I ara Líbia!

Comunicat de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

El règim de Gaddafi s’enfonsa irremeiablement. Ho fa bombardejant el seu propi poble, devastant les ciutats del país. Heus aquí un altre tirà, instal·lat al poder des de fa dècades. Un altre "amic" - més recent, però no menys cortejat - de les metròpolis occidentals. Un més que, igual que Ben Alí o Mubarak, tenia un cadell ambiciós i sense escrúpols disposat a succeir-lo. Que poc temps fa de les solemnes recepcions ofertes per Sarkozy o Berlusconi! I què bons negocis es tancaven en un país ric en petroli i governat amb mà de ferro! Que l’hi preguntin a Repsol. O a la constructora Sacyr-Vallehermoso. O, millor encara, a la indústria britànica d’armament, que segueix encara sense qüestionar els seus multimilionaris contractes amb el règim libi.

El somriure condescendent que esbossaven alguns mitjans de comunicació evocant el "dictador d’opereta", s’esvaeix davant l’horror de l’opinió pública. Però, que ningú oblidi amb quins suports ha comptat Gaddafi fins a arribar a aquest bany de sang! Han calgut centenars de víctimes entre els manifestants de Bengasi, de Tobruk, de Trípoli - centenars! - perquè els governs europeus reclamessin educadament "la fi de la violència". Ni tan sols la fi del règim, no: "la de la violència". Ha estat necessari que el poble comencés a imposar-se als carrers, que l’Estat s’enfonsés, que ministres, diplomàtics i militars es declaressin en rebel·lia davant les matances ... perquè la Unió Europea expressés el seu desig d’una "transició democràtica" ... o perquè Repsol suspengués la seva producció.

A cada dictador que cau, els nostres governs diuen que els que queden són "diferents", més benignes. Però l’exèrcit i la policia de Kuwait reprimeixen la població treballadora que reclama els seus drets. L’exèrcit de Bahrain - base de la força naval americana al golf - dispara contra la ciutadania que exigeix llibertat. La dictadura iemenita pertany a la mateixa "quinta" que les seves germanes recentment caigudes. Pel que fa a Mohammad VI del Marroc ... és la nineta dels ulls de França i Espanya. El poble sahrauí ja sap que poc pesa la seva llibertat quan la UE negocia un acord pesquer amb Rabat. Preneu nota de les paraules de Zapatero o de Trinidad Jiménez acreditant el tarannà "modernitzador" de la monarquia ... ara que "només" hi ha hagut un grapat de víctimes en la repressió contra les manifestacions juvenils. Quan va morir Hassan II, la seva fortuna personal, dipositada en els bancs francesos, gairebé triplicava l’import del deute exterior marroquí. Aquesta estirp privilegiada no es plegarà tampoc amb facilitat als anhels de democràcia i justícia social del seu poble.

Però el seu torn arribarà. L’onada revolucionària que sacseja el món àrab segueix en ascens. Estats Units i les potències europees veuen com trontollen tots els dispositius que asseguraven el seu control sobre el Nord d’Àfrica i Orient Mitjà. Els esdeveniments se succeeixen a tal velocitat que les cancelleries ni tan sols tenen temps de reajustar les seves agendes. Heus aquí que, precisament aquests dies, el "premier" britànic David Cameron encapçala la gira per la regió d’una nodrida delegació de fabricants d’armes, ansiosos per signar nous contractes. I mentre des de Brussel·les s’aboquen llàgrimes de cocodril per les víctimes de Gaddafi, l’OTAN es veu obligada a admetre una enèsima matança de civils a l’Afganistan.

I vet aquí que, justament avui, arriba a Madrid Simon Peres, president d’Israel. Un altre destacat membre de la Internacional Socialista, com ho van ser fins fa unes setmanes Ben Alí i Mubarak. Zapatero i Peres s’han afanyat a declarar que donen suport a "l’onada democratitzadora que recorre el món àrab". De debò? A pocs dies de la seva caiguda, dirigents laboristes israelians, competint en cinisme amb els seus homòlegs d’extrema dreta, aconsellaven públicament a Mubarak que no dubtés en segar la vida d’alguns centenars d’egipcis més per acabar amb la revolta. Gràcies a ella - i no a la voluntat d’Israel - s’està afluixant, des de la frontera amb Egipte, el bloqueig inhumà que tenalla la població de Gaza. Molt al contrari, els serveis secrets israelians col·laboren intensament amb les monarquies del Golf, temen la seva caiguda, atien a favor de la guerra contra l’Iran ...

Peres tampoc ha vingut sol. S’ha portat tota una delegació disposada a "estrènyer els vincles comercials" i la "cooperació" entre el Regne d’Espanya i Israel. Aquesta visita suposa un veritable insult al poble subjugat de Palestina. Els seus drets, tantes vegades invocats com traïts pels règims àrabs que avui cauen o trontollen, són inseparables dels anhels dels pobles que s’han posat en moviment. Millor que qualsevol discurs, aquesta lluita revela la talla moral dels nostres governs, de dreta o de centreesquerra, i de les multinacionals que els dicten la seva política: l’exterior, la de la col·laboració amb les dictadures més odioses, com la interior, la de l’austeritat i les retallades socials.

Els nostres aliats hi són fora. A baix Gaddafi! Salut a la revolució Líbia! Boicot, desinversió i sancions contra Israel! És hora que l’esquerra social i política es mobilitzi i faci entendre a la ciutadania fins a quin punt ens concerneix el vendaval emancipador que comença a aixecar-se.