Xahrazad, conta’m...

Per Sylviane Dahan

El rei Xahriar ha sabut que la sultana “l’enganyava” i ordena la seva mort. Desprès, amb l’objectiu de dominar a totes les dones, decideix passar cada nit amb una de diferent... i fer-la decapitar l’endemà. Aquest feminicidi dura molt de temps, fins que la bella Xahrazad decideix posar fi a la matança, contant cada nit al rei un relat captivador. Vet aquí l’origen de Les mil i una nits. A partir d’aquest recull de contes, el més ric del patrimoni literari oriental, el realitzador egipci Yousry Nasrallah s’endinsa a la seva manera en la tradició amb la pel•lícula “Ehky ya Scheherazade”... donant la veu a les dones de la seva ciutat, El Cairo, i del moment present. I ho fa a través d’una periodista moderna, en aparença feliç i sense problemes, que prendrà a poc a poc consciència de la seva condició real en la societat, esdevenint al seu torn la protagonista d’un conte sempitern: la violència patriarcal. Així, passarà de ser la narradora de les històries d’altres dones... a ser l’actriu de la seva pròpia vida.

Hebba està casada i és periodista d’èxit, com el seu marit. Són joves, benestants i guapos. Hebba és presentadora d’un popular programa de debats politics a la televisió. Però la seva acidesa i les seves crítiques de les polítiques governamentals posen en perill la promoció que desitja el seu marit. Ell la pressiona, i ella accedeix a canviar el format del seu programa per ocupar-se d’històries femenines – que, a priori, haurien de resultar intranscendents per al poder. L’èxit és immediat. L’emissió aborda fets reals, plens de sorpreses i també de violències, que tenen com a escenari des dels barris més pobres de la ciutat fins a les zones més exclusives, freqüentades per l’alta burgesia, i que acaben implicant membres del govern. On acaba la política i on comença la qüestió de la condició femenina? Hebba no tardarà a descobrir que camina sobre un terreny minat a còpia d’abusos, d’enganys religiosos, sexuals, i també polítics.

La pel•lícula està constituïda de diferents històries de dones, que pertanyen a diferents classes socials i que desfilen davant nostre. Es tracta de narracions en aparença paral•leles, inconnexes. En realitat, però, els relats estan unificats per un fil conductor. La vida de l’entrevistadora està en joc. I només podrà salvar-la lluitant per ella mateixa i per totes les dones en una societat que roman profundament misògina sota l’aparença de la modernitat globalitzada. Efectivament, més del 70% de les famílies egípcies depenen del treball de les dones. Però, en lloc d’acceptar aquesta realitat i reconèixer-les com a iguals, el poder patriarcal les sotmet a una pressió constant, exigint cada cop més submissió. Una aclaparadora voluntat masculina d’asservir les dones travessa totes les classes socials...

Com ho diu una de les protagonistes, “els homes han de tenir tres virtuts per ser respectats: honor, honestedat i virilitat. Si posseeixen aquestes qualitats, són els amos de tot, tenen dret a tot”. Però, si els falta això, qui són? Què són? En aquesta pel•lícula s’acaben invertint els rols. Les dones, eterns objectes del desig masculí (per això se’ls imposa el vel en alguns països, se’ls rapen els cabells en altres indrets, o són utilitzades com a reclam publicitari en les metròpolis “civilitzades”), esdevenen inopinadament subjectes individuals de les seves vides, alhora que componen un cant coral sobre la seva condició col•lectiva. Finalment, són els homes els que es converteixen en objectes de desig... i en surten molt mal parats. (La qual cosa els hauria de fer l’efecte d’un electroxoc).

Aquest Mil i una nits dels nostres dies constitueix una denúncia implacable, potent i commovedora, de l’opressió que pateixen les dones i de la corrupció endèmica en el món àrab. El feminisme s’expressa amb ferraments culturals autòctons, i en totes les llengües. No és una exclusivitat del món occidental, ni representa un llunyà impuls intel•lectual dels anys 70. Batega, resisteix, lluita en la immensa urbs que dominen els moderns gratacels.

En el món globalitzat en què vivim, aquesta denúncia ens reenvia a la societat occidental i a les seves opressions sobre totes les dones. Les pressions s’expressen de manera diferent, però tenen el mateix objectiu. L’exemple del vel és característic. En la nostra Europa moderna i pretesament laica, en què el Papa viatja a compte de l’erari públic i les dones es veuen imposar un determinat model d’estètica i de representació, s’assenyala amb el dit aquelles que duen vel. En el món àrab, “modern i integrista”, són estigmatitzades, per contra, les dones que no el porten. (Una escena de la pel•lícula, en què els esguards fan innecessari cap diàleg, ens mostra la nostra aparentment alliberada protagonista viatjant, els cabells descoberts, en un metro ple de dones treballadores i de classe humil que tornen cap a casa al vespre. Totes porten vel. Després d’uns instants de creixent incomoditat, Hebba acaba posant-se el mocador que, en silenci, li atansa la noia que vol entrevistar). Però, aquí com allí, l’objectiu és el mateix: crear un clima d’opressió que impedeixi la lliure expressió de les dones.

Geogràficament llunyanes, i alhora terriblement properes i familiars... Les dones d’aquesta pel•lícula, a més de la presentadora Hebba, resulten esplèndides! Les tres germanes òrfenes Safaa, Wafaa i Hanaa; Amany la “boja” que no accepta un matrimoni idèntic a l’esclavatge; Nahed, la dentista, confrontada a la dramàtica decisió de no tenir el fill d’un home que ha abusat de la seva confiança i capaç de desafiar el poder... Vet aquí una narració colpidora, femenina i feminista, que ha comptat amb el talentós treball del guionista Waheed Hamed i del realitzador Yousry Nasrallah. Senyal que la recerca d’una nova identitat masculina, igualitària i alliberada de l’heretatge ignominiós del patriarcat, transita pel camí que condueix a l’emancipació de la dona. El camí de la felicitat humana. De la mateixa manera que Xahrazad deixava inacabat cada vespre el seu conte, nosaltres tampoc acceptem que hagi arribat el final de la Història.