La CGT es consolida en el seu XV congrés

Llorenç Buades

El debat estatutari n’era un objectiu central. Qualsevol modificació estatutària requereix una majoria de dos terços i el Congrés ha revelat que no existeix un grau de cohesió suficient per a tal modificació, ni tan sols d’un punt. El debat organitzatiu i estatutari té en la CGT un contingut programàtic important, ja que se’n deriven la potenciació o la limitació d’uns ets en detriment d’altres. Aquests responen a diferents corrents de pensament sobre el quefer quotidià, sobre la priorització de las estructures sectorials (més definides per l’acció sindical) o locals (definides per un pes més gran de l’acció social).

Aquestes posicions de corrent no tenen una expressió estatutària, però es defineixen de fet en les ponències congressuals mitjançant agrupaments de ponència. No hi ha hagut en els últims congressos de la CGT una reivindicació del dret a establir corrents d’opinió, ni una pressió per a la modificació d’un sistema de vot que prima molt desmesuradament els ens petits enfront dels de major afiliació en benefici d’un model més pròxim a la formació d’un ateneu que d’un sindicat. I tampoc no hi ha una pressió per a introduir quotes proporcionals de representativitat en els òrgans de gestió.

REPLEGAMENT

En els resultats del Congrés es va revelar, en canvi, un replegament cap a posicions menys obertes, més doctrinàries. No hi va haver modificació d’estatuts, però sí una interpretació d’estatuts que, per majoria simple, impedeix qualsevol candidat a eleccions polítiques formar part d’un secretariat durant els quatre anys successius a la data dels comicis on es va presentar, sigui o no elegit.

Els secretariats a la CGT no tenen atribucions executives (les decisions han de partir de les assemblees o plenaris). Tanmateix, les funcions executives s’exerceixen en aquests òrgans. Aquest executivisme sol ser conseqüència de la falta de participació, la qual deriva en una delegació de funcions de fet. La burocratització avança per la via dels fets i dóna lloc a nombrosos conflictes d’àmbit local.

Encara que la CGT sigui un valor a l’alça, tampoc no escapa a les dificultats per a incrementar la participació i la militància. Moltes vegades costa compondre secretariats. El secretariat permanent confederal resultant del XV Congrés constitueix un equip de continüitat en els seus llocs clau, gaudeix d’un grau de confiança molt apreciable, i l’informe de gestió es va aprovar per una majoria aclaparadora de sindicats. Tampoc no hi va haver grans desacords en relació al paper de la CGT en l’acció sindical. En qualsevol cas, hi ha determinades majories sindicals en sindicats amb poc pes afiliatiu que no comparteixen el criteri general ni respecte a la gestió, ni l’acció sindical, ni l’orientació de la CGT.

PRESSIÓ ANARCO-SINDICALISTA

En aquests àmbits s’hi troben sovint col·lectius que difícilment firmarien un conveni col·lectiu sectorial, ni acceptarien introduir plans de pensions en les empreses. La seva preocupació en aquest sentit és mínima, enfront d’altres sectors que disten poc en la pràctica dels sindicats “majoritaris” i s’obren a la acceptació de salaris variables en funció de la productivitat, o accepten els plans de pensions privats. Encara es troben sovint, en determinats àmbits, sectors crítics amb el procés de formació d’un sindicat de masses a partir de les crisis dels “sindicats reformistes”, tot i que és palpable que és per aquí on es creix, i no pas per l’aproximació a la CNT.

Hi ha també una bona dosi de sectarisme que valora negativament les incorporacions provinents de CC.OO. i UGT, i minories que quasi exigeixen l’acreditació llibertària per tal de procedir a l’afiliació d’una persona. Al mateix temps hi ha una pressió més gran per recuperar la unitat de l’anarco-sindicalisme i una relegació a un segon pla de les relacions amb el sindicalisme alternatiu.

En definitiva, el XV Congrés conclou amb una aposta per la continüitat i un cert replegament ideològic. La consolidació de la CGT com a instrument útil de resistència davant el neoliberalisme permet ser optimistes respecte al creixement i una presència més gran en el món laboral i en la mobilització social.

publicat al nº18 de Revolta Global (octubre 2005)