Per un diàleg sense exclusions i el respecte a la voluntat del poble basc

Editorial de la revista RG#16

El recent debat del parlament espanyol sobre el mal anomenat “estat de la nació” ha confirmat que el projecte de Zapatero presenta una notable continuïtat amb el dels governs anteriors, tant en la política econòmica i fiscal neoliberals (corroborada per la recent promesa de reduir l’impost de societats) com en la política de “defensa” otanista i pro-USA (sent el reforçament de la funció estratègica de la base de Rota el símbol de la buscada reconciliació amb Bush).

Que aquestes polítiques s’acompanyin de mesures “progressistes” en el reconeixement de determinats drets civils o d’una disposició a dialogar al voltant d’una certa idea de l’”España plural” mitjançant les reformes estatutàries, són, amb tot, diferències a tenir en compte, sobretot per l’escandalera que aixequen respectivament entre la jerarquia eclesiàstica amb el seu inquisidor Ratzinger al capdavant i en l’extrema dreta espanyola disposada a explotar un nacionalisme espanyol obertament racista. Però, més enllà d’això, els límits que marca la proposta de reforma constitucional (inclosa la voluntat de blindar la monarquia) són igualment clars i no deixen fer-se il·lusions sobre una hipotètica “segona transició” si no es produeix un desbordament d’aquests límits des de Catalunya o Euskadi.

Cal, per tant, una esquerra que sigui capaç d’impulsar un camí alternatiu diferent al marcat pel cercle viciós que ha construït l’”altenança” dels governs del PSOE i del PP a l’estat. Cal, doncs, crear les condicions per a una efectiva ruptura democràtica i antineoliberal que permeti el reconeixement del dret a l’autodeterminació per a tots aquells estatuts que el reclamin, de la sobirania dels diferents pobles per a decidir el marc de relacions que volen mantenir amb l’Estat, així com dels drets socials (habitatge, treball digne, serveis públics...) a totes les persones.

Però ha estat sense cap mena de dubte l’anunci fet per Zapatero de la seva disposició a dialogar amb ETA si aquest abandona les armes allò que ha propiciat les ires i la demagògia del Partit Popular i dels seus aliats mediàtics, autoerigint-se tots ells en únics defensors de les víctimes... d’ETA. La pràctica paralització del “pacte antiterrorista” i la ratificació per la majoria del parlament espanyol de la voluntat de diàleg confirmen l’existència d’un canvi d’actitud en el govern espanyol, facilitada pels resultats electorals de les darreres eleccions basques i per les propostes provinents des de l’esquerra abertzale i des de la pròpia ETA.

S’obre, per tant, una nova oportunitat històrica. La proposta de dues meses –una en què dialoguin el govern i ETA i l’altra en què ho facin els partits bascos- sembla raonable i permet distingir dos tipus de processos, el de pau i el de la recerca d’un nou model de relació entre Euskadi i l’Estat espanyol, que haurien de reforçar-se mútuament.

El primer implica tant l’adopció de mesures d’apropament i, fins i tot, de posada en llibertat de presos bascos com la declaració de l’aturada de la violència per part d’ETA que conduís al reconeixement del mal fet a les víctimes. El segon hauria de començar per la derogació de la Llei de Patits i la renúncia, per tant, de qualsevol intent d’il·legalitzar EHAK, i seguir amb el compromís de respectar allò que lliurement decideixi la majoria de la societat basca sobre la proposta que pugui sorgir del seu nou Parlament. En aquest sentit, fets com l’atemptat al barri de San Blas de Madrid i la posterior detenció d’Otegi a instàncies de la fiscalia van en la direcció contrària a la requerida i només beneficien als sectors oposats al diàleg i a la negociació.

És evident, però, que els resultats d’ambdós processos són encara molt incerts. A més, els sectors que actuen voluntàriament en contra que aquests processos reïxin són poderosos i no es troben únicament entre el PP i la “Brunete” mediàtica sinó també en el propi interior del PSOE, amb Bono i Rodríguez Ibarra al seu capdavant. En aquest sentit, cal veure quina serà la capacitat de resistència de Zapatero a aquestes forces. Pel que fa al costat d’ETA, l’experiència de la curta treva de 1998 hauria de servir-li per evitar l’impaciència mostrada en aquell moment i ser conscient dels efectes nefastos que podria tenir el tornar als atemptats mortals en l’assoliment dels seus propis objectius polítics.

De qualsevol manera, des de Catalunya no ens podem mantenir passius. No es tracta, com ha fet la direcció estatal d’IU, de proposar nous “pactes antiterroristes” per tal d’assolir la “unitat dels demòcrates”, sinó de demostrar la incapacitat d’aquesta mena de pactes per fer front a les causes de la violència i, sobretot, de la persistència d’un conflicte que només es pot resoldre de forma democràtica. És urgent, per tant, que les organitzacions socials, els fòrums i les xarxes ciutadanes que es poden reconèixer en iniciatives com les llançades per Elkarri i altres col·lectius facin sentir la seva veu per contrarrestar la mobilització que des de la dreta i la extrema dreta espanyolista ja es comença a produir.

Assumint aquesta tasca de pressió social i ciutadana en favor de la pau i el respecte a la voluntat del poble basc, no solament estem donant mostres de solidaritat amb aquells que des de Euskadi i Madrid aposten per aquestes vies, sinó que estem lluitant també per la solució del veritable problema, el “problema espanyol”, el de la incapacitat històrica del nacionalisme espanyol per reconèixer les altres realitats nacionals existents a l’Estat en condicions d’igualtat i el seu dret a l’autodeterminació.

Per això, com més s’avanci per aquest camí a Euskadi, més fàcil serà fer que el nou Estatut català i altres nous Estatuts profunditzin en l’autogovern i en la ruptura amb la Constitució de 1978, la qual, no cal oblidar-ho, fou “consensuada” sota l’estreta vigilància d’una jerarquia militar i d’una monarquia que aconseguiren imposar la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”.

Publicat al núm. 16 de la revista Revolta Global