‘Canino’ de Yorgos Lanthimos

Per Sònia Arribas [1]

Com viu una família dins de les tanques protectores d’una d’aquestes gated communities que tant abunden als afores de qualsevol megaciutat?

Fora - encara que l’únic que veiem és la fàbrica on treballa el pare com a mànager - suposem que està el món salvatge del "campi qui pugui" i la misèria. Així és com funciona la por.

I dins? Protegits per un pare despòtic que no els deixa sortir mai, una mare i els seus tres fills, ja entrats en anys, viuen una vida molt peculiar. Els avions són de joguina i els taurons són els de les pel•lícules de vídeo que el pare els porta. No hi ha contacte amb l’exterior; tan sols el pare surt per anar a treballar i quan torna els duu provisions per a la supervivència física i "intel•lectual".

A l’hora de menjar, les paraules signifiquen el que als pares els doni la gana. "Telèfon" és el que cal dir quan s’agafa el saler i "cony" és una làmpada gran. Els fills juguen sense parar: corren i salten, es donen puntades de peu, observen les petites flors grogues del jardí ("zombis") i es banyen a la piscina relaxadament. O fan que són taurons. Aprenen a lladrar de quatre grapes, com a gossos, perquè fora, segons els ensenya el pare, hi ha el perillós gat que qualsevol dia podrà entrar. Es diuen entre si paraules incongruents i posen amb gests idiotes davant de la mirada de l’altre. S’observen en el reflex del vidre fent de Rocky el boxejador, donant esgarips.

Practiquen sexe entre ells, o més aviat se’l reparteixen, però no sembla agradar-los tant. És funcional, ni necessari ni instintiu, simplement rutinari i mecànic. S’abracen matusserament. Ballen balls grotescos per als pares, en xous privats que cal millorar. Perquè no és una vida regalada la que tenen, sempre cal millorar. Així s’ho diu el pare i així ho acaten tots. Mai no han vist ni fet cap altra cosa.

Divertida i sinistra

"Canino" és divertida encara que profundament sinistra. Sinistra com ho són totes les famílies, i pel bé que qualsevol s’hi reconeixeria. No cal nar-se’n tan lluny i pensar en el monstre d’Amstetten, amb la seva doble vida de burgès honest, pagador d’impostos i bon membre de la comunitat (a dalt), i bèstia que insaciable satisfà els seus instints amb la segona família, aïllant-la de l’exterior (a baix).

Perquè aquest aïllament i aquesta sobreprotecció són generats socialment. Perquè aquest tipus de famílies, la seva pulcritud i la seva normalitat són l’ideal. Funció i "disfunció", com diria la psicologia, són indiscernibles. Perquè avui els fills es queden a casa fins ja grans sense tenir on anar. A Grècia i aquí.

És genial l’escena en la qual el pare, assegut en una cadira al jardí, ordena una de les filles que li talli les ungles dels peus. Primer li pregunta si va dormir les seves nou hores, cal cuidar-se de la prole. La filla respon obedient que sí i executa la seva tasca. El pare està satisfet i canta una cançó en grec, la lletra del qual no entenem, però sembla tradicional. La seva feble veu, mig lírica, mig patètica, és el fons sobre el qual el director projecta tot seguit imatges de la fàbrica buida i tètrica on el pare exerceix la seva professió, situada al mig d’un paisatge mediterrani clar, un no man’s land. Altres vegades colpeja a la filla amb una cinta de vídeo. Els fills es tallen els braços amb ganivets de cuina. La violència regna però no sabem la seva causa ni tan sols, si prové de la frustració. Perquè no són tan infeliços, amb el cel blau sobre els seus caps, sobre la gespa cuidada, en unes vacances perennes, en banyador, alimentats.