Les tancades del 2005: balanç i perspectives

1. El context general

Xifres

L’any 1998, la població empadronada a l’Estat espanyol no arribava a 40 milions de persones (39,85), de les quals 0,63 milions, o l’1,6%, eren estrangeres, entre “comunitàries” i “extracomunitàries”.

Segons xifres publicades l’abril d’enguany per l’institut Nacional d’Estadística, la població empadronada ha assolit 44 milions (43,975), dels quals 3,691 milions, o el 8,4%, no tenen la nacionalitat espanyola.

El nombre de persones estrangeres empadronades a Catalunya és 795.8000, l’11,4% del total. A Barcelona, entre març del 2000 i gener del 2005, la població estrangera empadronada va pujar des de 53.428 a 230.942 persones, el 14,6% del total. A Ciutat Vella, aquestes persones representen el 35,5% de la població del districte.

Cal notar l’estructura demogràfica dels estrangers: el 65% té entre 16 i 44 anys, i només el 4,8% té més de 65 anys. És a dir, la gran majoria estan en la “millor edat per treballar”, amb majoria d’homes (53,4%).

Al final de febrer del 2005, hi havia 1,1 milions de persones estrangeres afiliades a la Seguretat Social, 260 mil de la UE i 860 mil de fora de la UE.

Si mirem les dades de l’Observatori Permanent de la Immigració, dependent del Ministeri de Treball, el quadre és una mica diferent. Segons aquesta font, al final del primer trimestre del 2005 hi havia 2,05 milions de persones estrangeres amb residència legal a l’Estat espanyol, el 4,75% de la població total de 43,20 milions. Ara bé, 707 mil eren comunitàries, amb una mitjana d’edat de 42 anys, i 1,35 milions extracomunitàries (el 3,11% de las població) amb una mitjana d’edat de 30 anys.

A Catalunya, n’hi havia 471 mil, el 7,4% de la població (i el 22,9% de les de tot l’Estat), de les quals 362 mil eren extracomunitàries.

Pel que fa a les sol·licituds, se’n van presentar 690.679 (138, 537 a Catalunya) , de les quals van ser admeses 604,357 (el 87,95%). És de destacar que pràcticament un terç (31,67%) de les sol·licituds eren per al servei domèstic, l’únic sector on les persones immigrants podien prendre la iniciativa i buscar la solidaritat personal.

Mentre que a nivell estatal les dues nacionalitats més representades eren l’equatoriana i la romanesa, a les comarques gironines i a Tarragona hi van ser majoria els marroquins.

Crida l’atenció també la major desproporció entre homes i dones sol·licitants: el 58,76% enfront del 41,24%.

De totes aquestes dades en podem concloure que a principis d’any hi havia probablement bastant més d’un milió de persones sense papers a l’Estat espanyol, de les quals més de 200 mil a Catalunya.

El reglament i el context polític

L’actual Llei d’Estrangeria és el resultat de les lleis orgàniques 11/2003 i 14/2003 impulsades pel PP, però aprovades amb els vots del PSOE. Si bé és cert que el PSOE va qüestionar la constitucionalitat d’alguns aspectes referents a drets bàsics com ara el de reunió i sindicació, ha elaborat i aplicat el reglament sense modificar el marc legal que desenvolupa gens ni mica.

Cal reconèixer que el govern sempre ha negat que el dit “procés de normalització” en fos un de regularització d’immigrants. En tot cas, una amnistia i un procés de regularització d’empresaris. En paraules del Ministre de Treball, Jesús Caldera, “es un desahogo moral para la gente de bien que no quiere tener a una persona trabajando de forma ilegal”.

Recordem els principals requisits del procés. Certificat d’empadronament abans del 7 d’agost del 2004; certificat de penals del país d’origen; i contracte de sis mesos (tres a l’agricultura). Llevat del cas del servei domèstic (on fa falta un o més contractes sumant 30 hores setmanals) és l’empresari qui ha de presentar la sol·licitud. I el permís no té efecte si el titular no és donada d’alta en el termini d’un mes després d’atorgat.

Això no obstant, el govern té el seu “flanc esquerre” ben cobert. Els atacs desorbitats del PP han fet que la proposta del PSOE semblés molt més raonable i el seu objectiu declarat de combatre l’economia submergida més plausible.

A més, ha tingut cura de pactar aquest reglament amb la patronal i els sindicats majoritaris, i aquests l’han defensat en tot moment, oposant-se a qualsevol modificació, tot i sent conscients, se suposa, de les seves conseqüències nefastes, entre les quals podem destacar: refús de molts empresaris a fer un contracte amb o sense acomiadament, venda de contractes pels mateixos empresaris, venda de contractes i altres documents per part de les màfies, contractes de servei domèstic (“solidaris” o no) a condició que la persona immigrada pagui les quotes de la Seguretat Social. I la més important de totes: que centenars de milers de persones quedaven fora del procés.

Cal precisar aquí que quedar fora d’aquest procés significava quedar sense cap possibilitat. Per un cantó, com va dir la Secretària d’Estat d’Immigració, Consuelo Rumí, “Que nadie se llame a engaño, porque no habrá más regularizaciones”. I per l’altre, el reglament contempla dues vies de regularització a partir d’ara en base a requisits fora de l’abast, en un futur pròxim, de la pràctica totalitat dels immigrants excloses del procés de normalització.

En efecte, no poden demostrar que porten dos anys a l’Estat espanyol i un any treballant (mitjançant sentència judicial o acta d’inspecció) o que en porten tres, que tenen un contracte i que posseeixen relacions familiars o un certificat d’arrelament social.

Queda per veure quantes de les prop de 700 mil sol·licituds presentades seran aprovades i es materialitzen després en permisos. Més endavant, caldrà veure també quanta gent podrà renovar el permís obtingut, ja que els faran falta sis mesos de cotitzacions a la SS, en comptes dels tres que feien falta fins ara.

2. La lluita

Valoració de la lluita

La primera cosa que cal fer és reconèixer que els immigrants i les persones que els hem donat suport hem sofert una derrota, en el sentit que no vam aconseguir cap de les reivindicacions principals. (L’abast exacte de la derrota –en tot cas relativa- s’explica més endavant).

Convé precisar que les demandes no estaven formulades explícitament en termes de “papers per tothom”, sinó entorn del concepte de “flexibilització”. Amb tot, la flexibilització en qüestió, resumida en l’eslògan “ni contracte ni padró”, hauria soscavat la base restrictiva del procés.

Va bé també matisar que les persones immigrades que es van tancar ho feien, com és normal, amb l’esperança d’obtenir els seus propis papers i que, en el transcurs de la lluita, algunes persones “de suport” van acabar preocupant-se sobretot per la sort de les persones de “la seva” tancada, més que per la situació dels immigrants en general.

Cal assumir la derrota, perquè aquest reconeixement és el punt de partida per entendre el moment en el qual ens trobem, per buscar possibles solucions als errors comesos i per cercar vies de canviar una relació de forces que s’ha demostrat molt desfavorable.

Raons de la derrota

Els motius més significatius ja s’han apuntat en l’apartat sobre el context en el qual es va fer la lluita:

 Un govern central decidit, encara en període de gràcia, que no havia sofert cap desgast important, en el qual moltes organitzacions i moltes persones tenien confiança, si no il·lusions.

 Una “esquerra” que dóna suport al govern, marcada per molts anys d’electoralisme i que veu en la problemàtica mes elemental de la immigració una “patata calenta” que li pot fer perdre vots.

 La corresponsabilitat dels sindicats majoritaris en aquest tema.

 La declaracions rabioses i exagerades del PP.

 El paper dels mitjans de comunicació, poc crítics amb el govern o crítics des de la dreta, i poc oberts a les lluites i a les crítiques de fons des de posicions de solidaritat amb els immigrants.

 Una població autòctona precaritzada i molt desestructurada políticament i sindicalment que, en bon nombre, veu en el immigrats uns competidors tant a la feina com als barris.

Aquestes circumstàncies, que es poden resumir en la manca de suport social, expliquen gran part de les febleses i dificultats d’aquesta lluita.

Com a conseqüència d’aquest aïllament, però també de pressions polítiques directes, en lloc de comptar amb un local cèntric, gran, de profunda simbologia social i per temps indefinit, com havia estat l’església del Pi el 2001, aquesta vegada les tancades es feien des del principi en una multiplicitat d’espais petits, amb certa distància entre ells i per temps limitat, restringint l’afluència d’immigrants, reduint el seu impacte i fragmentant en certa manera la lluita.

Les assemblees generals no van contrarestar suficientment aquesta fragmentació. Se’n va fer molt poques i en cap cas no van permetre un debat en profunditat.

Un altre factor és que moltes persones pensaven que els requisits eren tan òbviament exagerats que el govern “afluixaria” sense lluita. En aquest context, l’anunci de l’empadronament per omissió va causar una desbandada d’algunes tancades, la gent dedicant-se, com és lògic, a buscar la seva solució personal.

Cal apuntar també que bona part de les persones que van participar a les tancades, sobre tot les magrebines, van venir de fora (Almeria, França, Itàlia) i que al marge dels col·lectius sud-asiàtics (i encara aquí de forma relativa) la lluita no va convèncer importants segments de la població immigrant sense papers de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Finalment, no s’ha d’oblidar que bon nombre de les persones immigrades més experimentades i polititzades, i que tenien més possibilitats individuals de regularitzar-se, van donar suport a la lluita, però no es van tancar de forma indefinida per tal de no perdre la seva feina.

La vaga de fam com a instrument de lluita

Un dels problemes més grans concernia la vaga de fam. Un sector dels immigrants (fonamentalment paquistanesos, indis i bengalins - PIB), animat per una part de l’Assemblea per la Regularització sense Condicions, venia exercint pressió des de feia mesos a favor de tancades amb vaga de fam indefinida.

Al marge de la conveniència o no d’aquesta tàctica, aquesta pressió plantejava una altra dificultat: la definició de la base de la unitat de la lluita. Era un tema que ja havia sorgit la primera nit de la tancada realitzada de l’11 al 13 de març al poliesportiu de Sant Medir quan els PIB entenien que la decisió s’havia pres prèviament en una assemblea, mentre que altres sectors, essencialment marroquins, entenien que no i que, en tot cas, fer la vaga no era una condició per participar en la lluita.

Aquesta diferència va generar moltes tensions, tant entre la gent immigrant com entre la gent de suport, particularment entorn de la porta del local. En aquesta ocasió el problema es va resoldre quan la gent que no volia fer la vaga se’n van anar a un altre local.

Val la pena remarcar que no totes les persones que s’hi van quedar van respectar la vaga, encara que no la van trencar de forma oberta. Aquest comentari és igualment aplicable a la majoria de les tancades en la majoria de les fases de la lluita que va començar el 5 d’abril.

De tota manera, anar directament a una vaga de fam indefinida, ¿era la tàctica adequada? La desorganització durant els primers dies va ser considerable i les condicions distaven molt de ser apropiades per a una vaga d’aquesta mena (encara que donar a menjar a tothom tampoc no hauria resultat gens fàcil amb la feble estructura de suport que existia).

Però la pregunta és més aviat de caire polític. No hauria estat millor reservar l’arma més potent i no treure-la de seguida? Haver encetat aquesta fase de la lluita amb tancades sense vaga de fam, podria haver ajudat a acumular més forces, tant persones immigrants com persones autòctones, abans de passar a una fase més dura?

Un altre aspecte a considerar és com es va dur a terme la vaga. No va ser gens estricta des de l’inici, la qual cosa va fer perillar la seva credibilitat i, per tant, la seva força. A més, els diferents locals anaven deixant o reprenent la vaga, amb més o menys seriositat -arribant en alguns casos a deixar de prendre sèrum, o fins i tot aigua- en diferents moments, de forma absolutament independent i descoordinada.

Formalment hi havia acord que no fer la vaga i dedicar-se a tasques d’extensió de la lluita fora de les tancades era una manera igualment vàlida de participar a la lluita, però feia l’efecte que aquesta valoració no era realment compartida per la gent que feia la vaga ni alguna gent que els donava suport. I a la pràctica, el treball d’extensió no va es va incrementar gaire als llocs on van deixar de fer-la.

Es podria dir que en certa mesura l’opció de la vaga de fam venia determinada per la manca d’una alternativa clara. Cal prendre en compte que la majoria dels immigrants participants disposaven de pocs elements per poder calibrar els possibles efectes polítics d’aquesta tàctica a banda de la referència a la lluita del 2001, que s’havia produït en circumstàncies molt diferents.

Molts tampoc no tenien gaire experiència d’allò que suposa emprendre una vaga de fam prolongada, llevat d’una part del col·lectiu del subcontinent indi.

L’extensió de la lluita

Els intents d’eixamplar la base de suport van tenir una resposta relativament dèbil. Això s’explica, en gran mesura, pels factors objectius i subjectius descrits més amunt. Però la necessitat de fer-ho va ser reconeguda molt tard.

De fet, l’arrel d’aquest problema ve de lluny. L’ARSC, com Papers per Tothom abans, sempre havia prioritzat la mobilització dels propis immigrants respecte al treball entre la població autòctona. No és que ningú estigués en contra d’aquest treball, però solia quedar postergat o relativitzat per manca de persones suficients per dur-lo endavant. I aquesta mancança no va ser suplerta per altres forces polítiques o socials durant la lluita.

L’absència d’estructures clares i democràtiques de participació i de decisió, van ser altres factors que restrenyien l’extensió social. Des de fora de l’Assemblea, a molta gent li semblava que l’única possibilitat que contemplava era de suport a tot allò que es decidís en una altra part, sense poder incidir-hi.

L’intent d’organitzar un marc de suport independent no va ser un fracàs total, però no va poder reunir ni estabilitzar un grup prou important. La mobilització de la societat civil no va franquejar en cap moment el llindar necessari per exercir una pressió real sobre el govern, encara que va haver-hi petits èxits, per exemple a algunes de les universitats.

En general, els sectors potencialment més sensibles, com ara certs corrents catòlics, les universitats, les associacions de drets humans, el moviment antiglobalització, okupes..., no es van sentir ni interpel·lats ni pressionats.

Durant tota lluita va haver-hi una preocupació constant de participar en totes les mobilitzacions socials (manis de solidaritat amb Miniwatt, contra la guerra, de l’1 de maig...), i, en menor mesura, de cercar contactes polítics (Síndic de Greuges de Catalunya, Síndica de Greuges de Barcelona, Secretaria d’Immigració de la Generalitat, ERC, Saura...).

L’escassetat de recursos humans explica també en certa mesura per què no es va arribar a fer més per estendre la lluita a altres llocs de l’estat. Donat que “els papers” són competència exclusiva de l’administració estatal, les possibilitats d’èxit d’una lluita circumscrita a Barcelona eren bastant remotes. L’arribada de gent des d’Almeria per tancar-se a Barcelona mostrava que la potencial hi era, però no l’organització capaç de realitzar-la.

Relació entre lluita col·lectiva i tràmits individuals

Un dels errors més greus va ser la manca de previsió respecte al pas des de la fase de la lluita anterior al 7 de maig -final del termini del procés de “normalització”- a la fase posterior.

La mateixa vigília de la fi del termini, es va decidir intentar ajudar totes les persones tancades a presentar una sol·licitud, encara que fos incompleta, amb la idea de poder completar-la després o, si més no, presentar recursos per tal de tenir alguna prova d’estar “en tràmits” per ensenyar a la policia.

Això va provocar un cap de setmana d’activitat febril i caòtica dedicada a aconseguir i preparar la documentació necessària (escrits legals, contractes de servei domèstic), generant un alt grau de confusió i de nerviositat, així com gran disparitat entre les diferents tancades pels recursos disponibles.

Va contribuir igualment a una disparitat de criteris sobre com i quan posar fi a les tancades les quals, més que res, van acabar desfent-se en diferents moments sense la celebració de cap assemblea general.

3. Perspectives i resum

Perspectives a curt i a mitjà termini

Un cop acabades les tancades, algunes de les tensions entre la gent de suport ha persistit i les urgències (sempre les urgències) han impedit que es fes un balanç adequat de l’experiència.

Sembla que hi ha acord sobre dues coses: si es produeix un increment de la repressió, fer-li front tot buscant el màxim nombre d’aliats possibles; i anar cap a la creació d’una associació per tal de conservar el gruix de les forces acumulades durant la lluita. Ara bé, no hi ha total acord sobre com ha de ser aquesta associació.

Fa consens que sigui reivindicativa, que serveixi per a lluitar, que sigui independent (de partits, sindicats, subvencions), que sigui oberta a persones immigrades, amb o sense papers, i autòctones...

Les diferències se centren, de moment, en dos aspectes. En primer lloc, si és una associació només d’afiliació individual i, en tot cas, com s’hauria de relacionar amb altres associacions ja existents, o que poguessin existir en el futur, (com ara Cornellà sense Fronteres) que comparteixen els mateixos principis i objectius.

I en segon lloc, com s’organitza i com funciona. La proposta que hi hagi una junta executiva elegida per una assemblea general i que aquesta es reunirà regularment per marcar les línies a seguir sembla, a primera vista, perfectament democràtic. Tanmateix, no té en consideració ni les previsibles variacions de la composició de l’assemblea segons el lloc on es faci (si fos una associació de tota Catalunya), ni les relacions (federació? confederació?) amb altres organitzacions afines.

Cal remarcar que la gent PIB tenen una necessitat evident d’una associació independent (o més d’una). La qüestió, però, és si una nova associació general pot satisfer totes les seves necessitats en aquest sentit o, si ho fa, això podria distorsionar d’alguna manera l’associació conjunta.

Al marge de l’associació, semblaria útil conservar (i ampliar) un marc unitari on puguin participar totes les organitzacions i persones disposades a defensar els drets de les persones immigrants, començant pels més desprotegits -els sense papers- però no limitant-s’hi.

Acabada el procés de “normalització”, algunes persones han proposat demanar que el govern compleixi la seva promesa/amenaça de fer una campanya exhaustiva d’inspeccions de treball per tal de castigar els empresaris que segueixen ocupant immigrants sense papers.

No es pot obviar el fet que aquestes inspeccions comporten un perill justament per a aquestes persones, que corren el risc no solament de perdre la seva feina, sinó de ser expulsades del país.

Per tant, sembla prudent no exigir aquesta mesura si no es garanteix la regularització automàtica de tota persona detectada treballant sense papers (cosa que hem de reivindicar amb força) i de no fer denúncies si no comptem amb l’acord de les persones que treballen en l’empresa en qüestió.

En la nova fase que s’obre, caldrà insistint en la situació de les persones que s’han quedat sense papers, però serà igualment necessari prestar atenció als drets socials (incloent-hi el dret a vot) i sindicals, així com a temes relacionats amb l’antiracisme i la islamofòbia.

La precarització i la “deslocalització in situ” (la vinguda de mà d’obra barata als països on els costos laborals són més elevats) són elements centrals del desenvolupant actual del capitalisme que situen la immigració en una posició clau. Abordar correctament el treball amb els immigrants, amb les capes populars autòctones, i la seva interrelació pot contribuir a la reactivació del moviment obrer.

Resum: errors i encerts

Pels motius ja analitzats, aquesta lluita tenia poques possibilitats d’èxit. Es pot afirmar que encara que no s’hagués comès cap error, encara que la lluita s’hagués portat a la perfecció, és probable que el resultat final, en termes concrets i immediats de paper sí o no, per als protagonistes en particular i per a la resta de la gent en circumstàncies semblants, hauria variat molt poc.

Això no obstant, no va ser un error fer aquesta lluita. En primer lloc, perquè els immigrants que van participar a la lluita no hi tenien res a perdre. Ja d’entrada, quedaven fora del procés.

A més, la lluita ha servit, pel cap baix, per: cridar l’atenció de l’opinió pública sobre la realitat del procés; arrencar algunes concessions (menors) al govern; dificultar les expulsions; mostrar que hi ha gent que no està disposada a acceptar l’exclusió; aprendre dels errors (i encerts); fer contactes i acumular forces de cara al futur.

Naturalment, aquesta valoració positiva està condicionada a la preservació de la memòria i l’organització col·lectiva, i a l’aprofitament de les lliçons que es puguin extreure de l’experiència.

Tot i la derrota, s’ha evitat la desmoralització. No s’ha hipotecat la possibilitat de lluites futures. Pel contrari, l’absència de contestació podria haver tingut un efecte desmobilitzador i desmoralitzador.

4. L’orientació de Revolta Global

RG va fer un esforç, juntament amb altres, a dirigir les energies de la lluita cap enfora per tal d’implicar-hi nous segments o noves capes, a diferents nivells. L’èxit més important va ser amb els estudiants i, en menor mesura, amb alguns sectors cristians o del món de la cultura. No obstant això, els resultats aconseguits van ser relativament minços.

Com a RG, vam argumentar que, davant la falta de recursos humans, era més útil que, sense abandonar les tancades, els immigrants participessin activament en la labor d’extensió, la qual cosa requeriria suspendre la vaga de fam que, de tota manera, havia perdut una certa credibilitat per la manca de rigor amb què s’havia portat durant les dues primeres setmanes.

De tota manera, RG vam insistir que calia tenir una visió a més llarg termini i que un dels objectius centrals era conservar intactes totes les forces per tal de poder continuar la lluita, no solament després del 7 de maig, sinó molt més enllà. Fa falta obrir perspectives que combatin la desmoralització i que evitin que els pobres resultats concrets obtinguts en aquesta fase es tornin en resignació.

Una altra idea que vam defensar, potser amb un cert retard, absorbits durant el primer període en el dia a dia, era la necessitat d’estructures de participació i de decisió més clares, organitzades i democràtiques.

Pel que fa a l’associació, hem assenyalat la necessitat de compatibilitzar la seva creació i construcció amb la recerca de la convergència, i no competència, amb altres organitzacions que tenen bases programàtiques i una orientació lluitadora semblants.

També hem advocat per mantenir una activitat pública –i no purament internista- i cercar la unitat d’acció davant un possible augment de la repressió. Davant l’actuació inspectora anunciada pel govern, hem proposat la demanda de regularització automàtica de tota persona immigrant detectada treballant sense papers.

En aquesta línia, hem propugnat explorar les possibilitats de convergir amb altres sectors interessats a combatre la precarització del treball i de la vida.

juliol del 2005