució es converteixen en paper mullat quan les contradiccions intercapitalistes s’accentuen; d’altra banda, la verdadera posada sota tutela de l’estat grec per les institucions europees no electes, o pels governs alemany i francès, deixa clar que la resposta veritablement eficaç per a la gent treballadora de Grècia exigeix una resposta obrera a nivell europeu.

Però després de les grans Vagues Generals del 24 de febrer i de l’11 de març, les direccions sindicals deixen les mobilitzacions per a més endavant, confirmant, si calia, els estrets vincles de la burocràcia dominant amb la direcció del PASOK. Tant en la GSEE (Confederació General de Treballadors de Grècia) com en l’ADEDY (Federació de Treballadors Públics), el corrent majoritari en la direcció és el del PASOK. Ara bé, per al PASOK i per al primer ministre Giorgos Papandreu -actual president de la Internacional Socialista- es tracta de fer oblidar que la gran victòria electoral de setembre del 2009 va ser, abans que res, una victòria contra la dreta i la seva política d’austeritat. En unes setmanes, la direcció del PASOK acaba d’adoptar les pitjors mesures mai preses contra la població des del final de la guerra civil de 1949.

Mesures catastròfiques

Amb el pretext del descobriment de xifres canviades per l’anterior govern i d’una situació econòmica amb el país a punt de la fallida, Papandreu ha volgut després de la tardor preparar el país per a mesures presentades, d’entrada, com a inevitables i durant aquestes últimes setmanes exigir la unió nacional com si estigués davant una situació de guerra... Guerra social, efectivament, ja que les mesures, anunciades en diversos "paquets" al llarg d’algunes setmanes, són les següents:

 Remuneracions del sector públic: congelació dels salaris per sobre dels 2000 euros, però sobretot una rebaixa del 30% sobre el tretzè salari, disminució d’un 10 a un 20% de les primes i dels beneficis.

 Pensions: congelació de les pensions i edat de jubilació retardada als 62 o 63 anys, amb pagament de la pensió de base a partir dels 65 anys. S’estima que en els pròxims anys la baixada de l’import de les pensions pot arribar a un 30%.

 Augment de taxes: electricitat, carburants. La gasolina sense plom costarà a partir d’ara 1,428 euros el litre (el tercer preu més elevat d’Europa, després d’Holanda i de Dinamarca). L’IVA augmenta al voltant de 2 punts fixant-se en el 5% o el 21% segons els productes.

 Impostos: pujada no per a les empreses, sinó per als salaris mitjos i les professions liberals, amb projecte de gravar la riquíssima Església Ortodoxa (no separada de l’Estat). Cal remarcar que en la seva "bondat" el govern exonera les indemnitzacions d’acomiadament fins als 60.000 euros...

D’altra banda l’"ajut" acordat pels països de la zona euro el 25 de març no és de fet més que un ajut als mercats i a les taxes d’interès exorbitants que aquests exigeixen als països endeutats com Grècia, combinada amb la garantia que la zona euro assegurarà, amb un plafó de préstecs realitzats pel FMI i altres països de la zona, la continuïtat dels pagaments. En aquest context, malgrat el que digui Papandreu, es preparen nous atacs.

El que es pot esperar és que els atacs contra els salaris s’estenguin també al sector privat. Algunes empreses ja han pres la iniciativa. Però es tracta també del desmantellament del dret del treball que, segons la patronal, protegeix fins i tot en excés la gent ocupada en cas d’acomiadament.

Pel que respecta a l’OCDE, aquesta pretén voler evitar la desocupació dels joves, que podria arribar al 28%, per fer algunes recomanacions: baixada de la remuneració per al nou treballador, facilitats d’acomiadament (la llei impedeix l’acomiadament mensual de més del 2% de les plantilles) i modificacions de les indemnitzacions. UE o burgesia grega, l’objectiu per a tots és defensar els beneficis atacant la gent treballadora.

Conseqüències dramàtiques

Vet aquí un exemple concret de les mesures sobre els salaris; un funcionari que guanyava 14.000 euros en un any perdrà 1200 euros, el que guanyava 24000 en perdrà 2200. Pel que fa a les pensions, ja de misèria, llançaran centenars de milers d’habitants a una situació de supervivència, mentre que la solidaritat familiar que pogués estar funcionant fins i tot recentment està desestructurant-se: en aquests moments a les grans ciutats hi ha persones que es queden sense sostre. Aquestes mesures no fan sinó propiciar els atacs patronals, amb nombroses empreses que infringeixen els convenis col•lectius. Certament, les mesures pretenen disminuir el consum individual (estimació: del -3% al -6%) i tindran efectes negatius sobre sectors com ara la construcció (140.000 nous allotjaments ja són buits) o el turisme: els hotelers esperen una reducció dels guanys de 500 milions d’euros en un sector en què està declarat un treballador de cada tres i, d’altra banda, durant l’any 2009 ja 10.000 treballadors declarats van perdre el seu lloc de treball. En aquestes condicions l’atur explotarà. Les xifres oficials mostren que s’ha passat de 514.000 aturats en l’últim trimestre de 2009 a 760.000 el març (sobre una població d’11 milions d’habitants), amb una proporció molt més forta de dones i de joves i de les regions sinistrades (Macedònia oriental, Tràcia). El ministre de treball mateix no exclou la xifra oficial d’un 20% a final d’any...

Crisi grega?

Les xifres són conegudes: al final del 2009, el deute públic havia assolit el 135% del PIB, el dèficit el 12,7%. Aquestes xifres romanien suposadament ocultes, la qual cosa hauria sorprès els virtuosos responsables de l’economia europea.

Com diu Pascal Frechet "des del 2001, la comissió europea no podia ignorar la poca fiabilitat dels comptes presentats per Grècia". En tot cas, en aquesta situació, Grècia s’enfonsava en una espiral de fallida, amb préstecs de mercat a taxes que han sobrepassat el 7% i que han reforçat el deute. Per allò les mesures de Papandreu, per això la demanda d’ajut europeu.

Papandreu ha explicat que aquest ajut era sobretot un senyal polític en direcció als especuladors indicant que Grècia disposava de la garantia europea de pagament per als seus deutes (5 mil millions aconseguits a curt termini). I, de portes endins, volia poder justificar mitjançant un "bon acord" la utilitat dels sacrificis populars. Ha obtingut de fet un suport moderat.

Tota aquesta negociació haurà estat fonamentalment una bonica posada en escena: d’entrada perquè el mateix Trichet ha insistit sobre el fet que no es tractava de donar subvencions, sinó només una garantia de préstec a una taxa una mica més reduïda que la dels especuladors. Després perquè, en el pla de l’UE, la direcció de les negociacions ha estat portada per Merkel i Sarkozy, qui han fet participar a continuació als altres actors europeus. No es coneixen els detalls de la discussió, però la realitat a considerar és que Grècia és el segon millor comprador d’armaments d’Alemanya (9,6% de les seves vendes en 30 anys, d’elles 18,2% en el 2006), el quart per a França (5,5% de mitjana, d’elles 35,9% en el 2007).

El que és segur en tot cas, és que tant el FMI com els dirigents de la zona euro volen intervenir amb major intensitat en la situació grega, exigint per exemple una reforma radical de la seguretat social o la privatització d’empreses públiques. Ara bé, si es considera que Grècia no és un cas aïllat a Europa, aconseguir imposar mesures draconianas a la població de Grècia ha de servir abans que res d’exemple, a la gent treballadora d’una banda, i als bancs i altres especuladors d’una altra, mostrant clarament a quins interessos s’obeeix.

Ja que en el fons, l’acord de Brussel•les no arregla res i no farà sinó empitjorar les coses: així, res no s’ha regulat en relació amb el frau fiscal i ni Papandreu ni els dirigents europeus no posen en qüestió la permanència en els paradisos fiscals dels grans armadors grecs que escapen així als impostos. La seva passió per l’empresa privada reforçarà una de les debilitats del sistema social grec: s’estima en 1,5 milions els treballadors no declarats. Així, al sector de correus privat, hi ha 12.000 treballadors, sense conveni col•lectiu, amb retard en les pagues, sense paga extraordinària aquest any, per als quals els nombrosos accidents (desplaçaments) no són considerats accidents de treball. En els centres de trucades privats, els contractats treballen cinc dies a la setmana, entre ells el diumenge, de 20 a 24 hores, per 450 euros al mes. Tot això és il•legal, però hi ha molt pocs inspectors de treball, i tot això explica que només existeixi un 15% de sindicats al sector privat.

Estendre un model semblant a tot Europa, vet aquí el somni de la burgesia europea.

Resistències!

L’anunci de les mesures, presentades com les úniques possibles, ha estat immediatament acompanyat de sondeigs indicant que la majoria de la població els dóna suport. Però si les direccions sindicals del PASOK intentaven frenar, els treballadors s’han mobilitzat, i això gràcies a dos factors: l’èxit d’una primera Vaga General el 17 de desembre i el paper actiu dels sindicats de base contra la inèrcia confederal/federal.

En efecte, des de fa alguns mesos, les branques locals dels sindicats, sobretot en el sector públic, impulsen les mobilitzacions davant la crisi contra la qual el govern del PASOK elegit el setembre no havia pres cap mesura. El seu paper ha estat decisiu per a la convocatòria d’una jornada de vaga a tot el país el 17 de desembre, amb bastant seguiment en alguns sectors. Aquesta vaga ha estat intensament investida pel sector sindical del KKE (PC grec), denominat PAME, d’una lògica sectària (contra la GSEE i el PASOK), però finalment malgrat aquesta forta presència del PAME, la vaga del 17 de desembre no ha estat percebuda com una vaga contra el GSEE, sinó més aviat com el que convenia fer.

Així, quan Papandreu va anunciar el primer paquet del seu «programa d’estabilitat i de desenvolupament» explicant que «com a poble, com a nació, com a hel•lenisme, no estem en situació de poder suportar problemes, vagues o aturades», ADEDY va convocar tot seguit una primera vaga el 10 de febrer, molt ben seguida pels treballadors del sector públic, però en la qual tothom sabia que no era més que el començament.

La següent etapa, sota la pressió de la gent treballadora, va ser la vaga general del 24 de febrer, convocada conjuntament per GSEE i ADEDY, amb al menys 50.000 treballadors als carrers d’Atenes, seguida per una de més massiva fins i tot l’11 de març, intercalant aturades, ocupacions i, per suposat, manifestacions, com la del 23 de març. Resultat: a mitjan març un sondeig del diari «Eleftherotypia» indicava que el 62% dels habitants estaven disposats a mobilitzar-se contra les mesures antisocials. Però, sense que això hagi estat cap sorpresa, constatem que en lloc d’animar les lluites, les direccions de GSEE i ADEDY no fan cap emplaçament central.

Veiem, per tant, el paper decisiu exercit pels sindicats de base per accentuar la pressió cap a una vaga general duradora, que evidentment no pot ser decretada, però s’ha de preparar mitjançant mobilitzacions concretes (vagues, ocupacions...).

Mobilitzacions i alternatives anticapitalistes

La importància d’allò que està en joc i els obstacles existents davant la mobilització necessiten tenir en compte el posicionament dels partits polítics i les seves eventuals contradiccions, començant pel PASOK. En aparença, els militants de base semblen estar KO. El que està en joc és, per tant, poder associar en les mobilitzacions la gran massa de la base del PASOK, avui silenciosa, però que va participar en les anteriors mobilitzacions. El pitjor per al PASOK, és que el seu suport polític principal avui dia no prové de la dreta, a la qual li està costant reposar-se de la seva derrota de setembre, sinó de l’extrema dreta, que juga la carta de la unitat nacional i que es complau dels atacs contra els treballadors. L’extrema dreta continua aixecant cap amb grupuscles feixistes terriblement violents que agradeixen immigrants i militants d’esquerra. La influència d’aquesta extrema dreta nacionalista als cossos de repressió es manifesta amb freqüència.

A l’esquerra del PASOK, es poden distingir dos tipus de respostes: la del KKE i del seu corrent sindical PAME. Després d’un discurs amb accents a vegades anticapitalistes es desprèn un perillós sectarisme: la solució a la crisi per a ells, passa només per reforçar el seu corrent. Fan tots els possibles per no fer crides en comú -ni als mateixos llocs- amb els sindicats majoritaris. Tanmateix, la combativitat de nombrosos militants és evident; l’objectiu és precisament aconseguir fer-los participar en marcs unitaris.

L’altra posició és la recerca d’una mobilització unitària per bloquejar les mesures del govern. Partint d’aquest eix es troben els dos reagrupaments de l’esquerra antiliberal i anticapitalista, Syriza et Antarsya. Evidentment hi ha molts matisos d’anàlisi, per exemple entre les fraccions bastant dividides de Syriza. A Antarsya, hi ha també matisos entre corrents que només "viuen" per la vaga general i altres com ara OKDE-Spartakos (secció grega de l’IVª internacional) que insisteix en els processos necessaris per assolir-la. Malgrat tot, aquests dos reagrupaments fixen com a objectiu la necessitat de construir els comitès contra el programa d’estabilitat del PASOK, que s’adrecen al més gran nombre, intentant associar els militants del KKE, i també, encara que no hi hagi crida directa al seu partit, els del PASOK. Però el més important és que aquests comitès intentin fer actuar conjuntament militants sindicalistes, polítics, de barris, no organitzats. Les primeres iniciatives mostren que és possible, però sobretot indispensable, si es vol generar dinàmiques que facin témer tots els defensors del (des)ordre burgès. Per a això, l’eix ha de ser posar en qüestió el capitalisme: rebuig de les despeses militars, salari mínim de 1400 euros, reducció del temps de treball, nacionalització dels bancs, contractació de titulars en els serveis públics...