Bricolatge anticapitalista. Una caixa d’eines per la revolta quotidiana

Per Àngel Pagès

Permeteu-me una llicència destroyer, però l’aparició a TV3 del programa New Age denominat "Bricolatge emocional" em fa pensar amb les genials invectives del filosof Slavoj Zizek quan aquest repassa per terra, mar i aire, el que ell anomena "el supermercat espiritual d’occident". Dit això, ens posem a la feina i improvisarem un altre bricolatge tangencialment diferent del que domina i complementa l’estat de les coses del sistema realment existent. Per començar, doncs, omplirem la caixa amb unes quantes eines que ens puguin ajudar en aquest objectiu.

Si convenim que el socialisme del segle XXI o és ecosocialista o no serà, podem considerar que és del tot necessari cercar les interseccions entre "la raó socialista" i la "raó ecològica". Mike Davis, l’activista i teòric de la New Left Review (el teniu a la fotografia superior), avança unes noves bases i convoca nous subjectes en una recerca inusual d’estratègia revolucionària. Escriu Davis a ¿Quién construirá el arca? El optimismo de la imaginación:

"Apelo a la paradoja de que la causa más importante del calentamiento planetario -la urbanización de la humanidad- es también en potencia la principal solución al problema de la supervivencia humana a finales del siglo XXI. Abandonadas a la terrible política del presente, por supuesto, las ciudades de la pobreza se convertirán, casi con seguridad, en ataúdes de la esperanza; razón de más, sin embargo, para que debamos empezar a pensar como Noé. Dado que la mayoría de los árboles gigantescos de la historia ya se han talado, la nueva Arca deberá contruirse a partir de los materiales que una humanidad desesperada encuentre a mano en comunidades insurgentes, tecnologías piratas, medios de comunicació ilegales, ciencia rebelde y utopías olvidadas". (Mike Davis. New Left Review. núm 61. Edició espanyola)

Seguim amb les eines i les estratègies. Ben retrobada per Carlos Sevilla i Miguel Urbán, ens arriba una declaració estratègica en tota regla en el text dels situacionistes (a la fotografia, alguns membres de la I.I.) en relació al món estudiantil (Ed. El Viejo Topo) que, amb alguna variació, ja va ser traslladada en el llibre de Stewart Home, El Asalto de la Cultura (Ed. Virus) dedicat als moviments i avantguardes utòpiques del segle XX. Sense filtres, Mustapha Khayati, escrivia aquestes paradoxes estratègiques:

"...el primer gran fracaso del poder proletario, la Comuna de París, es en realidad su primera gran victoria, puesto que por vez primera el proletariado demostró su capacidad histórica para organizar libremente todos los aspectos de la vida social. Mientras que la primera gran victoria de la revolución bolchevique acabó siendo su derrota más desastrosa (...) Los resultados de la contrarevolución rusa fueron, internamente, la instauración de un nuevo modo de explotación, el capitalismo de estado burocrático, y externamente el crecimiento de una Internacional "comunista" cuyas ramas tenían como único fin la defensa y reproducción del modelo ruso (...) A pesar de las variaciones y oposiciones aparentes, el mundo está dominado por una única forma social, siendo aún los principios del viejo mundo los que gobiernan el mundo moderno. La tradición de las generaciones muertas aún hechiza las mentes de los vivos (...) No puede haber revolución al margen de lo moderno, ni pensamiento moderno al margen de la reinvención de la crítica revolucionaria (...) Tal como apuntara correctamente Lukàcs, la organización es la mediación necesaria entre la teoría y la practica, entre el hombre y la historia, entre la masa obrera y el proletariado constituido como clase (...) Todo depende, en última instancia, de cómo resuelve el movimiento revolucionario la cuestión organizativa (...) la crítica de la ideología debe ser, en el análisis último, el problema central de la organización revolucionaria."

Les abstraccions conceptuals ens poden jugar una mala passada. Cal afinar en matèria de subjectes i, especialment, convé repassar els nostres clàssics i les seves advertències. El fet nacional viu a casa nostra una gran efervescència. La sentència del Tribunal Constitucional ha marcat el territori i les regles de joc en relació a la plurinacionalitat a l’estat espanyol. Es redobla el debat sobre les identitats i assistim a tota la gamma fenomenològica que desferma el mot "nació" en un trencaclosques sentimental, ideològic, social, polític i cultural. Abans hem parlat dels subjectes i de les estratègies. La nació, considerada com a subjecte polític, és un desproposit i al mateix temps un domini molt eficaç en mans de les classes dirigents dels processos nacionals. Entre els nostres clàssics, malgrat que va ser molt criticada, estarà bé de refrescar el pensament de Rosa Luxemburg (a la fotografia apareix en plena acció). La vigència del seu pensament en matèria nacional és clamorosa. Rosa parla d’autodeterminació amb totes les prevencions davant del mals usos del terme i, conclou, sobre els antagonismes de classe que operen al si de les societats nacionals. En aquest bricolatge estràtègic, ara que bufen temps i aires de sistemàtica politització identitària, de males companyies i d’afinitats electives, convé fer un tast del pensament luxemburguià:

"...cuando se habla del derecho de autodeterminación de las naciones, se comprende el concepto de nación como un todo, como una entidad social y política homogénea. Sin embargo, semejante concepto de nación es, en realidad, una de esas categorías de la ideología burguesa que la teoría marxista ha sometido a una revisión radical mostrando que tras un velo tan misterioso como son los conceptos de libertad burguesa, igualdad ante la ley, etc. , se esconde siempre un contenido histórico preciso. En la sociedad de clases no hay nación en tanto que entidad sociopolítica homogenea, uniforme. Lo que hay en todas las naciones, sin embargo, son clases con intereses y derechos antagónicos...". (Extracte del llibre Rosa Luxemburg y la cuestión nacional. Maria-José Aubet, 1977, Ed. Anagrama).

No està malament, més encara si tenim en compte que la raonable aspiració d’una República Catalana i la relació d’aquesta amb la resta de pobles, en clara concreció del dret d’autodeterminació dels pobles, figura en els objectius transitoris de l’esquerra anticapitalista.

Tot sigui dit, però, aquests proposits podran tenir una justa formulació en la mesura que ens proposem (les esquerres) avançar enmig i al marge de l’auca política catalana i esapanyola, la qual cosa passa per impugnar, dissentir i desenmascar les crides patriòtiques que inunden l’escenari mediatic i parapolític de la post-manifestació del 10-j, el neoespanyolisme de "la roja" i els diversos formats del populisme epidèrmic que sosté un relat que no admet classes, antagonismes i dissidències.

I ara, posat’s a omplir la caixa d’eines, afegim-hi unes pinzellades de pessimisme. Perry Anderson (eminent pensador marxista anglosaxó) ens parla des de la New Left Review en aquests termes:

"Todavía no hay en el horizonte ninguna agencia colectiva que pueda compararse al poder del capital; en el campo de las ideas por primera vez desde la Reforma no hay ninguna oposición significativa -es decir, persepctivas rivales sistemáticas- en el pensamiento occidental del mundo".

I per acabar no ens oblidem del record a la figura de Walter Benjamin, l’any del 70è aniversari de la seva mort a Port Bou. Possiblement la més ferma declaració estratègica d’un dels més grans pensadors del marxisme heterodox i creatiu fou aquella consideració de la necessària organització del pessimisme.

I amb aquestes eines, poques però recomanables, carreguem-nos les piles per una tornada d’estiu profundament anticapitalista, dissident, crítica, alternativa i el més diferenciada possible del relat del capitalisme cassolà i internacional cada vegada més lliurat a la politització de les identitats i la a despolitizació dels subjectes reals i substancials del que anomenem "social".