Els papers com a reivindicació i els drets com abstracció

Per Jorge Sánchez [1]

La lluita dels sense papers va començar a mitjan els anys 90 com un moviment social paral•lel als moviments altermundistes que es caracteritzava per la reivindicació del dret ple a la ciutadania. Entorn de la consigna "papers i drets per a tothom" es va convertir en un moviment assembleari que va causar un gran impacte amb les tancades en 11 esglésies a Barcelona l’any 2001 i en la Catedral i l’Església del Pí el 2004. En el primer cas, va plantar cara a les institucions i a la "classe política" amb una vaga de fam de quinze dies i una tancada de 47 dies mitjançant els quals va obtenir una històrica victòria que ningú més no va poder capitalitzar. Només les comunitats (és a dir, els i les immigrants com a subjecte polític) i la perdurabilitat de l’Assemblea Papers per a Tothom.

Aquesta és una petita síntesi de la gènesi del moviment que ha anat adaptant-se als continus canvis de la legislació d’estrangeria, de la llei de règim local i de les directives europees, i que, com tot moviment, ha tingut els seus alts i baixos. Fa un cert temps, ha vist també la irrupció d’una nova estratègia basada en els preceptes del precari com a subjecte polític, les ciutats sense fronteres i les lectures del postmodern de Negri en la nova construcció de la ciutadania europea. Aquest és el discurs adoptat per molts militants autònoms. Però elaborar un moviment partint d’aquests preceptes polítics té un gran inconvenient: no compte amb les comunitats immigrants que continuen reclamant el concret, allò que els permet residir i treballar on vulguin, ço és: els papers.

Així, el moviment s’ha fracturat, amb una part fent una nova interpretació de la lluita immigrant basada a alliberar espais on els papers perden centralitat -i per això no se’ls ha de demanar-, i la ciutadania sense fronteres, com s’ha proposat com a línia hegemònica per al moviment. Això ja va passar en la convocatòria de l’1 de març a Barcelona sota el lema "tod@s sumamos", i en la contracimera de Saragossa.

Les noves consignes de demanar drets en abstracte, papers per a ningú, fugir de la confrontació, i treballar mitjançant la construcció d’Oficines de Drets Socials (ODS) per a cosmetitzar allò que en realitat és una oenegeització del moviment, signifiquen, en definitiva, rebaixar el discurs fins a allunyar-se de la possibilitat de repetir tancades i lluites com les del 2001 i del 2004, més encara si la dependència d’aquestes ODS es confia al finançament públic i a l’alliberament de quadres militants. I el que és més preocupant, construir una manera de treballar eurocèntrica al marge de les reivindicacions de la població migrada, que continuen sent papers i drets per a tothom.