Barcelona +10: No a la dominació neocolonial

Diosdado Toledano

El 27 i 28 de novembre del 1995 va tenir lloc a Barcelona la Conferència Euromediterrània, amb la participació dels ministres d’Afers Exteriors dels quinze països membres de la UE i de 12 països del Sud i de l’Orient Mediterrani (PAM): Algèria, l’Autoritat de Palestina, Xipre, Egipte, Israel, Jordània, Líban, Malta, Marroc, Síria, Tunísia i Turquia. Com a resultat de la Conferència es va aprovar per unanimitat l’anomenada Declaració de Barcelona per la qual es constituïa l’Associació Euromediterrània (AE) amb l’objectiu de “convertir el Mediterrani en un espai de pau, estabilitat, prosperitat i de seguretat intensificant el diàleg polític i instaurant una associació econòmica i financera, així com una associació social, cultural i humana”. S’iniciava així l’anomenat “Procés de Barcelona”.

L’Associació Euromediterrania, pel que fa a política i seguretat, es comprometia a desenvolupar l’Estat de Dret i la Democràcia, el respecte dels Drets Humans i de les llibertats, el respecte de la integritat territorial, el foment de la seguretat regional, etc. Quant a l’Associació econòmica i financera es fonamentava en: a) la instauració progressiva de Zones de lliure comerç (ZLC), b) realitzar una cooperació i una concertació econòmica apropiada en els àmbits respectius, c) l’augment significatiu de l’assistència financera de la UE als 12 països associats.

Per avançar en la creació de les ZLC s’establia un procediment de negociacions, es detallava una sèrie d’objectius a complir de clara inspiració neoliberal, i es situava en el 2010 el termini per al funcionament ple de les ZLC. La dimensió social, cultural i humana de l’Associació destacava entre els seus objectius la importància de la sanitat, el desenvolupament social i el respecte dels drets socials, entre d’altres.

Com a principal instrument financer de la UE per a la realització dels objectius de la AE es va acordar el programa MEDA amb uns fons de 5071 milions d’euros per al període 95-99.

Deu anys més tard (Barcelona +10), en el mes de novembre d’enguany, a la ciutat de Barcelona, tindrà lloc una nova Conferència de representants dels governs de la regió amb l’objectiu de rellançar l’Associació Euromediterrània i avançar i aprofundir en els seus objectius inicials.

L’Associació Euromediterrània com a instrument del neocolonialisme de la UE

El projecte d’un nou marc de relacions entre la UE i els països del Sud i de l’Orient de la regió mediterrània va sorgir a iniciativa de la pròpia UE després de les orientacions definides pel Consell Europeu a Lisboa el 1992. Aquest projecte operaria en una regió que havia patit un greu deteriorament econòmic i social com a conseqüència de les polítiques neoliberals i d’ajustament estructural aplicades des de mitjans dels anys 80.

L’Associació Mediterrània neix d’unes relacions enormement desiguals: d’una banda, la UE negociant amb una sola veu en nom de 15 països i una renda mitjana per habitant de 22.520 euros (l’any 2000); de l’altra banda, 12 països, cadascú amb la seva pròpia veu, i una renda mitja deu vegades menor.

Quin és el balanç dels resultats deu anys després de la Declaració de Barcelona? Vegem-lo:

Associació econòmica i financera

 La balança comercial assenyala un superàvit favorable a la UE que ha progressat en els últims anys fins els 22.000 milions de dòlars anuals (sobre un volum d’intercanvis de prop de 150.000 milions), superàvit que seguirà creixent a la mesura que el desarmament aranzelari dels productes industrials avanci. Malgrat la dependència de la UE de les importacions de petroli i gas dels PAM, i de la capacitat exportadora dels PAM en el sector tèxtil, el balanç global de la liberalització comercial té un saldo molt negatiu per a aquests.
 El comerç agrícola continua exclòs de les Zones de lliure canvi mediterrànies, malgrat que la balança comercial global en el sector agrícola és favorable a la UE i que la potencialitat dels PAM és indiscutible.
 La suma del deute d’Egipte, Algèria, Marroc i Tunísia va passar dels 44.000 milions de dòlars a més de 80.000 milions en els anys 90, reduint-se lleugerament a $75.000 milions el 2003. En el conjunt de la regió Mediterrània el deute extern dels PAM ateny els $160.000 milions, el servei del deute significa la transferència des dels PAM al Nord de prop de $19.000 milions anuals, el 65% dels quals es dirigeix als Estats de la UE signants de la Declaració de Barcelona. El pagament anual del deute supera en la majoria dels PAM el 20% dels ingressos per les seves exportacions.
 Les expectatives de creixement de la Inversió estrangera en els PAM no s’han complert. En qualsevol cas, el seu increment és menor respecte el total mundial. S’han estancat en $7.000 milions per a la regió, dels quals, l’any 2000, 5000 milions procedien de la UE.
 Els ajuts al desenvolupament de la UE als PAM, és a dir els fons MEDA, són insuficients per afavorir el desenvolupament. Aquests fons representen un 0,4% del PIB dels PAM (4 euros persona/any), quan les transferències de la UE als països de l’Europa Central i Oriental pugen a 12,2 euros habitant/any, i queden molt lluny de les transferències realitzades als propis països europeus del Sud, Espanya -Portugal i Grècia- en el procés d’integració europea (1,4% del PIB a Espanya, 2,7% a Portugal i 3,7% a Grècia). Els Fons MED només cobreixen entre el 25% i el 10% dels ingressos aranzelaris que els PAM deixaran d’ingressar quan culminin les Zones de lliure canvi mediterrànies. A la pràctica, només una part dels Fons MEDA s’utilitzen per a projectes de desenvolupament o amb finalitats socials, un 15% és per finançar els programes d’ajustament estructural i un 30% per crear condicions favorables al desenvolupament del sector privat i promoure l’extensió dels mercats.
 En resum: el balanç financer global entre la UE i els PAM, ha significat la transferència de 34.000 milions de dòlars anuals ($125 habitant/any) dels PAM a la UE. En aquest capítol, l’Associació Euromediterrània i el projecte de Zones de lliure canvi han conclòs amb un esplèndid negoci per als estats, la banca i les multinacionals de la Unió Europea.

Associació política i de Seguretat

 A l’apartat de la seguretat, la intervenció de diversos països europeus, entre ells Itàlia i Espanya, en l’aventura imperialista de l’Iraq ha fet miques un dels objectius de la Declaració de Barcelona i ha restat credibilitat a l’Associació Euromediterrània. Si bé la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq facilitava al govern del PSOE fer un nou paper en els conflictes de l’Orient mitjà, el reforç de la presència militar espanyola a l’Afganistan i el recent acord amb els Estats Units per ampliar la seva presència a la base de Rota només pot augmentar la desconfiança de la majoria dels PAM pel que fa a un paper independent del Govern espanyol.
 En relació als objectius d’avançar cap a l’Estat de Dret i la Democràcia, de respectar els drets i llibertats, el fracàs ha estat escandalós. En efecte, la gran majoria dels PAM segueixen essent règims autoritaris que reprimeixen els drets i les llibertats elementals de la seva ciutadania: a Algèria, hi continua l’estat d’excepció anys després del cop d’estat contra el triomf del FIS; a Egipte, el règim Mubarak vol perpetuar-s’hi en una nova dinastia i ha reprimit durament l’àmplia oposició que denuncia aquesta nova burla; al Marroc, la monarquia hi manté plenes les presons de presos polítics i reprimeix qualsevol manifestació social o política (vegeu els recents successos de Alhoceima); a Tunísia, el President Ben Alí hi controla amb ma de ferro el seu poble; i a Síria, el règim baasista hi segueix reprimint qualsevol dissidència.

Davant aquests flagrants incompliments de la declaració de Barcelona, l’actitud de la UE oscil·la entre el silenci i l’oberta complicitat. Les receptes neoliberals, la creació de ZLC al Mediterrani, lluny d’afavorir el desenvolupament i la prosperitat, han causat misèria i pobresa; això ha provocat un creixent malestar polític que s’ha expressat en vots de càstig als governs responsables, com per exemple el voto popular al FIS en el cas d’Algèria, en l’aparició de sectors islàmics radicals, en la contestació social creixent als règims dels PAM. Els governs de la UE prefereixen sostenir els Bouteflika, Mubarak, Ben Ali, Hassan II mentre puguin seguir fent un bon negoci en els seus països. La democràcia és perillosa: pot obrir la porta al canvi i suposar la fi d’una relació de dominació neocolonial.

Associació social, cultural i humana

 Els objectius d’avançar en els drets socials i disminuir la desocupació han fracassat del tot. En efecte, la desocupació ha avançat com a conseqüència de la liberalització comercial, ha significat la fallida i desaparició de moltes petites i mitjanes empreses en els PAM, incapaces de competir davant els preus de les manufactures de la UE. A Tunísia, un dels països més competitius dels PAM, s’hi ha valorat que fins a un 60% de la seva producció industrial pot veure’s amenaçada per l’obertura. A l’Àfrica del Nord i a l’Orient Mitjà hi ha 13 milions d’aturats, 20% de mitjana, amb pics a prop del 30% a Algèria, o del 25% a Síria. La perspectiva de l’atur és apocalíptica: segons la Comissió Europea serà necessari crear 45 milions de llocs de treballs durant els propers deu anys en els PAM solament per mantenir l’actual nivell de desocupació!!
 El discurs del diàleg cultural, d’avançar en les relaciones humanes, és una hipocresia quan l’Europa erigeix les seves muralles enfront dels fluixos migratoris que les seves polítiques liberalitzadores han provocat en última instància.

Tots units contra un nou avenç del neocolonialisme ultraliberal

L’anomenat Procés de Barcelona ha avançat considerablement en els seus objectius econòmics i financers, i en la posta en marxa de les zones de lliure comerç. En tota la resta, l’embolcall del projecte, ha fracassat sense pal·liatius.

Què es pretén amb Barcelona+10? Quins són els objectius del rellançament del procés? Es proposaran fons d’ajut suficients que assegurin el desenvolupament i el propi èxit de la Conferència?

Pel que fa a aquesta última qüestió, malgrat les declaracions de Zapatero i de Pasqual Maragall a favor d’incrementar els Fons Meda, donar suport a la prestació de crèdits tous i reforçar el paper del Banc Euromediterrani de Desenvolupament, no podem ser optimistes si considerem que: a) En l’actualitat existeixen fortes pressions per disminuir les contribucions de certs estats a les arques de la UE, en el precís moment en què les necessitats són més grans degut a l’ampliació als països del centre i de l’est d’Europa; b) tampoc no és probable que el govern del país amfitrió, Espanya, vulgui carregar amb una especial contribució als fons d’ajut quan té al davant una difícil renegociació perquè no acabin abruptament els ajuts que ha rebut dels fons estructurals i de cohesió europeus; c) la conjuntura econòmica de la UE no està en els seus millors moments, condemnada a l’estancament a causa del rigor monetarista del Banc Europeu i de l’orientació neoliberal dominant.

En resum, sense poder garantir uns fons suficients per assegurar el desenvolupament i/o neutralitzar els efectes negatius de la conformació de zones de lliure comerç, l’èxit de la nova conferència no està assegurat. A tot estirar, pot convertir-se en una cerimònia de bones intencions, on, tal vegada, els governs de l’Estat espanyol i de la Generalitat obtinguin alguns avantatges per explotar i garantir-se els subministraments de les fonts energètiques d’Algèria, per a la penetració de les seves empreses en els mercats del Magrib, etc.

És clar, en la relació de dominació neocolonial existent entre la UE i els PAM, els governs del Sud poden cedir a noves exigències de la potència europea, i continuar essent els carcellers dels seus propis pobles, assegurant, entre altres objectius, un control més gran dels fluixos migratoris a canvi d’algunes engrunes.

Hem d’aprofitar la celebració de la Conferència Barcelona + 10 per posar en evidència els objectius depredadors de la UE cap a la regió mediterrània, per il·lustrar el seu èxit neocolonial i el seu fracàs democràtic i social. També, per plantejar condicions i alternatives que permetin un veritable desenvolupament sostenible ecològicament dels PAM, que garanteixi els drets socials i polítics, que permeti el sorgiment d’autèntiques democràcies. I per començar, exigim la condonació del deute.

Barcelona, el 23 de maig del 2005

Publicat al núm. 16 de la revista Revolta Global