Un “no” catalanista i d’esquerres

Després de les declaracions del “company” Alfonso Guerra, presumint d’haver-se “ventilat” l’Estatut de Catalunya com el govern ja ho havia fet en el seu moment amb la proposta basca, cal tenir molt de valor –o compromisos no gaire confessables– per convocar la ciutadania a votar “Sí” al text que, “net com una patena”, ens retornen les Corts de Madrid.

Això és el que farà nogensmenys la cúpula del PSC que, per a l’ocasió, traurà en processó un Maragall amb posat de “president provisional”. I això és el que farà també, sembrant una imperdonable confusió, la coalició que voldria ser expressió política de l’esquerra social més avançada –ICV-EUiA-, i que, en aquest assumpte com en molts altres –SEAT-, no ha sabut estar a l’altura de les circumstàncies. ERC, per la seva banda, revoltada en l’últim tram d’aquest procés, quan el pacte entre el PSOE i CiU feia evident l’estafa política que suposava aquesta reforma estatutària, dubta sobre la seva actitud final, sotmesa a tota mena de pressions.

Es fa coll amunt empassar-se la idea que aquest Estatut retallat i aigualit suposaria “un salt endavant històric en l’autogovern de Catalunya”, com els partidaris del “Sí”, amb més recursos mediàtics que no pas arguments ni convicció, intenten vendre’ns a tota hora. Ni Catalunya és reconeguda com a nació, ni té dret de decidir, ni pot disposar d’un nou model de finançament just i suficient, ni pot emancipar-se de la tutela burocràtica de l’Estat en cap qüestió important... Si la Proposta del 30 de setembre era ja força modesta, és alliçonador, seguint les recomanacions del mateix Guerra, comparar-la amb el text definitiu. Potser per això, l’esquerra oficial no gosa fer aquest exercici.

La distracció del PP

L’argument més contundent d’aquests polítics cofois –i la més sòlida esperança de la seva campanya de cara al referèndum del 18 de juny– rau en l’agitació que pugui desenvolupar el PP arreu d’Espanya. “Tant de bo –pensen– Rajoy, Acebes i Zaplana facin prou soroll contra Catalunya i l’Estatut! Aquesta serà l’única manera de vèncer les reticències del poble”. El cert, però, és que l’Estatut ha acabat reflectint més les pressions i amenaces de la dreta espanyola, davant les quals aquesta esquerra ha anat autocensurant-se i cedint, que no pas les aspiracions i necessitats de la ciutadania, el jovent, les dones i les classes treballadores de Catalunya. El mateix Josep Piqué, en un primer accés de sinceritat, reconeixia la coincidència dels termes de l’acord Mas-Zapatero amb les propostes que feia el PP a l’inici del procés.

Hi ha certament moltes raons per rebutjar aquest Estatut. Però, sobretot, esdevé necessari impedir que uns i altres pervinguin a imposar-lo, encara que sigui amb l’argument del “mal menor”. En aquestes circumstàncies, fóra un error limitar-se a protestar a còpia de vots nuls o d’un vot en blanc, opció que tempta fortament la direcció d’ERC per por de “votar com el PP”. Aquestes alternatives, de dubtosa capacitat mobilitzadora de l’electorat, podrien, a tot estirar, treure força i legitimitat a l’Estatut; però difícilment l’aturarien.

Doncs bé, justament es tracta d’evitar que ens imposin durant trenta anys més un marc jurídic que escanya les aspiracions a l’autodeterminació, que gira l’esquena a les necessitats de progrés social i d’autogovern efectiu d’aquest poble enfront d’un món sacsejat per la voracitat de les multinacionals. Això només és possible fer-ho mitjançant un “No” contundent.

Les raons d’esquerra

No és pas la ciutadania de l’Estat, sinó la de Catalunya, la que votarà en el referèndum del 18 de juny. Qui atribuiria un “No” ampli, que pot esdevenir majoritari, a un sobtat avenç de la influència del PP entre la ciutadania d’aquest país? Després del seu èxit, tothom va haver d’admetre el caràcter progressista de la manifestació del 18 de febrer. Hores abans, però, José Montilla deia que sortir al carrer per cridar “Som una nació” equivalia a fer el joc del PP. I fins i tot una formació com EUiA, atemorida, es retirava oficialment de la convocatòria. També ens van dir, fa poc més d’un any, que dir “No” a la Constitució europea significava fer costat a l’extrema dreta. Que ho expliquin ara al jovent i al moviment obrer de França! D’aquell “No” ha brollat la revolta social contra el govern de Villepin.

Aquí també, seguint l’agenda liberal europea, l’executiu de Zapatero prepara reformes fiscals i del mercat del treball de la mateixa natura que el cèlebre “contracte de primera feina” francès. La negociació de l’Estatut ha servit de plataforma perquè el PSOE temptegi noves aliances parlamentàries –amb CiU i el PNB– que s’avinguin més amb aquests objectius. Fins a tal punt, que el tripartit català o el mateix Maragall esdevenen ara un llast. És possible imaginar una actitud més cega i, alhora, més contrària als interessos de les seves pròpies bases socials, que el servilisme de formacions com ICV o EUiA posant-se ferms davant d’aquest Estatut?

Resistirà ERC les pressions que voldrien empènyer-la a capitular o, si més no, a caure en el parany d’un vot en blanc, ineficaç i poruc? En qualsevol cas, com podríem el jovent, els moviments socials i les esquerres militants de sindicats i partits renunciar a una batalla decidida a casa nostra... justament quan s’obre un procés a Euskadi que haurà d’acabar remetent-se al dret de decidir del seu poble? És hora d’expressar el rebuig més contundent del que ja s’ha guanyat merescudament el malnom “d’Estatut de La Moncloa”. La millor manera de fer-ho, la més clara i conseqüent, és amb un “NO” catalanista i d’esquerres. Aquest ha de ser el primer pas cap a un ampli moviment social i ciutadà per l’autodeterminació.