Davant la nova ofensiva neoliberal, un altre sindicalisme és necessari (i possible)

Pepe Gutiérrez

Fa temps, al bell mig d’una llarga disputa entre representants dels sindicats i la patronal brasilera, un dels sindicalistes més joves i inquiets va dir als empresaris: “Sembla que vostès no saben que existeix la lluita de classes”. Un d’aquests li va contestar: “No solament sabem que existeix. També sabem que l’hem guanyada”. I ara es disposen a guanyar una altra batalla, la de la deslocalització d’empreses.

En aquestes batalles han multiplicat els seus beneficis. Però sempre resulta molt més intel·ligent queixar-se. Les seves “reformes” són pel “nostre bé”, per ser més “competitius”, encara que ja no parlen, com ho feien a l’època de Margaret Thatcher, de la “dictadura sindical”; això seria massa en un temps en què sembla que els líders sindicals han oblidat la lluita de classes per estudiar ciències empresarials.

Amb aquesta filosofia, segons la qual els beneficis són sagrats y els drets fan nosa, els inversors y els seus gestors s’estan mostrant especialment agressius en una època en què el projecte estratègic de primer ordre passa per eliminar més o menys acceleradament –aquesta és la discussió entre el PP y el PSOE– els últims reductes de l’“estat del benestar”, és a dir, assalariats fixos, la protecció davant l’atur, l’educació o la sanitat públiques, etc. Les seves conseqüències resulten cada cop més evidents: creix la pobresa y la soledat, la marginació social, la tensió, quan no l’enfrontament, entre diversos col·lectius de treballadors. Una qüestió clau en aquesta estratègia rau en aniquilar els “anacrònics” reductes de la vella classe obrera combativa. Tallar els ponts de consciència social y política entre la vella y la nova classe obrera, en part obnubilada pel consumisme y les derrotes.

La línia neoliberal dominant en la UE està imposant la seva estratègia de concentració en unes poques mans i de multiplicació dels beneficis, ara privilegiant el procediment del tancament d’empreses, traslladant aquestes a països de l’Europa de l’Est, la Xina, el Marroc, etc. Amb el que guanya un treballador aquí es poden pagar fins a tres sous d’allí, y amb més hores, menys vacances, sense cobertura sanitària, etc. La seva idea final és la d’un salari sense gaires compromisos, i si n’existeix algun, correspon a la beneficència o a l’Estat.

Amb tota la seva capacitat per donar la volta als fets, han arribat a imposar un criteri que expressaria perfectament el Conseller de Treball: “Sense empreses, no hi ha treballadors”. La conseqüència d’aquesta premissa es simple: s’ha de donar a l’empresa tot el que necessiti perquè sigui competitiva ... encara que sigui en un altre lloc.

Diuen que l’Estat no té per què intervenir en l’economia... quan el que estan dient és “si no és per afavorir els poderosos”. Per exemple, pagant prejubilacions d’empreses en “crisi”, o finançant ajudes a la inversió. Però, per als grans adinerats, mai no és suficient. I ara utilitzen el xantatge de la deslocalització.

El desmantellament dels drets socials donarà lloc, tot seguit, a noves agressions, donant la raó a aquella vinyeta del millor Forges en la qual descrivia una manifestació obrera les pancartes de la qual clamaven: No als contractes detritus!, Volem contractes escombraria!.

El tancament d’empreses

No és per casualitat que sent Catalunya la nacionalitat amb major nivell d’industrialització, sigui qui més està patint el procés de deslocalització impune. En molt poc temps s’han succeït una sèrie de mesures, accelerades amb l’entrada del govern tripartit que, en allò que respecta a la qüestió social, no mira cap als treballadors, sinó cap a un altre lloc.

Por exemple, el gener de 2004 s’anuncia el tancament de les fàbriques de Novalux-Philips i Samsung, empreses que tenien importants beneficis i havien rebut generoses subvencions amb diners públics. La Conselleria de Treball pressionava els sindicats perquè pactessin els tancaments, la qual cosa així van fer.

La retallada de drets

En Printer (Sant Vicenç dels Horts), després de pactar l’any 2002 una retallada dels salaris d’un 20%, l’empresa va presentar un expedient de regulació d’ocupació (ERO) per a 245 treballadors que finalment va ser acceptat parcialment amb 96 acomiadaments. El mes de març, després d’un any de negociacions y de diversos dies de vaga, l’empresa passa a l’ofensiva final, presentant un ERO per al conjunt de la plantilla, si no li era acceptat una altra reducció de salaris d’un 18%, així com una doble escala salarial amb una reducció del 40%, una mesura determinant para trencar la relació entre dues generacions de treballadors. No obstant això, un 30% de la plantilla, així com sis membres del Comitè de CCOO i un d’USOC, van rebutjar aquesta mesura.

A la SEAT, els gerents també han recorregut a l’amenaça de deslocalitzar produccions i suprimir el contracte de relleu per aconseguir una més gran explotació i integració dels treballadors, major flexibilitat així com precaritzar més les noves contractacions. CCOO i UGT han acceptat aquest xantatge pactant un vell objectiu de l’empresa com és el Treball en Grup. Amb això, la multinacional es dota d’un instrument considerable per pressionar progressivament els treballadors amb l’objectiu d’augmentar la productivitat per mitjà de l’autoexplotació i fent competir uns treballadors amb altres.

Cal canviar de línia sindical

Les direccions de CCOO i UGT continuen pactant tancaments d’empreses i negociant només millors indemnitzacions, però sense cap alternativa de lluita als plans de desmantellament industrial de las multinacionals i salvant la cara a la Conselleria de Treball de la Generalitat, perquè no hagi d’enfrontar-se a la patronal havent de rebutjar alguns ERO.

Per una altra part, a les empreses més importants on el moviment obrer està millor organitzat, s’accepten sense més tots els plans de flexibilitat que presenta la patronal, s’augmenta la precarització fins a límits que sobrepassen la ja per si funesta legislació laboral, s’estableixen discriminacions salarials generalitzant las dobles escales salarials que posen les bases d’un enfrontament generacional entre els treballadors afectats i la desconfiança dels joves en les organitzacions dels treballadors; també es pacta retallar conquestes i drets que van ser aconseguits en les importants mobilitzacions dels anys setanta.

Aquesta és la situació general de l’actuació del sindicalisme oficial, però no tot són claudicacions. En moltes empreses hi ha un important sector que rebutja aquestes mesures. Aquest rebuig és dispers i encara no troba l’instrument organitzatiu adient per poder concretar una alternativa a tanta submissió. Una altra dada important ha estat la combativa manifestació alternativa del Mayday. I un altre pas endavant, qualitativament molt important, ha estat la constitució de la Xarxa solidària contra el tancament d’empreses.

Dins dels principals sindicats, els i les militants que estan pels drets laborals han entès que la resignació els porta al pou social, y que les condicions per crear un altre tipus de sindicalisme fa un temps que s’està creant, sobre tot amb les impressionants mobilitzacions dels joves contra la globalizació i la guerra dels últims anys. Ara només cal que entenguin el seu rol en l’impuls d’un nou sindicalisme.

Les direccions d’aquests sindicats segueixen presoneres del projecte neoliberal al qual continuen donant el seu suport amb el Sí al projecte de Constitució europea. Són incapaços de presentar una alternativa de lluita a aquestes agressions, perquè en el fons “comprenen la lògica del neoliberalisme” de traslladar les empreses on més beneficis obtinguin. Durant el darrer any, des de la formació del tripartit d’“esquerres”, la seva actitud ha estat de submissió davant la patronal i davant el tripartit, especialment davant la Conselleria de Treball, encapçalada per l’exdirigent d’UGT, José Mª Rañé, l’objectiu del qual no ha estat sinó utilitzar a fons les seves relaciones amb els aparells sindicals amb l’objectiu d’aconseguir que els desastres socials ocasionats per les deslocalitzacions no destorbin els plans de gestió.

Perquè això i no altra cosa va ser el que prometia Maragall (o Montilla) en els seus sopars amb els empresaris: ells tenien a les seves mans millors cartes que CiU y el PP per portar endavant els seus propòsits. publicat al nº14 (abril 2005) de Revolta Global