Eleccions municipals a Catalunya

Per Revolta Global-Esquerra Anticapitalista

Canvi de panorama polític, preludi d’una etapa de convulsions socials i de nova configuració de les esquerres. La jornada electoral del 22-M ha significat molt més que una profunda alteració del mapa municipal i autonòmic. El PSOE ha patit una desfeta històrica en totes les vessants de la seva política. A còpia de retallades i contrareformes socials, Zapatero perd un milió i mig de vots. Erigint-se en guardià del centralisme, ha contribuït a soscavar la malmesa credibilitat del PSC. Al País Basc, el seu immobilisme davant els anhels de pau ha rebut un bufet inapel•lable amb l’eclosió de Bildu com a formació amb el major nombre de regidors. Decidit a apurar el calze de la traïció per acontentar els “mercats”, Zapatero promet esgotar la legislatura per implementar nous retrocessos en matèria de negociació col•lectiva i càlcul de salaris. Està per veure si ho aconsegueix. En qualsevol cas, el cicle del govern socialista liberal s’acaba, arrossegat per una crisi del sistema que s’encamina, a l’Estat espanyol com a tot Europa, cap a noves sotragades. Més enllà de la seva incidència concreta en la contesa, la protesta dels indignats i indignades que ocupen les principals places de les ciutats tradueix una crisi explosiva de la representació política, però també sindical i associativa.

La victòria del PP resulta, molt més que dels seus guanys, de la davallada d’aquesta esquerra. Ni els pitjors escàndols de corrupció erosionen la dreta a Madrid o València. El PP representa, als ulls d’un sector del poble, el partit dels negocis – certament especulatius i no sempre confessables – però que “fan bullir l’olla”. El PSOE ha estat incapaç d’oferir un model de recanvi després de l’esclat de la bombolla immobiliària. Un cop més, es confirma que abraçar les receptes de la dreta és la manera més segura de reconduir la dreta al poder.

A Catalunya, la gran guanyadora de les eleccions municipals és sens dubte CiU. El PSC es veu superat en nombre de vots; perd comarques, capitals, diputacions... I grans ciutats emblemàtiques, amb un pes determinant en la política nacional, com Girona i Barcelona. El desastre no podia ser més complet. A Barcelona, l’equip de Jordi Hereu paga la factura de les desastroses polítiques del govern central i de la fi del miratge de la “ciutat d’èxit” enmig de l’explosió de l’atur i les desigualtats. Però la segona gran derrotada és ERC, i entra així en una crisi que qüestiona projecte i supervivència. Esquerra queda fora dels consistoris de les capitals catalanes, llevat de Barcelona on la seva representació es redueix a dos regidors. A Girona – i no és l’únic cas -, l’espai que tradicionalment ocupava ERC és literalment fagocitat per la CUP, que s’erigeix com el referent de l’independentisme d’esquerres L’aliança oportunista amb un personatge d’ideologia liberal tan significat com Jan Laporta palesa la pèrdua de perfil social d’ERC. Només ICV-EUiA, tot i perdre alguns milers de vots en el còmput global, resisteix a la caiguda lliure de l’esquerra institucional. A Barcelona, fins i tot progressa lleugerament. ICV, amb la seva retòrica contrària a les polítiques liberals (malgrat la seva falta de credibilitat entre molts sectors, per tot el què ha fet durant el seu pas pel tripartit o pel govern d’Hereu) i el seu rebuig a les retallades es beneficia del desgast del PSC. Però, al igual que passa amb IU a nivell de l’Estat, ICV no aconsegueix trencar el nivell d’abstenció, reconduir la sagnia de vots d’esquerra, ni captar la confiança del moviment contestatari de les acampades, ni del gruix dels activistes socials. ICV es beneficia de la manca de candidatures alternatives d’esquerres en moltes localitats i de la inexistència encara d’una alternativa anticapitalista forta i falta d’aquesta alternativa molta gent d’esquerres segueix optant per la política del “mal menor”. Construir aquesta alternativa és més necessari que mai, i permetre així que el malestar social s’expressi veritablement amb el suport a una opció anticapitalista no subalterna al PSC i lligada a les lluites socials.

L’impacte de la crisi a les barriades populars, combinat amb l’erosió de l’esquerra tradicional, genera fenòmens inquietants, que indiquen millor que qualsevol discurs la virulència de les contradiccions socials que s’han anat acumulant. Amb un discurs obertament racista, Plataforma per Catalunya aconsegueix entrar en municipis tan significatius del cinturó industrial metropolità com Hospitalet, Sant Boi o Santa Coloma – per no parlar de ciutats con Mataró, Igualada, Manlleu o Salt, a més de Vic. Igualment alarmant és l’èxit assolit pel PP a Badalona, sobre la base d’una campanya sense escrúpols, centrada en l’agitació xenòfoba i la crida a una guerra de pobres contra pobres. La dreta ha comprovat que el discurs de l’odi i la por “paga”. El futur d’una esquerra combativa tindrà aquí un terreny de batalla decisiu.

Revolta Global-Esquerra Anticapitalista en aquestes eleccions municipals donava suport i/o participava a les candidatues de Des de Baix, les Candidatures Alternatives del Vallès (CAV), la CUP-Alternativa per Barcelona (nascuda d’un pacte entre la CUP i Des de Baix) i a moltes candidatures alternatives locals que hi ha pel territori. El seu balanç global és molt bo i un pas endavant en la construcció d’una alternativa. Les candidatures alternatives del Vallès obtenen també una vintena de representants a Ripollet, Sabadell, Badia, Rubí, Castellar... Les tres candidatures de Des de Baix confirmen que hi ha espai i necessitat de noves candidatures anticapitaistes i alternatives. La candidatura de Des de Baix de St. Esteve de la Sarga (Pallars Jussà) obté un regidor, i la de Cornellà un significatiu 2’3% dels vots, després d’una forta campanya militant i molt activista. La candidatura de Des de Baix a Girona obté el 0’58%, un resultat modest però un primer petit pas i un progrés respecte el resultat de les eleccions autonòmiques en aquesta ciutat. La candidatura CUP-Alternativa per Barcelona frega els 12.000 vots i se situa com la primera formació entre les que queden a les portes del consistori. Són resultats encoratjadors. Els resultats de les CUP al conjunt de Catalunya suposen un fort salt endavant per aquesta formació, ultrapassant el centenar de regidors i regidors i multiplicant per cinc els seus resultats anteriors. Més enllà dels èxits – en molts casos treballats durant anys – de l’esquerra independentista en un nombre creixent de localitats, la construcció d’una alternativa anticapitalista a passa per anar més enllà i buscar les confluències entre els diversos de l’esquerra, les diferents organitzacions i candidatures locals, avui dispersos en projectes diferents. Aquest és el repte del proper període.

Les acampades de la indignació expressen, no només una revolta contra la injustícia social, sinó la reivindicació d’una real democràcia participativa. Una cosa és segura: la ventada del 15-M sacsejarà tota l’esquerra i el conjunt del moviment sindical. L’impuls del 15-M i de les acampades ha de servir per arrencar un nou cicle de lluites contra els intents que la crisi la paguem tots i totes. Aquest moviment interpel•la igualment l’esquerra radical, qüestionant els vicis sectaris i l’esquematisme que massa cops desvirtuen els seus esforços. Ara ens correspon situar-nos en el nou escenari, apostant per una represa de la mobilització social com a única possibilitat d’aclarir un panorama que resultaria ombrívol, si ens atenguéssim només a la política oficial i a les institucions. Cadascú traurà les seves conclusions dels resultats d’aquestes eleccions. El govern de la Generalitat se sent legitimat per continuar amb la seva política de retallades pressupostàries i privatitzacions en sanitat, educació, cultura i serveis socials. La Plaça de Catalunya, conscient que les eleccions són un terreny en què els poderosos juguen amb les cartes marcades, crida a la federació de les lluites sindicals i socials que s’estan desenvolupant i convoca a una gran manifestació el proper 19-J davant el Parlament, en el mar d’una jornada d’acció del moviment a l’Estat espanyol i arreu del món. Vet aquí una cita ineludible per a totes i tots nosaltres.