Ecosocialisme i marxisme revolucionari

Per Andreu Coll [1]

Actualització ecològica del marxisme

Deia Daniel Tanuro que una explicació de perquè, a diferència de Marx i Engels, que tenien una formació en ciències naturals, el marxisme revolucionari del segle XX, davant del desenvolupament ulterior del capitalisme, no havia estat capaç d’integrar d’una forma satisfactòria la contradicció entre desenvolupament indefinit de les forces productives i preservació de la naturalesa, era que s’havia centrat gairebé exclusivament en les ciències socials. Certament, en l’obra de Marx i Engels hi ha elements ambivalents que permeten interpretacions productivistes i altres que donen fe d’una consciència ecològica embrionària, com ara l’anàlisi de com la introducció de mètodes capitalistes en l’agricultura esgotava la fertilitat de la terra o la denúncia de la lògica capitalista de la producció per la producció amb l’únic objectiu d’assolir el màxim guany empresarial.

Crisi de la civilització i consciència ecològica

Però és el balanç del segle XX allò que obre els ulls del gruix dels intel•lectuals lúcids dels perills de les societats industrials modernes – tant les capitalistes com les estalinistes. El perill de guerra nuclear, l’amenaça d’una catàstrofe tecnològica des de Txernòbil a Bhopal (milers de víctimes per una fuita de gasos verinosos), passant per la badia japonesa de Minamata amb 1.200 morts i 200.000 afectats per dècades de vessament de mercuri, han reduït les il•lusions dels marxistes en el “desenvolupament de les forces productives” com a principal vector de la “construcció del socialisme” o del “progrés”, sense atributs, com a sentiment que la història es mou en el sentit dels interessos de la humanitat en el seu conjunt.

És més, problemes cada cop més greus com ara l’escalfament global, la desertització i els estralls de l’agricultura intensiva, l’extensió de noves malalties degudes als canvis climàtics, l’escassetat d’aigua i d’energia, la destrucció de massa forestal, l’exhauriment de recursos naturals… han conduit molts intel•lectuals a tornar a les ciències naturals per pensar críticament la tecnosfera. Malauradament, sovint els marxistes, amb excepcions il•lustres com la de Manuel Sacristán, no hem estat a l’avantguarda d’aquest procés de renovació del pensament crític.

Abolir la propietat privada no és pas sinònim de construir el socialisme

Per als bolxevics, l’element central de la revolució socialista era posar fi a la propietat privada dels principals mitjans de producció mitjançant la destrucció de l’Estat capitalista (el gendarme que la garanteix). Això és correcte, però sovint portava associada la idea que la diferència entre una societat capitalista i una de socialista es reduïa a la qüestió de la propietat, tot oblidant que el socialisme havia de reunir molts altres requisits:

a) la no separació dels productors dels mitjans de producció; b) la socialització plena dels treballs reproductius i de cura; c) l’esfumament de les diferències entre camp i ciutat; d) la superació progressiva, mitjançant l’autogestió generalitzada, de la divisió entre la direcció dels processos socials i econòmics i la seva execució; e) la profunda transformació de les forces productives per evitar que el món del treball continués patint l’alienació pròpia de la societat capitalista; a saber, que el treballador és un instrument de la màquina (i no pas a l’inrevés) i que no controla el fruit del seu treball, que acaba transformant-se en una força social que el domina i l’explota - el capital, que no és més que treball humà cristal•litzat; f) que la producció fos essencialment una producció de bens d’ús per satisfer directament les necessitats bàsiques de la població i no pas de mercaderies per vendre en un mercat anònim. Això permetria reduir progressivament l’alienació mercantil pròpia del capitalisme, en la qual els diners esdevenen una força social independent i les relacions humanes tenen com a punt de partida i d’arribada l’intercanvi de coses.

Sovint es va creure també que una societat socialista sense contradiccions classistes seria menys complexa que la capitalista; que les tecnologies i les fonts d’energia heretades del capitalisme eren socialment i ecològicament neutres i que l’única forma eficaç de superar el mercat era una fèrria centralització autoritària de l’economia. Hem d’entendre i integrar en el nostre anàlisi aquestes errades per a no repetir-les i fer creïble el socialisme del segle XXI.

Abundància, necessitats humanes i ecosocialisme

Una idea correcta (però ambivalent) dels clàssics és que la construcció del socialisme només era possible en un context d’abundància. Marx deia que totes les revolucions igualitàries del passat havien fracassat pel fet que, en la pràctica, suposaven una socialització de la pobresa i no pas de la riquesa, necessària per a generar un escenari d’abundància que alliberés la humanitat dels conflictes distributius. Això també entroncava amb el fet que aquesta havia passat gana la major part de la història. Només en aquest sentit Marx pensava que el capitalisme feia un paper progressista, tot desenvolupant acceleradament les forces productives i la creació de riquesa.

Això va portar a la idea que calia una industrialització accelerada per posar les bases del socialisme. Si bé és cert que l’oposició d’esquerres a l’estalinisme defensava un procés progressiu d’industrialització per a refer la classe obrera, reduir la misèria i canviar la correlació de forces amb el camperolat enriquit per la nova política econòmica, creia que havia d’anar unit a la restauració de la democràcia soviètica i a la planificació democràtica. Això l’oposava inexorablement a les brutalitats de la industrialització forçada i burocràtica de l’estalinisme. Dit això, la tradició trotskista va compartir, fins a cert punt, la visió productivista que va instaurar l’estalinisme a partir dels anys 30. Això explica que el nostre corrent trigués bastant a integrar culturalment la dimensió ecològica.

Malgrat tot, és cert que per a combatre la burocratització i les desigualtats a llarg termini calia assolir un nivell d’abundància relativa suficient com per evitar l’estratificació social i la cristal•lització de privilegis. Això planteja un problema de gran actualitat per a l’ecosocialisme del segle XXI: si la naturalesa limitada de la biosfera és un límit objectiu al desenvolupament que obliga a reformular en profunditat el concepte d’abundància i, per tant, el de necessitats humanes, ¿és encara possible un socialisme democràtic, autogestionari i antiburocràtic? Nosaltres creiem que sí, amb la condició que es basi en una redistribució radical de la riquesa a nivell nacional i internacional.

En canvi, el productivisme estalinista que va institucionalitzar el “socialisme en un sol país” com a conclusió lògica de l’abandonament de la perspectiva de revolució mundial anava associat a l’enfortiment d’un estat soviètic cada cop més nacionalista i orientat a la competència militar i industrial quantitativa, burocràtica i malbaratadora de recursos… Això va conduir, un cop es va deixar d’exercir el fuet de la repressió com a impuls voluntarista de la burocràcia, a una esclerosi crònica i a un estancament de la productivitat que va precipitar l’ensorrament final de l’estalinisme i el pas del gruix de la burocràcia soviètica al bàndol capitalista.

Moltes d’aquestes reflexions (i d’altres) són abordades per Michael Löwy en el Text de Combat n. 6, Què és l’ecosocialisme?, un text de lectura obligatòria que contribueix a enriquir la nostra reflexió programàtica.