La via catalana de reforma de l’Estatut, ¿un altre carreró sense sortida?

Joan Fradera

No sabem si el Pla del Parlament basc (el popular Pla Ibarretxe que tothom rebutja i ningú sembla haver llegit) quedarà definitivament enterrat després de les eleccions del 17 d’abril. Sí creiem, però, que estem assistint a la mort lenta, sense eutanàsia, del procés de reforma de l’Estatut de Catalunya, que transita per la lloada via catalana.

Havent liquidat per la via ràpida el Pla del Parlament basc, el govern estatal dedica ara els seus esforços a reconduir el procés català. Des de la vice-presidència, Fernández de la Vega introduïa una nova condició per donar tràmit al projecte d’estatut català (i a altres projectes de reforma): l’elaboració del projecte per consens de totes les forces polítiques de la Comunitat autònoma. El matís és significatiu: no es parla ja d’una àmplia majoria parlamentària (que en el cas de Catalunya està plenament garantida ja que, segons l’estatut actual, es requereix la majoria de dos terços del parlament per la seva reforma) sinó del concurs obligat dels dos grans partits d’àmbit estatal.

Està vist que el nou comitè d’enllaç creat entre el PP i el PSOE comença a donar els seus fruits. Però tot indica que la intervenció discreta (i amb bon tarannà, faltaria més) del govern Zapatero sobre el procés català anirà molt més lluny.

Un procés que per cert ha avançat (o ha retrocedit?) fins ara amb moltes dificultats.

Un procés marcat per l’ambigüitat i l’opacitat

Els acords de desembre del 2003 per a la formació del govern tripartit (Pacte del Tinell) es fixaven uns objectius relativament modestos (tenint en compte que estem parlant d’un nou estatut que ha de servir per a tota una generació) en matèria d’autogovern:

 redefinició del marc competencial davant de realitats noves (com la immigració o la UE) ì blindatge d’algunes competències;

 reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat per diferents vies, des de la descentralització del poder judicial fins a la presència internacional de les seleccions esportives catalanes, sense qüestionar mai el principi constitucional bàsic de la sobirania del poble espanyol;

 millora del sistema de finançament amb una combinació imprecisa d’elements nous (agència tributària catalana, aproximació al règim de concert) i antics (distribució igualitària entre totes les CCAA d’acord amb la població i l’esforç fiscal).

Els acords del Tinell no aclareixen mai quines d’aquestes propostes s’han d’incorporar al nou Estatut i quines es promouran per altres vies (iniciativa legislativa, negociació bilateral o multilateral, recursos judicials...)

Després d’una primera fase de pluja d’idees, on tothom podia fer les seves propostes, els treballs de la ponència s’han caracteritzat per la seva opacitat, on els avanços i dificultats es filtren a la premsa amb comptagotes, intentant evitar el debat públic de les diferències.

La necessitat de preservar el consens a tota costa ha fet que les propostes més agosarades vagin quedant aigualides, i que els punts conflictius quedin aparcats per temps indefinit.

La carta de drets socials, primera víctima del consens

La inclusió a l’estatut d’una relació de drets socials i econòmics era un dels aspectes més innovadors de les propostes del tripartit i era una demanda, també, de les organitzacions socials consultades. Aquí, l’oposició de CIU i PP ha estat aferrissada. A part de la seva possible inconstitucionalitat, l’argument de CIU és que l’Estatut no pot condicionar l’acció de futurs governs i majories parlamentàries. A hores d’ara, ningú sap com quedarà recollit aquest tema en el projecte. El més probable és que l’estatut només contempli alguns principis rectors genèrics i el conjunt de drets socials i econòmics passi a un document annex.

De totes maneres, ja es coneixen alguns detalls del debat: els partits d’esquerra ja han renunciat a incloure el dret de vot dels immigrants, tant a les eleccions locals com a les autonòmiques i d’altra banda, CIU ha vetat el punt referent a l’ensenyament públic i concertat.

En qualsevol cas, no queda gens clara la força normativa que pot tenir tot l’apartat de reconeixement de drets socials. Rebutjada la idea de crear un tribunal de garanties estatutàries, es parla d’ampliar les funcions del consell consultiu o de crear un nou organisme ad hoc, que segurament no tindrà cap força vinculant.

L’hora de la veritat?

Quan els treballs de la ponència s’acosten als punts més conflictius (poder judicial, repartiment competencial, finançament) la premsa ha revelat (El País, 13 de febrer) les condicions que posarà el Govern de l’Estat per acceptar el projecte d’estatut que arribi del Parlament de Catalunya. Ara ja no es parla només d’acatar la Constitució, sinó de respectar tot l’entramat de lleis orgàniques (del poder judicial, del tribunal constitucionals, de finançament de les CCAA i un llarg etcètera).

Les propostes més ambicioses del Pacte del Tinell (participació de la Generalitat en la designació dels membres d’organismes estatals, descentralització i catalanització del poder judicial, aproximació del sistema de finançament al règim de concert, blindatge de les competències de la Generalitat davant la legislació excessiva de l’Estat) quedarien automàticament fora de joc i el nou estatut quedaria a la pràctica sense contingut, tret dels canvis a introduir a les pròpies institucions d’autogovern.

El nou sistema de finançament, pal de paller, segons molts, de l’autogovern de Catalunya, quedaria fora de l’Estatut i pendent d’una negociació amb totes les CCAA del règim general. La recent negativa del govern Zapatero a publicar les balances fiscals, en contra de la demanda de tots els partits catalans (tret del PP) és perfectament coherent amb aquest escenari.

Queda per veure quina serà la reacció dels partits catalans, i en particular del tripartit. Serà veritat que no acceptaran tuteles en l’elaboració de l’Estatut, tal com han proclamat tantes vegades? O acceptaran anar al Congrés de Diputats amb un estatut automutilat a canvi d’alguna promesa de reformar les lleis orgàniques? No volem ser pessimistes, però tot indica (pacte de legislatura més que lligat, actitud en el debat del Pla Ibarretxe, contactes públics i secrets...) que aquesta segona opció ja està decidida.

publicat al nº13 (març 2005) de Revolta Global