Ventdelplà al cor de la ciutat

Joan Font

Potser algú podria haver pensat que els canvis en els governs (de Catalunya i d’Espanya) podien provocar canvis en els continguts i les programacions dels canals de televisió, al menys en els de titularitat pública. Ara, amb una certa perspectiva podem ja veure que els canvis han estat força limitats.

En els canals estatals, hi ha hagut canvis, és veritat. Però aquests canvis s’han limitat als informatius (els “telediaris”) trencant amb una dinàmica sectària i una manipulació barroera. Ara, hi ha un pèl més de vida real i d’informació als informatius estatals. Però la tria dels continguts continua sent limitat. Molt rarament hi apareixen conflictes socials, polítics o laborals i, encara més rarament, hi ha altres veus que les del poder econòmic, polític o mediàtic.

Els informatius de les televisions catalanes han canviat menys. És cert que el seu nivell de partida, sota els governs de CiU, era poc comparable al de TVE. De sempre hi ha hagut una punta més de pluralisme. Però de tota manera, és ara quan poden escoltar-se paraules com “obrers” o “treballadors” i quan els conflictes són una mica més visibles a la petita pantalla.

Però la TV no és només informació. Segurament el seu rol social més significatiu és el de l’entreteniment. I en aquest terreny les coses són més complicades. De fet, sembla existir una mena de “escola catalana” de l’humor televisiu, que ara omple les programacions espanyoles (Sardá, Buenafuente, Corbacho, Fuentes), acompanyat d’un cert “model català” de dramàtics, molt centrat en les telenovel·les i els docudrames. En aquest camp és on les relacions entre la TV i l’entorn social, entre la ficció televisiva i la realitat resulten més complexes.

Molta gent diu que entre els personatges públics i els seus imitadors existeix una mena de simbiosi que produeix que els personatges tendeixin a acostar-se a la imatge que difonen els seus imitadors o els ninots del guinyol. Pot ser veritat o no ser-ho, però en qualsevol cas, les grans telenovel·les de TV3 juguen un paper en la configuració de l’autoconsciència y l’autopercepció de bona part de la població catalana. Els guionistes d’aquestes sèries intenten copsar la realitat i, més enllà de l’efecte “mirall”, difondre un seguit de valors socials, com ara la integració de la immigració o la denúncia de la violència de gènere. D’aquesta manera creen un cert model de comportament que tendeix a ser assumit per una part de la població i, en aquesta mesura, a configurar també la realitat social que intenta reflectir, en una mena de dialèctica mútua (de feed-back, o retroacció, en llenguatge professional).

La qüestió és que els models oferts per la TV, més enllà de la voluntat dels seus creadors, resulten sempre parcials i més o menys esbiaixats. L’espectre social que es representa no reflecteix mai conflictes laborals actuals (molt de tant en tant hi apareixen com a aspectes del passat). Les imatges que apareixen i que són ofertes com a model, s’aturen en la menestralia o en una suposada “classe mitjana” que engloba un ventall social molt ampli, però que amaga les classes socials reals i els conflictes realment existents en la societat. En aquest exercici de mirades i de reflexos s’acaba construint un model social que, tot i ser fals, acaba per operar en la realitat social com si fos l’únic possible.

Segurament correspon a l’esquerra real buscar els instruments per poder intervenir de manera eficaç en aquests mecanismes de construcció artificial de consciències. Aquest és un dels reptes que ens toca assumir.

publicat al nº13 (març 2005) de Revolta Global