Vaga general a la tardor: l’hora d’una revolta ciutadana

Per Lluís Rabell [1]

Finalment, obligades per una reforma laboral que pretén buidar de contingut la negociació col•lectiva i descavalcar el sindicalisme, les centrals majoritàries, CCOO i UGT, s’han decidit a convocar una jornada de vaga general. Serà el proper 29 de setembre. Tanmateix, hi ha moltes més raons per anar a la vaga. Tantes i tan profundes que fan no es tracti només d’un conflicte del món del treball, sinó que estigui en joc tot un model de societat.

La tisorada del govern de Zapatero – i desprès del tripartit català - en despesa social i inversió pública, la reforma del mercat laboral en curs i la del règim de pensions en perspectiva, formen part d’un mateix procés: globalment, es tracta de descarregar sobre les espatlles de les classes populars els costos de la crisi. Desprès d’un primer moment de pànic, quan l’esclat de la bombolla immobiliària americana i el crac borsari de setembre/octubre de 2008 van fer que es volatilitzessin 20 billons d’euros en el conjunt de les places financeres del planeta, el capitalisme ha triat clarament un full de ruta. Qui se’n recorda dels discursos sobre la necessitat de “moralitzar” el sistema, “refundar” el capitalisme o acabar amb els paradisos fiscals? L’administració americana, així com els principals governs europeus, van mobilitzar sumes astronòmiques de diner públic per evitar la fallida d’entitats financeres, bancs i asseguradores. Vet aquí l’origen del dèficit fiscal i del deute amb que es pretenen justificar els plans d’austeritat que s’implementen a Grècia, a l’Estat espanyol i arreu.

No, no hem viscut “per damunt de les nostres possibilitats”. El deute espanyol no prové d’un estat del benestar massa generós. De fet, durant el període de bonança econòmica, la despesa educativa, sanitària i assistencial, el nivell salarial i el ràtio de funcionaris per nombre d’habitants han estat sempre, en el conjunt de l’Estat espanyol i particularment a Catalunya, per sota de la mitjana europea i lluny del que corresponia a la riquesa creada. Tot plegat com a conseqüència d’un sistema tributari injust que afavoreix les rendes més altes i situa Espanya entre els països capdavanters en matèria de frau fiscal. L’endeutament de les famílies, en primer lloc per accedir a un habitatge, ha emmascarat la realitat d’un model de creixement basat en els baixos salaris i la precarietat laboral, i dinamitzat pel boom immobiliari. Abocant el 20 % de la població activa a l’atur, la crisi s’ha encarregat d’esvanir un miratge que ha tingut en bancs i especuladors els seus principals beneficiaris.

Doncs bé, vet aquí que el deute públic esdevé la nova bombolla especulativa del capital financer i l’ariet de les seves institucions (FMI, OCDE, Banc Central Europeu...) per esmicolar l’Estat social i trobar nous nínxols de negoci. El deute emès ha estat adquirit pels propis bancs rescatats i per la banca estrangera (el Deutsche Bank en posseeix 45.000 milions d’euros). Aquests son els fantasmagòrics “mercats” que posen en dubte la solvència de l’Estat espanyol – fent apujar els interessos del deute – i que exigeixen dràstiques retallades socials i mesures que ampliïn la capacitat d’explotació de la població treballadora. El govern del PSOE ha cedit totalment a les pressions de les grans corporacions industrials i financeres que dominen la UE.

A poc a poc, comencem a mesurar l’abast de l’agressió – a l’alçada de la gravetat de la crisi que sacseja el capitalisme globalitzat: retallada de salaris en la funció pública com en les empreses privades; pèrdua del poder adquisitiu de les pensions actuals; degradació dels serveis públics i nova onada de privatitzacions en perspectiva; desballestament dels marcs de defensa dels interessos col•lectius d’assalariats i assalariades... Estem davant la temptativa de revertir les relacions socials i les conquestes assolides per les classes treballadores europees l’endemà de la segona guerra mundial. Ni més ni menys. Un intent de regressió d’abast històric que només pot engendrar misèria a gran escala, agreujar les desigualtats de gènere – expulsant les dones del mercat laboral i empenyent-les a substituir els serveis socials mancants des de la invisibilitat de les llars – i aprofundir el desastre mediambiental. (A tall d’exemple: malgrat les restriccions pressupostàries, el TGV segueix sent prioritari sobre les xarxes ferroviàries de rodalies i els transvasaments tornen a ser a l’ordre del dia. Naturalment, aquestes restriccions no afecten la despesa militar, ni la Casa Reial).

Aquesta deriva antisocial comporta, alhora, gravíssimes amenaces per als drets civils i les llibertats democràtiques. Només cal veure com, insidiosament, la degradació de les condicions de vida i l’angoixa creixent davant el futur afavoreixen els discursos populistes i xenòfobs, a la recerca d’un boc expiatori. La persecució d’un burca que no veureu enlloc, però que serveix per evocar l’amenaça de “l’altre” en l’imaginari col•lectiu, ha esdevingut una prioritat nacional. Atiada per l’extrema dreta, la histèria contamina les fileres de l’esquerra institucional i de la dreta clàssica. Si no s’obre una perspectiva de progrés, una sortida social a la crisi, la guerra de pobres contra pobres acabarà sent una realitat a les barriades populars. El govern de Zapatero – i el tripartit - estan fent la feina bruta, anticipant el programa del PP i de CiU. Urgeix una reacció del moviment obrer, dels moviments socials, de les associacions veïnals, dels estudiants, de les entitats feministes, dels col•lectius colpejats per la crisi, dels aturats, de vídues i pensionistes... Tots aquests sectors tenen una cita amb l’esperança el proper 29 de setembre. Tan sols la revolta de la ciutadania pot carregar la vaga general d’una exigència clara i començar a canviar la correlació de forces a favor del poble.