Sobre “En un món lliure” de Ken Loach

Per Marc Casanovas

Quan el passat 29 d’abril vam poder escoltar a Rocío Varela a l’Ateneu Rebel presentant-nos la pel•lícula “En un món lliure” de Ken Loach, crec que tots vam tenir la sensació de que en certa manera estàvem assistint a un acte de justícia i restitució d’una paraula (que és molt més que una paraula) i d’una tradició (que és molt més, ans al contrari, que un ritual immòbil de veneració cap al passat).

El sindicalisme, criminalitzat per la dreta i els mass media; degradat a mer corporativisme mafiós per les direccions dels grans sindicats; vilipendiat per la incomprensió de certs sectors autònoms... Gràcies a l’explicació de Rocío, la paraula en qüestió se’ns va tornar a aparèixer en la seva autèntica dimensió: una tradició organitzativa i de combat de la classe obrera que ha permès conquerir molts dels drets socials i democràtics que ara estan retallant governs i institucions europees davant la alegria exultant de les grans patronals.

De fet, la pel•lícula de Ken Loach és un bon exemple d’aquest procés d’involució que Rocío ens va explicar. “En un món lliure” assistim a les virtuts de la "nova economia", la flexibilitat laboral, el desmantellament vertiginós dels últims vestigis de l’estat social en la vella Europa... i veiem què significa reestructurar els nous grups socials i humans en funció d’aquesta lògica: “És com si 150 anys de lluites sindicals s’haguessin esfumat de sobte, escombrades pel vent, com si no haguessin existit mai” explicava Paul Laberty, guionista de la pel•lícula, en una entrevista.

La pel•lícula ens narra la història d’Angie, mare soltera i explotada per un mercat laboral flexibilitzat que decideix fer-se empresària després de ser acomiadada per enèsima vegada. Com que la companyia per a la qual treballava estava dedicada a la contractació temporal d’immigrants, en règim d’explotació, ella decideix muntar la seva pròpia.

Angie és el típic personatge brechtià: caràcter fort, astut i intrèpid, però cínic i escindit per les contradiccions socials. Com una sort de mare coratge que s’aprofitava de la guerra per alimentar els seus fills, Angie fa el propi i s’aprofita d’unes lleis que segreguen econòmicament i socialment per obtenir els seus beneficis.

En una perfecta dialèctica amo-esclau veiem com el procés cap al seu èxit empresarial és també el procés cap a la seva deshumanització que va alienant-la de tots els seus vincles socials i familiars: el seu fill, el seu pare, la seva amiga, el seu company sentimental (immigrant polonès) fins i tot de la seva condició de dona: si al principi veiem com és doblement explotada laboral i sexualment; quan munta la seva pròpia empresa, ella també mercantilitza i explota la seva condició de dona per fer créixer l’empresa.

Contra el que pugui semblar no és una pel•lícula moralista. Ken Loach ens mostra un procés objectiu en el qual, com va dir Marx, la supervivència de l’economia capitalista no descansa sobre la simple explotació sinó sobre la sobreexplotació, i en el que la crueltat no és un "excés" subjectiu sinó un element constitutiu i necessari de la lògica capitalista.

Així, a la pel•lícula comprenem com lleis d’estrangeria, campaments d’immigrants, contractes temporals, explotació dels sense papers, criminalització mediàtica, contractes d’integració...son recursos normals i estructurals per disciplinar i humiliar als immigrants i, en definitiva, per abaratir el món del treball i justificar l’esclavisme en ple segle XXI.

En el debat posterior a la Pel•lícula Rocío ens va explicar la seva experiència com a sindicalista i la seva lluita contra l’externalització en un sector tan difícil com el de l’hostaleria. El debat va ser molt ric en intervencions i en preguntes. Rocío va posar sobre la taula la necessitat de configurar un sindicalisme de combat que doni resposta a les noves realitats socials, que sigui clarament anticapitalista, transversal cultural i nacionalment a nivell europeu i que posi sobre la taula la "diferència" essencial a partir de la qual s’estructura tot l’edifici social: la diferència de classe. I es que quan tots vivim en "un món lliure", quan el mercat s’ha tornat un absolut sense exterior, què pot voler dir que un està “exclòs”? que no és “d’aquí”? que no està “integrat”? sols pot voler dir una cosa: que està explotat i dominat.