Davant el 1r de maig: retallades i nous atacs a la vista

Declaració de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

En els seus primers cents dies, el “govern dels millors” ha demostrat ser l’ariet dels interessos patronals contra els drets de la ciutadania. Sanitat i educació són el cap de pont d’una ofensiva que pretén desballestar l’estat del benestar, promovent negocis privats i substituint solidaritat per beneficència. Col·locar Boi Ruiz, màxim representant de les mútues privades, al capdavant de la sanitat pública, ha estat ficar la guineu al galliner.

Les retallades de personal, llits, quiròfans i recursos assistencials, anunciades pels grans centres hospitalitaris, han creat una justificada alarma. Si tiressin endavant, aquestes mesures significarien una tremenda degradació del servei, que patirien greument les capes més desafavorides de la població, la gent gran, les dones... Alhora, aquesta penúria soscavaria la cohesió social, abonant el terreny als discursos xenòfobs.

CiU no pot invocar manca de recursos quan ve de renunciar – amb el suport entusiasta del PP - a taxar les successions... i havent promogut al Parlament espanyol, amb la dreta o amb el PSOE, una fiscalitat que afavoreix els més rics. Els responsables de la crisi – banquers, especuladors, multinacionals... – pretenen que les classes populars en paguin els costos, i se’n serveixen com a pretext per obrir nous nínxols de negoci a costa de la protecció social.

Les retallades no són, però, els únics atacs a la vista. La negociació sobre la reforma de la negociació col·lectiva és un altre terreny on ens volen reduir els drets laborals: la patronal pretén entre altres floretes carregar-se la "ultractividat" (cosa que permetria als empresaris, un cop vençut un conveni col·lectiu, eliminar les condicions ja conquerides com a punt de partida de les negociacions i contractar nous treballadors al marge de les previsions del conveni vençut)” o fer encara més fàcil la desvinculació de les empreses dels convenis, convertint aquests en paper mullat.

Una crisi que va per llarg

Tal com estan les coses, la crisi en què ens trobem va per llarg. Les mesures que adopten els governs -inspirades per la gran banca i la gran patronal- el que fan és aprofundir-la, perquè provoquen més atur i un empobriment de sectors cada vegada més amplis de la classe treballadora. D’aquesta manera qualsevol recuperació econòmica real trigarà molts anys a produir-se i, quan tingui lloc, la situació salarial, laboral i social de la gent treballadora haurà empitjorat molt i s’hauran perdut drets i desintegrat serveis públics acumulats i aconseguits en èpoques anteriors a costa d’ grans sacrificis. Justament aquest és el pla de la gran banca i dels grans capitalistes: aprofitar la crisi no només per augmentar els seus beneficis, sinó també per eliminar drets i ampliar el seu poder.

No cal fer-se cap il·lusió respecte a que els plans d’ajust ja realitzats, la reforma laboral o la reforma de les pensions siguin el punt final dels atacs contra la classe treballadora. El mecanisme que aquí funciona és molt senzill: en tant que no hi hagi resposta a les agressions, aquestes continuaran, corregides i augmentades, i els financers i capitalistes demanaran més i més.

No al pacte social. Sí a la mobilització. És l’hora de lluitar!

El Pacte Social signat per les direccions de CCOO i d’UGT ha tingut unes conseqüències molt dolentes. La contrareforma de les pensions ha augmentat el descrèdit de les organitzacions sindicals entre sectors amplis de la gent treballadora; ha donat per bons els falsos arguments que deien que era imprescindible i, en general, ha contribuït a que la gent pensi que no es pot fer res davant la crisi, que les retallades socials de tot tipus són inevitables i que el poder dels "mercats" -parlant clar, dels grans empresaris i financers- és tan gran que no es pot combatre contra ells. També la joventut, ja d’entrada distant, s’ha allunyat escèptica dels sindicats, mentre que les forces acumulades en la vaga general del 29-S (gent disposada a lluitar i a organitzar-se, noves il·lusions, etc.) en part s’han dispersat.

L’inici de les mobilitzacions contra les retallades a la sanitat marquen un canvi de tendència. Cal reforçar les mobilitzacions en marxa i impulsar , en aliança entre els sindicats, els moviments socials, les assembles de base...una lluita unitària i sostinguda fins aturara totes retallades. Ara és l’hora de lluitar!

Hi ha polítiques alternatives per sortir de la crisi

Davant aquest panorama tan negre pot resultar fàcil caure en el desànim i això és el que cal evitar. Perquè, d’una banda, hi ha polítiques alternatives d’esquerres que ens permetrien sortir de la crisi, adoptant mesures com ara la creació d’una banca pública sota control social, una reforma fiscal progressiva que doti a l’estat de recursos, la negativa al pagament de deute públic a entitats que l’han adquirit en forma abusiva i immoral o reformes dels sectors productiu i energètic per fer-los ecològicament sostenibles, per citar algunes de major envergadura.

Seguint l’exemple d’unitat dels sindicats i professionals de sanitat, cal impulsar una enèrgica mobilització de tota la societat civil, del moviment obrer, dels estudiants, de les entitats veïnals... per imposar la retirada de les retallades anunciades. Cal que, des del carrer, la qüestió social domini el debat de les properes eleccions municipals.

La passivitat no és un fet inamovible

D’altra banda, la passivitat social davant la crisi, que les direccions dels grans sindicats han potenciat amb les seves polítiques pactistes, no s’ha de considerar com una cosa inamovible. És possible, i fins i tot pot ser el més probable, que la resignació i el fatalisme donin pas finalment a la indignació i a la lluita. Casos com el de les lluites del funcionariat de Múrcia, sorprenent en un principi, poden reproduir-se en altres llocs.

Per potenciar en el que puguem aquesta situació i per aprofitar-la quan es produeixi, cal però fer ara un treball difícil d’organització i de resistència: en els grans sindicats afavorint l’articulació de corrents crítics amb les polítiques de les direccions; en els sindicats combatius, impulsant la seva extensió i creixement i la coordinació entre ells per a l’acció; en els centres de treball i en els territoris organitzant de manera autònoma la gent treballadora disposada a lluitar.

Necessitem la coordinació i la solidaritat europea de la classe treballadora

És molt important també parar atenció a la coordinació europea de les lluites. S’han produït al llarg del desenvolupament de la crisi i de la imposició dels diferents plans d’ajustaments bastants respostes: vagues generals i mobilitzacions a Grècia, França, Portugal i al mateix Estat espanyol el 29-S; combats estudiantils a Anglaterra i Itàlia ... Però les respostes han quedat aïllades, tot i la potència d’alguna d’elles, la qual cosa ha afavorit la seva neutralització. L’esperit internacionalista, combatiu i solidari del Primer de Maig és el que ha d’inspirar la resposta de la classe treballadora a l’atac històric que s’està produint contra ella. Només d’aquesta manera, organitzant-nos, combatent i sent solidaris, aconseguirem invertir la direcció dels esdeveniments. És possible fer-ho.

La mobilització social és l’únic camí per aturar les retallades. Ara més que mai hem de construir una alternativa anticapitalista que faci front a les agressions que estem patint. Aquest és l’objectiu de Revolta global-Esquerra Anticapitalista.

Indigna’t. Ara és l’hora de lluitar!