Crítica dels acords euromediterranis

Olfa Lamloum

CONTRETEMPS: QUIN ÉS L’ORIGEN DELS ACORDS EURO-MEDITARRANIS?

Olfa Lamloum: L’Associació Euromediterrània va sorgir a Barcelona com a resultat d’una conferència organitzada el novembre del 1995. A més dels representants dels quinze països en aquelles dates membres de la Unió Europea (UE), va reunir dotze països mediterranis anomenats “tercers” (PTM): Algèria, l’Autoritat Palestina, Xipre, Egipte, Israel, Jordània, el Líban, Malta, Marroc, Síria, Tunísia i Turquia.

C: QUIN ÉS EL CONTINGUT DELS ACORDS? QUINES SÓN LES SEVES CONSEQÜÈNCIES CONCRETES?

O.L.: L’objectiu de l’Associació és instaurar una zona de lliure comerç en el termini de dotze anys. És veritat també que tots els acords inclouen a més una clàusula sobre drets humans (el famós article 2) que declara que el respecte a aquests drets constitueix un “element essencial” i autoritza, per tant, la suspensió dels acords en cas que siguin violats. Es pot comprovar, però, la seva total falta d’aplicació en la pràctica. En el seu aspecte econòmic, l’acord de l’associació preveu concessions recíproques en matèria d’obertura duanera per a productes industrials, fet que, òbviament, afavoreix la UE. En canvi, pel que fa als productes agrícoles (avantatge comparatiu pels PTM), es manté un mecanisme de contingents i quotes, és a dir, de barreres duaneres europees en conformitat a la Política agrària comuna (PAC). Es tracta, per tant, d’acords molt desiguals. També es preveu liberalitzar l’economia, amb la lliure circulació de capitals (inversions directes i possibilitat de repatriació integra dels beneficis) i una liberalització progressiva dels mercats públics. Per bé que s’han fet passes en la direcció de liberalització econòmica, encara resten sectors protegits, monopolis de determinats cercles de poder, que mostren una certa resistència a l’obertura (com per exemple el sector bancari de Tunísia). En tot cas, l’associació s’emmarca en la continuïtat dels programes d’ajust estructural promoguts pe l’FMI i el BM.

Pel que fa al suport financer i tècnic, això afecta especialment la modernització de l’economia dels PTM mitjançant un anivellament de les estructures (apropament de legislacions, normes estadístiques, etc.). Es tracta d’harmonitzar també els règims socials per permetre als capitals circular en un espai homogeni. En definitiva, com a conclusió d’aquest aspecte econòmic, es pot dir que l’associació és un dispositiu liberal dirigit a la centralitat de la zona de lliure mercat. La seva lògica econòmica s’imposa sobre les seves preteses lògiques socials. L’associació s’emmarca perfectament en l’esquema tradicional de les relacions de dependència i d’asimetria entre Nord i Sud. Les ajudes de la UE estan subordinades a la liberalització econòmica, tot i que en última instància el criteri és polític. Si l’estabilitat d’un país està greument amenaçada, si el règim està en perill, els diners seran bloquejats. Però contràriament al que pot fer pensar el lloc que ocupa l’aspecte econòmic, aquest no és l’aposta real de l’acord de Barcelona. Personalment considero que la veritable aposta del “procés de Barcelona” és de tipus político-social.

C: EN QUÈ CONSISTEIX AQUESTA APOSTA?

O.L.: Els acords de Barcelona són el marc d’un consens en polítiques de seguretat, que no són noves però que queden així oficialitzades i justificades públicament. L’objectiu és el d’harmonitzar, reactualitzar, impulsar una política de seguretat regional, amb la finalitat declarada d’una cooperació que permeti la “previsió dels perills” en els països mediterranis. L’obsessió per la seguretat marca tots els discursos sobre els fluxos migratoris i s’afirma la relació entre desenvolupament econòmic, estabilitat política i control migratori. La representació dominant en la literatura euromed és el suposat vincle causal entre terrorisme i immigració. “Terrorisme” i “migracions” (presentats com a il·legals) apareixen sempre units. Tant al Nord com al Sud aquesta obsessió respon a una doble lògica. Al Nord es tracta de respondre al “desafiament” migratori; al Sud de fer front a l’amenaça “terrorista islàmica”. Dos enemics federats que justifiquen la “fronterització” d’Europa i la delimitació del seu espai i permeten la governabilitat gràcies a la inquietud i la por. Aquesta sobredimensionalització de la seguretat uneix l’enemic del Nord amb l’enemic del Sud, creant així una comunitat d’interessos entre la UE i la ribera Sud del Mediterrani. La lluita contra el terrorisme (real, virtual o potencial), tant al Nord com al Sud, així com la lluita contra la “immigració clandestina”, justifiquen els abandonaments de la legalitat, les negociacions policíaques ocultes i les toleràncies mútues. El procés de Barcelona assumeix un consens en seguretat, sent un matrimoni de conveniència que pretén legitimar i donar cos a la doble retòrica de la lluita contra el terrorisme i contra la immigració. Cal tenir clar, però, que la importància d’aquest consens és sobretot d’ordre simbòlic i ideològic: existeixen d’altres espais més adequats per a la concertació i implantació de les polítiques de seguretat que les diverses conferències de l’associació.

[publicat al nº19 de la revista Revolta Global]