La Xina, nova superpotència econòmica?

Jussieu Privas

Per entendre el funcionament de la Xina avui dia, cal tornar enrere, a la seua història. La revolució xinesa va tenir lloc al cap d’un llarg període de colonització per part dels occidentals i els japonesos. Aquesta colonització va estructurar l’economia: així com l’Est és relativament modern (ports, indústries...), la resta roman en un estadi medieval. El segon element estructurant fou la destrucció física de la classe obrera durant el fracàs de la primera revolució xinesa a mans del Kuomintang (partit nacionalista burgès).

La revolució xinesa victoriosa de 1949 prengué suport en el camp, i es tractà alhora d’una guerra d’alliberament nacional contra les ocupacions estrangeres (occidentals, japonesos). El partit comunista xinès tenia el suport de les zones rurals (organitzà una reforma agrària en les zones que anava ocupant militarment durant la guerra i la revolució). També tenia el suport del seu exèrcit (és per això que l’exèrcit té tanta importància avui dia). El PCX havia trencat amb la URSS. Efectivament, durant els acords de Ialta, aquesta havia negociat amb els Estats Units i Gran Bretanya que la Xina pertanyeria a l’esfera d’influència occidental. Per tant, s’oposava a la revolució xinesa, que el PCX tirà endavant malgrat tot. En prendre el poder, el PCX ja era un partit burocràtic amb una base obrera dèbil.

LA RUPTURA DEL 1978

Mao Zedong morí el 1976. En aquest període, la Xina afrontava dificultats econòmiques insuperables. Deng Xiaoping (nou dirigent) i l’aparell del partit evolucionaren cap a un pragmatisme total que es pot resumir així:

 Privatitzacions.
 Reforç del poder dels buròcrates locals i de la petita propietat.
 Transferència de riqueses des del camp cap a les ciutats (sobre tot en aliments).
 Competència en el mercat interior (entre les diferents ètnies, empobriment del camp, atur en el camp que provocà un èxode rural controlat amb mà fèrria, la qual cosa provocava uns salaris molt baixos).
 Obertura de regions i ciutats (Xanghai...) al capital estranger... El govern sotmet tot l’Estat al desenvolupament industrial: sobreexplota el camp, oprimeix les nacions minoritàries (per mor de reduir la inestabilitat, envia xinesos a viure en aquestes zones on crea colònies de poblament per tal d’aixafar el poble oprimit).

La situació era diferent de la de la NEP russa del 1921. En primer lloc, econòmicament, ja que la manera amb la qual els maoistes dugueren a terme la guerra provocà col·lectivitzacions de les terres a gran escala, com també comunes populars. En segon lloc, políticament, car el PCX exercia un control molt més fort sobre la societat, àdhuc mitjançant una repressió intensa. Per totes aquestes raons, la burocràcia aconsegueix de mantenir el rumb d’aquesta política, la qual cosa era impossible a la URSS.

L’ECONOMIA XINESA ACTUALMENT

El procés econòmic que s’engegà el 1978 no es va deturar, ans el contrari, es va reforçar:

La introducció de capital estranger augmenta, sobre tot en la indústria manufacturera. De primer, aquesta introducció es feia amb una majoria del capital a mans de l’Estat. Tanmateix, a partir del 2005, és possible que un accionista estranger siga majoritari en algunes empreses, cosa que es presenta com un test de cara a eixamplar més endavant les parts dels capitals privats. En aquestes injeccions de capitals estrangers, l’Estat imposa sempre que hi haja un intercanvi de tecnologies, és a dir que les empreses estrangeres hagen d’aportar noves tecnologies a la Xina. Actualment, les dues terceres parts de les empreses pertanyen integralment a l’Estat, les altres són mixtes entre l’Estat i empreses privades.

Els intercanvis amb l’estranger són cada colp més importants, sota un règim de “monopoli de comerç exterior”, és a dir que només l’Estat pot organitzar intercanvis econòmics amb l’exterior.

Les privatitzacions rauen parcialment en transferències de capitals de l’Estat cap a les mans individuals dels buròcrates del PCX, i àdhuc cap les mans del PCX mateix.

El partit comunista xinès va modificar els seus estatuts: ara, ser capitalista és un dels requisits que permet d’adherir-s’hi.

Aital política és clarament una llarga marxa, engegada anys enrere, vers la integració al mercat capitalista i la creació d’una classe burgesa posseïdora de les riqueses.

LA XINA EN EL MÓN

La ideologia maoista sorgeix de guerres d’alliberament nacional, en un país atacat per tots costats des de segles ençà. Això té dues conseqüències: la protecció contra l’estranger és una prioritat, i la ideologia antiimperialista és molt arrelada en la població. A més a més, les dimensions del país fan que l’organització del mercat interior siga prioritària respecte a la seua extensió...

Tots aquests factors, com també la ruptura amb la URSS, duen a una política específica: la Xina s’oposa a la URSS, s’oposa als Estats Units i al Japó (que amenacen el seu àmbit d’influència al sudest asiàtic), intenta d’implantar-se militarment, i després econòmicament, a Corea i Vietnam. A més a més, influencia els partits comunistes maoistes existents, sobre tot a Àsia. La Xina juga en diferents escenaris, no es compromet pas en lluites frontals contra les grans potències, alhora que no té aliats en particular.

INTENT DE CONTESTAR LA PREGUNTA

1) Hi ha una dependència mútua entre la Xina i el capitalisme mundial. És un mercat per al Japó o els Estats Units (tant pel que fa a mercaderies com a capitals), i al revés (importa i exporta moltíssim). El creixement xinès permet de sostenir el dèbil creixement mundial. El diner xinès s’inverteix en bons del tresor americans (això fa part d’un acord entre els Estats Units i la Xina), que per tant financen la guerra a l’Iraq, el suport americà al Japó i a Taiwan.

2) El discurs anti-Xina a occident permet de donar suport a la indústria d’armament, de dividir els països asiàtics entre ells, de pressionar pel que fa al cost de la mà d’obra (cf. el xantatge de les deslocalitzacions, tanmateix molt minoritàries). A la Xina, el discurs antiamericà permet de reforçar la unitat nacional i minvar l’oposició. Assistim a un equilibri de forces, forces que es fan falta les unes a les altres.

3) La marxa vers el capitalisme continua a la Xina (integració a l’Organització mundial del comerç, canvis en els estatuts del PCX, transferències de propietats...). De moment, això no provoca cap crisi interna o mundial car, per a occident, el model xinès té una gran estabilitat que permet una explotació gegantina, mentre que en clau interna, la direcció del PCX aconsegueix de fer evolucionar el país amb suavitat. La Xina té un potencial econòmic enorme, tal i com ho prova especialment el creixement econòmic continu del 10% anual des de fa anys. Això prova també la superioritat d’economies planificades respecte a economies capitalistes anàrquiques. Emperò, nombroses incerteses romanen:

Les injeccions de capital estranger potencien la influència estrangera a l’interior del país, la qual cosa tal volta amenaçarà la direcció del PCX. Qui sap si això no provocarà un canvi de política?

El creixement del 10%, una de les grans forces actuals de la Xina, potser no és indefinit. Llavors, quins serien els marges de maniobra de l’Estat?

Nogensmenys, la situació econòmica, política i social de la Xina provoca crisis internes. Hi va haver la massacre de la plaça Tian An Men el 1989, però també actualment hi ha vagues obreres i revoltes pageses. Qui sap si les modificacions en la societat xinesa no permetran de tornar a engegar una activitat política de la classe obrera autònoma?