Cibercomunisme?

Mathieu Alliard

Des de més de 20 anys ja, la xarxa va alimentant mites en la mateixa mesura que també provoca rebuig. Per una banda, la supervaloració (postmoderna o no) del potencial i de les problemàtiques plantejades per la xarxa de xarxes, i per l’altra, el menyspreu despectiu total per a aquest tema (que sovint s’emparenta amb una al·lèrgia a la tecnologia i els seus canvis), són al capdavall dues cares d’un mateix excés.

Excés que impedeix massa sovint d’aprehendre aquest fenomen d’una envergadura cada dia més difícil de negar, sense per això haver de caure en l’excés invers que consisteix a tornar a posar el comptador del pensament a zero cada colp que compareix una dada nova. Puix que, en definitiva, tots aquests debats ja els hem tenguts o ens n’han arribat ressonàncies a cada aparició d’una eina o d’un mitjà tecnològic novells, com ara la fotografia, el cinema, la televisió, etc. Les revolucions pronosticades han estat nombroses.

Cibercomunisme per tant

El mot cybercomunism és associat a un professor de la Universitat de Westminster, Richard Barbrook, distingit membre del Labour Party. Hom va crear aquest terme per mor de ridiculitzar i fer la contra al vocabulari i els conceptes lliberals d’Internet. Tot d’una després, va comparèixer la pugna del dot communism, o comunisme.com, diuta a terme pels cavallers postmoderns de l’Electronic Frontier Foundation. Aquests últims, més llibertaris, s’oposaven als anteriors en assumptes tan clàssics, emperò aplicats a l’àmbit d’allò “virtual”, com ara la regulació d’Internet, el paper dels estats, la idea de la propietat, etc.

Les armes d’aquesta “revolució”

Resumint esquemàticament, diguem que dos avanços tecnològics constants i combinats han fet possible la situació actual: d’una banda els formats, i de l’altra els “protocols” (per protocol s’entén un procediment o una modalitat d’intercanvi entre dues persones). Gairebé tothom, avui dia, ha sentit a parlar del MP3 i de la veritable petita revolució tecnològica, però sobre tot conceptual, que aquest format de fitxer electrònic ha implicat. El concepte que hi ha darrere del MP3, rau en la idea d’optimitzar la compressió de les informacions per facilitar-ne l’intercanvi (imaginau el temps i els diners estalviats si poguésseu comprimir un paquet postal de 3 kg en una mera carta). Des de la música fins a les imatges i al conjunt de les dades després, només calia fer una passa, la de l’augment progressiu de la banda concorreguda (ço és, la velocitat de connexió a Internet; de la bici al Fórmula 1). A continuació, hi ha el tema dels protocols: Napster.

El repartiment de la informació

Per anar ràpid, abans de Napster, hi havia dues castes d’ordinadors: els clients i els servidors (adonau-vos que el vocabulari té la seua importància). Els primers agafaven la informació dels segons emperò no podien intercanviar-se-la entre ells, llevat que esdevenguessen servidors a llur torn. El problema era que per esdevenir servidor, calien uns coneixements i mitjans fora de l’abast de la majoria. La idea que hi havia a darrere de Napster era convrtir de la manera més senzilla possible cada ordenador connectat a la xarxa en servidor potencial, tot i garantint un màxim de seguretat per als usuaris (la de triar la informació que desitgen compartir). Aquesta idea “senzilla”, conjuntament amb l’evolució dels formats (ho record: reducció del pes de les informacions per facilitar-ne l’intercanvi), modificaria a poc a poc i en profunditat la situació de la indústria dels anomenats “productes” culturals i, ultra això, del conjunt de les informacions numeritzables (ço és, tot allò que es pot “codificar”, transformar en 0 i 1: música, imatges, textos, jocs, programaris, etc.): parlam del P2P.

El P2P o l’extensió del fenomen

El P2P o “peer to peer” (de particular a particular) funciona com en l’àmbit immobiliari: passar del tercer que ens costa car, que ens limita, etc. Els programaris de P2P, desenvolupats la majoria en el marc de les convencions del programari lliure (open source), permeten doncs als usuaris de compartir fitxers els uns amb els altres i això “gratuïtament”. Per contra, per mor d’evitar que tot aquesta llibertat es converteixi en una selva caòtica total, la comunitat ha establert un cert nombre de marcs: una ràtio entre enviar i descarregar n’és el principal.

Per què cibercomunisme i no pas ...

Ciberlibertarisme, ciberlliberalisme, cibercapitalisme...? Aquesta és la qüestió. Un fenomen amb aital abast no es pot reduir fàcilment a un únic significant. Sovint les eines, encara que defineixin els marcs del fenomen, depenen molt de la gent que les fa servir, la qual cosa ens fa entrar de ple en allò del millor i el pitjor. Una enquesta realitzada recentment per los40principales mostra que les peces més descarregades de l’any corresponen quasi fil per randa a la llista de les millors vendes! Què passa, doncs, amb la suposada diversitat del P2P? I què passa també amb l’argument que diu que el “piratatge” perjudica els petits artistes? Continuant amb el pitjor, resulta que versions modificades “sense ràtio” dels principals programaris de P2P també fan perillar cada dia el sistema: si ningú no comparteix res, què es podrà descarregar?

Molt sovint, doncs, el P2P no fa sinó palesar un colp més el pes de l’estructura: per més que la “comunitat” es cremi les celles per tal de posar a punt programaris i una ètica “nous”, aquesta és atrapada constantment pel pes estructural que el liberalisme té damunt els individus. No és pas tan sorprenent? Doncs sí. De primer, la “comunitat” fa mostra d’una generositat que faria empegueir aquells que denuncien el nostre suposat egoisme radical i ontològic. La posada en comú no és pas tan sols un tema de ràtio: des de subtítols casolans traduïts de franc en desenes de llengües per permetre a la majoria de poder gaudir de pel·lícules, serials, documentals que el mercat deixa de banda, fins a revistes, llibres, manuals totalment numeritzats pàgina per pàgina, i passant per discs rars descatalogats i altres vinils pacientment numeritzats per mor de restituir-ne tota la qualitat. Lluny d’ésser un illot fora del món, el P2P és a la seua imatge: heterogeni, composat del pitjor i del millor.

El millor per al final

En canvi, el que Shaw Fanning (el creador de Napster) no podia endevinar el 1999 era allò que havia col·laborat a crear posaria punt i final en pocs anys a una de les pitjors dictadures vampíriques de la indústria: la dels majoristes del disc, del cinema, del lleure... Perquè, tot i que la bèstia encara no és morta, la vertadera gran revolució, aquesta vegada, és que la propietat privada sobre tots els “productes” numeritzables ja no existeix. És més, fins i tot diria que ha esdevengut impossible! Malgrat la repressió (com perseguir milions d’usuaris d’arreu el món?), malgrat les suposades proteccions (sempre hi haurà altres informàtics per destruir-les), i, llevat que es posi fi a Internet, el fenomen no es pot deturar. Sense esmentar el fet que ja no es tracta d’un simple combat entre David i Goliat, sinó de Goliat amb si mateix. Alhora que un sector és qüestionat pel P2P, un altre apareix i fa beneficis massius: proveïdors d’accés a Internet (un particular no necessita una banda concorreguda de 4Mo si no és per “piratejar” massivament), fabricants i distribuïdors de maquinari, de suports (CD/DVD verges, discs durs...), etc.

publicat al nº14 (abril 2005) de Revolta Global