Susan Weissman entrevista a Gilbert Achcar

Susan Weismann: Gilbert Achcar imparteix classes de ciència política en la universitat de París i treballa també a Berlín. Contribuïx amb diverses publicacions incloent Le Monde Diplomatique i Monthly Review. Els seus llibres més recents són "The Clash of Barbarisms" amb una nova edició que apareixerà l’any pròxim de Saqi Books i Boulder Paradigm Publishers; "Eastern Cauldron" i "The Israeli Dilema". També ha publicat (amb Stephen R. Shalom), a l’actual numero de New Politics, un article sobre la retirada de l’Iraq, que dóna resposta a la típica opinió de John Murtha que crida a una retirada, però que de fet es refereix més aviat a una reorganització. Gilbert, ha posat al dia la seva posició des de llavors?

Gilbert Achcar: Com més temps romanguin les tropes d’Estats Units a l’Iraq, pitjor evolucionarà la situació. La situació s’està deteriorant contínuament: En les últimes setmanes hem vist noves etapes d’aquesta deterioració que són realment preocupants. Dir "Bé, les tropes han de romandre per a prevenir una guerra civil" és completament absurd.

D’una banda, ens estem movent de forma clara i a poc a poc cap a un tipus de guerra civil degut a la presència de les tropes d’Estats Units, i l’agenda aquí és bastant, bastant clara. Per una altra el mateix Rumsfeld va declarar: "Bé, si hi ha una guerra civil nosaltres no intervindrem", per tant par a què estan les tropes d’Estats Units en aquell país?

SW: En efecte l’administració Bush ha estat insistint que encara no hi ha una guerra civil, alhora que l’antic Primer Ministre, Ayad Allawi ha dit que hi ha una guerra civil - pot dir-nos, hi ha una fina línia semàntica aquí? hi ha una guerra civil, o alguna cosa en desenvolupament?

GA: Fa temps que he estat assenyalant que ara a l’Iraq ens trobem amb una guerra civil de baixa intensitat. Recentment la mateixa fórmula ha estat utilitzada per l’actual Primer Ministre de l’Iraq, Jaafari, al com els Estats Units estan tractant d’expulsar.

Sí, aquesta és la fórmula precisa: el que hi ha no és una guerra civil en tota regla, afortunadament, doncs semblant situació seria realment un absolut desastre. De tota manera existeix aquesta guerra civil de baixa intensitat, però d’intensitat creixent. La presència de les tropes d’Estats Units no evita que es desencadeni sinó que és un factor que ajuda que es produeixi.

La manera en la qual el representant d’Estats Units en el terreny, l’Ambaixador Khalilzad, s’ha estat comportant en l’últim any més o menys, també parteix en gran mesura del que estic dient. Ha estat tirant gasolina al foc de manera continuada, tractant d’enfrontar una comunitat amb l’altra, formant aliances i contra aliances, tractant de trencar altres faccions. Està interferint molt marcadament en la situació política, i no com una espècie d’honest negociador sinó com un expert aplicant receptes de divisió i domini.

Això és el que Estats Units ha deixat com a mitjà per a mantenir el control de la situació a l’Iraq des que va perdre la batalla electoral.

SW: El president Bush va sortir a tractar de vendre el seu missatge sobre la guerra i contràriament a l’esperat- és a dir anunciar una retirada temporal per a apaivagar a l’opinió pública - va dir "ens quedarem" i "seguirem estant a l’Iraq fins i tot en el 2008 quan jo deixi el càrrec". Et sorprèn aquest anunci de Bush? Hi ha alguna alternativa? GA: Primer, no és sorprenent que Bush digués això. Ell va declarar que mentre sigui president les tropes d’Estats Units no deixarien l’Iraq. I bé, és lògic perquè ell no ha envaït el país només per a retirar-se després de tot el succeït, després de tot el que ha estat gastat allí. Sense, per descomptat, esmentar el cost humà, i parlo només del cost humà dels nord-americans. Per descomptat el cost humà dels iraquís ha estat molt més alt.

Si George W. Bush ha manat aquesta invasió de l’Iraq ha estat per a prendre el control del país i estar allí un llarg període de temps. És per això pel què estan construint bases, que no es construïxen per un curt període. Van anar A l’Iraq citant els exemples d’Alemanya i Japó després de 1945. I aquesta és la idea, romandre allí molt temps, diguem, almenys fins que no hi hagi més petroli en el subsòl; prenent el control del país per òbvies raons econòmiques i estratègiques. El control del petroli és l’arma clau absoluta per a l’hegemonia mundial, i això és amb el què aquesta administració està completament obsessionada.

SW: Ara que l’administració Bush ha redimensionat les seves grandioses metes en la regió, considerant la situació sobre el terreny… GA: Una retirada temporal és poc probable que succeeixi.

SW: Poden ells replegar-se a les fronteres com el congressista John Murtha va suggerir? GA: No, la idea d’alguns demòcrates juntament amb altra gent és que els Estats Units han de reorganitzar-se i seguir intervenint militarment en la situació, principalment a través de les bases aèries.

D’un costat això no milloraria la situació a l’Iraq; d’altre costat, les guerres aèries, com saps, duen a un nombre més elevat de víctimes civils. Això seria una manera fins i tot més cínica d’intentar controlar l’àrea que la manera de la qual es fa ara. I en aquest sentit és fins i tot pitjor del que ara succeïx.

SW: Existeix la idea que si els Estats Units es retiressin -ara que els militants Baasistes i Chiítes estan més organitzats del que estaven abans, i que hi ha fins i tot faccions d’elements més radicals en cada sector, incloent en els yihadistes- o si hi hagués fins i tot només un replegament o retirada escalonada, això els encoratjaria i es desencadenaria el caos. I fins i tot està el temor que potser Turquia pogués intervenir mitjançant una invasió, tal vegada Kuwait tractaria de recobrar... pot dibuixar-nos un escenari del que creu que podria passar?

GA: Es podrien imaginar i dibuixar tota classe d’escenaris apocalíptics, però ja hi ha un Apocalipsi ara, estem enmig d’ell. I, per descomptat, podria anar pitjor... i va pitjor i pitjor. Va pitjor cada dia que passa. I està sent provat molt òbviament, veritablement, que com més temps passin les tropes d’Estats Units en el país més empitjorarà la situació.

Ningú pot discutir que des del primer dia d’invasió fins a ara la situació ha anat de pitjor en pitjor - mira les xifres, són absolutament horribles. La idea que els Estats Units han de quedar-se allí més temps per a evitar una major deterioració és completament absurda. Està clar, ha estat provat i provat i sobreprovat, i la conclusió és clara, les tropes nord-americanes han de sortir del país si és que volen que es recuperi alguna vegada.

Ara, no estic dient que el pa´si esdevindrà maravellós tant aviat com les tropes dels Estats Units se’n vagin. Aquest no és el tema. Nosaltre, el movement antiguerra, vam ser la gent que advertírem que si la invasió es porduia, portaria el caos; vam estar dient-ho Durant el llarg període anterior a la invasió. La invasió es produí i tot el què vam presagiar succeí. Tot portà a una situació caòtica i molt perillosa.

Aíx ara la mateixa gent que ens deia “no, no sera el caos, sera meravellós i les tropes dels Estats Units seran rebudes amb flors i guirnaldes”, i que Iraq es convertiria en un parell d’anys en una espècie de Suissa, ara la mateixa gent ens diu, “oh, les tropes no poden marxar, sinó seria el caos”. És ridícul.

SW: Hi ha també una posició dins del movement que els Estats Units han de proveir una espècie de Plà Marshall per reparar tots els danys, incloent els danys causat per les sancions. Quina li semnla que és una posició viable per al movement antiguerra?

GA: el movement antiguerra, sota el meu punt de vista, ha d’estar organtizat com ho ha estat fins ara sota la demanda central de “Fora ja”. Això està molt més en consonància amb l’opinió pública. El que podem anomenar el movement passiu antiguerra, reflexat a les enquestes, s’ha incrementat tremendament en el període recent. Vostè ho sap millor que jo. Però el movement antiguerra organitzat no ha estat per la labor des del movement algid aconseguit el 15 de febrer de 2003.

Després d’aquesta veritable mobilització, immense, internacional i sense precendents, el movement perdé impetus, hi va haver molta confusion i això desafortunadament no fou ajudat pel tipus d’imatges que venien d’Iraq.

Durant la guerra de Vietnam, un factor de les mobilitzacions era com les imatges dels oprimits vietnamites, victims de l’agressió dels Estats Units, conmovien el cor de la gent. Els manifestants antiguerra portaven les seves fotografies a les manifestacions. Les imatges enviades des d’Iraq foren imatges (de la resistència), els media decidiren destacar les decapitacions, i altres actes de barbàries. Això no ajuda a organitzar el sentiment antiguerra.

També hi havia una situació molt complexa al terreny. És cert que no és una situació fàcil d’entendre i de manejar.