Els primers d’Europa?

José Téllez

El passat mes de febrer ha estat un mes intens per als moviments socials catalans. Des que al novembre del 2003 es va crear la campanya dels Països Catalans contra la Constitució Europea, hem treballat fort contra el nou atac del capital europeu: un tractat constitucional que preveu deixar escrit per molts anys els valors del lliure mercat globalitzador. Ja sabíem que no seria fàcil, que tindríem els mitjans en contra i que ens titllarien d’anti-europeus. Però no sabíem que hauríem de fer el tram final de la campanya, el de la mobilització, en un marc polític que hauria canviat de cap a baix, amb un govern del PSOE legitimat en certa mesura després de la retirada dels tropes de l’Iraq i un PP a l’oposició radicalitzant les seves bases a la dreta.

Des de les últimes mobilitzacions contra la guerra a l’Iraq la capital catalana no veia un ressorgiment activista al carrer tan gran com el dels últims dies. A la manifestació del dia 12 de febrer a Barcelona vam aconseguir col·lapsar el centre de Barcelona amb més de 15.000 persones que cridaven NO a la constitució europea. Igual que el dijous 17, on una vaga universitària a Barcelona va arreplegar uns 7.000 estudiants en manifestació contra la privatització de l’ensenyament i contra l’Europa del capital. Ningú podria negar l’èxit de les mobilitzacions, tenint en compte que no teníem l’ajut dels grans mitjans de comunicació per convocar-les i que es feien sota una hegemònica campanya estatal del SÍ. Sense parlar de la prohibició de les manifestacions per part de la delegació del govern.

Els mitjans de comunicació van ignorar aquestes mobilitzacions, engreixant així tota una sèrie de irregularitats durant la campanya oficial (lema del govern declarat il·legal per la JEC, protestes de periodistes davant els blocs electorals als informatius, desviació d’un 80% de subvencions per a la campanya del SÍ), cosa que dificultava una gran repercussió en el referèndum.

Els resultats ja es coneixen: el NO arriba a un 20% als Països Catalans, un 28% a Catalunya i un 17,3% al conjunt de l’estat espanyol. Però l’abstenció ha estat un 58%. En total, els votants del SÍ sumen uns 10 milions, menys de la meitat de la teòrica suma de l’electorat de PP i PSOE junts. Al Principat, el SÍ hi arriba només al 64% dels votants, quan entre PSC, PP i CiU sumen més del 85% dels vots al Parlament autonòmic. I Girona és la segona circumscripció de tot l’Estat quant a vots NO, després de Guipúscoa.

Els defensors del SÍ, amb la seva campanya mancada de continguts reals i plena de partidisme, han desmobilitzat el seu propi electorat, mentre que la campanya del NO ha sumat molts vots més enllà dels partits polítics que demanaven el vot contrari(amb poca empenta i poca implicació en les plataformes unitàries de part d’ERC i ICV).

D’ara a endavant no serà tan fàcil com ho era contra el PP que el nostre missatge arribi a un sector ampli de la ciutadania. Haurem de buscar nous canals de connexió i, sobretot, hem de créixer, crear noves xarxes de relació i implicar a les nostres lluites a tot aquell sector de la població que ha quedat desmobilitzat amb l’arribada de Zapatero al govern.

publicat al nº13 (març 2005) de Revolta Global