Reptes i tasques del nou curs

Editorial de la revista RG#17

L’actualitat política catalana està marcada pel debat sobre la reforma de l’Estatut i les tensions dins del govern tripartit, i entre aquest i CiU d’una banda, i el PSOE de l’altra. Ni la picabaralla permanent entre els diferents partits parlamentaris ni les seves diferències tàctiques poden amagar el fet fonamental que tot el procés de reforma de l’Estatut està caracteritzat per una greu limitació de fons: la seva acceptació del marc constitucional vigent, que nega el dret a l’autodeterminació del poble català i imposa una cotilla legal que limita qualsevol exercici real de la sobirania. Al mateix temps, el projecte d’Estatut en marxa presenta serioses mancances en el terreny social, ja que està desproveït d’un veritable contingut social efectiu que permetés utilitzar-lo com a instrument eficaç contra les polítiques neoliberals. Tant ERC com ICV-EUiA tenen una responsabilitat ineludible en aquesta qüestió. Lluny de treballar pel dret a l’autodeterminació de Catalunya i per la fi de les polítiques neoliberals, aquestes formacions polítiques s’han acomodat a una estratègia “gestionària” i “possibilista”, els fruits de la qual són mínims. Per aquest motiu és important seguir treballant per la construcció d’una esquerra anticapitalista amb una orientació diferenciada de l’esquerra gestionària avui hegemònica.

Més enllà del debat sobre l’Estatut, el curs polític que ara comença presenta també altres reptes i cites importants per a l’esquerra anticapitalista, a Catalunya, a l’Estat espanyol i a nivell internacional, en la lluita contra la globalització neoliberal. Els propers mesos estaran marcats per la Cimera “Barcelona + 10” que tindrà lloc a Barcelona el 27 i 28 de novembre i que reunirà els governs de la Mediterrània amb l’objectiu de seguir aprofundint el procés de liberalització de la regió, i per les negociacions de la Trobada Ministerial de l’OMC a Hong Kong el mes de desembre. Pel que fa a la UE, el repte més important és continuar el combat contra la Directiva Bolkestein, en un moment on, després del desconcert provocat pel NO a França contra la Constitució, les burgesies i les classes dirigents europees intentaran recuperar la iniciativa. En tots aquests casos és important construir i impulsar un ampli moviment social anti-neoliberal, a Catalunya i coordinat a escala europea, que pugui fer front a les noves embestides neoliberals.

La mobilització contra “Barcelona + 10”, la Trobada de l’OMC i la Directiva Bolkestein ha d’anar acompanyada de lluites socials concretes contra la política del tripartit i del govern de Zapatero en diversos terrenys, com ara la defensa dels serveis públics i el rebuig a les privatitzacions o semi-privatitzacions previstes en l’àmbit de la sanitat pública, com és el cas de l’Institut Català de la Salut, o la reforma de la Universitat seguint les directius europees aprovades a Bolonya. En tots aquests casos és important construir àmplies plataformes unitàries en defensa de serveis públics de qualitat, que incloguin organitzacions socials i sindicals, i avançar en la coordinació europea de les lluites contra la privatització i la reestructuració neoliberal dels serveis públics, amb l’organització de jornades europees de mobilització.

Un altre front que no cal oblidar és el de les deslocalitzacions d’empreses. Després d’un any devastador, el govern de la generalitat segueix mantenint una política dòcil i capitulacionista davant les grans firmes multinacionals, negant-se a intervenir políticament en aquest terreny i oblidant-se de les seves responsabilitats. Per desgràcia, aquesta actitud és compartida per les direccions de CCOO i UGT, les quals mantenen una estratègia desmobilitzadora i resignada que, en breu, quedarà blindada amb la signatura d’una nova reforma laboral amb el govern central, que suposarà una nova reducció de drets laborals. Per aquest motiu, cal seguir treballant per coordinar i reforçar els diferents sectors del sindicalisme combatiu i organitzar la solidaritat amb aquelles lluites sindicals que emergeixin.

No cal oblidar que, malgrat les xifres tergiversades donades pel govern, el dit “procés de normalització” ha deixat centenars de milers d’immigrants sense papers ni possibilitats d’aconseguir-ne, si no és amb la lluita dels implicats juntament amb sectors importants de la resta de la societat.

L’esquerra anticapitalista ha de participar activament en tots aquests processos, impulsant els moviments socials amb el criteri més unitari possible i avançant demandes i propostes de ruptura amb les polítiques neoliberals i amb el marc constitucional vigent, que permetin crear una nova correlació de forces a Catalunya i a l’Estat espanyol.

Publicat al núm. 17 (setembre 2005) de la revista Revolta Global