Incerteses postelectorals

Chistian Picquet

Estrany escrutini! En altres circumstàncies, si els Estats Units no haguessen fet de l’Iraq un escenari on han de demostrar llur potència, s’hagués denunciat una farsa. És a dir, tres dies després de la cloenda de les votacions, encara no se sabia la taxa de participació. Fins i tot, la molt oficial comissió electoral, encarregada de l’escrutini en absència d’observadors internacionals (relegats a Amman a Jordània), havia publicat les seues estimacions del 72% al... 60%. Realment, la implicació dels iraquians en aquestes eleccions deu aproximar-se a les previsions de Thomas Metz, general en cap de les forces US, quan aquest opinava, poc temps abans del 30 de gener, que “la seguretat de parts significatives de quatre províncies iraquianes, de les divuit que n’hi ha, no està a bastament reforçada perquè les eleccions puguen tenir lloc”.

En aquest aspecte, el problema rau en el fet que les quatre províncies susdites són les de Bagdad i Anbar (que comprenen Fal•luja i Ramadi) a l’Oest, de Nineve (que integra Mossul) o de Salahadin (on està situat Tikrit). Si s’afegeix a aital situació que, si bé 75 partits i nou coalicions (repartits en 111 llistes) participaven a la consulta, un nombre com a mínim igual la boicotejava, i si es pren en compte que la majoria dels candidats no figuraven ni a les paperetes ni als cartells electorals, és evidentment lícit de dubtar de la representativitat d’aquesta cita “democràtica”.

Nogensmenys, una part significativa del país va anar a votar tot i això. Massivament en les regions kurdes del Nord, on els partits conservadors tradicionals (el partit democràtic kurd de Massud Barzani i la Unió patriòtica del Kurdistan de Jalal Talabani), compromesos amb un suport total a la intervenció de Washington, feien llista comuna i conservaven així intacta llur influència sobre aquestes poblacions. Massivament també en les províncies on la jerarquia xiïta tradicional –liderada pel gran aiatol•là Ali Al-Sistani- havia compromès la seua autoritat al servei de l’Aliança per la unitat de l’Iraq (que reuneix el Consell superior per la revolució islàmica i el Dawa).

D’una manera molt més desigual en altres llocs, a més sense que es puga estar d’acord amb els grans mitjans de comunicació internacionals quan consideren que l’adhesió més o menys forta al procés electoral segueix una línia divisòria ètnica i confessional entre àrabs xiïtes i sunnites. Així, les quatre províncies menys segures, segons declaracions de l’exèrcit d’ocupació mateix, són multiètniques i les ciutats xiïtes del Sud també són l’escenari d’una resistència armada (per exemple, set atacs per setmana a Bàssora).

Per als hòmens i les dones que anaren a votar el proppassat 30 de gener, les motivacions van ser, probablement, diverses. Sobretot, no reflecteixen necessàriament una aprovació total dels projectes de Bush. Aquesta deu ser la raó per la qual Washington i els seus esbirros han trigat molt a publicar el nou mapa polític de l’Iraq. Si, en zona kurda, la victòria aclaparadora de l’Aliança no deixa cap dubte, el suport a l’ocupació per part dels partits implicats no es farà, d’ara endavant, sense negociacions aspres per mor de conquerir una autonomia màxima per al Kurdistan, disposar d’un pes molt més important en les decisions del futur govern de Bagdad i controlar bona part de les reserves de petroli del país (especialment les de Kirkuk). Així mateix, l’èxit anunciat del tradicionalisme xiïta ha de consagrar la derrota rotunda del partit del Primer ministre en exercici, Iyad Al•laui, l’home de la casa Blanca i de la CIA.

El problema sorgirà aquí, no pas tant del programa de l’Aliança per a la unitat -la qual omet qualsevol referència a un Estat teocràtic- com de l’aspiració de les elits del xiïsme a imposar llur supremacia novella a la potència d’ocupació. Creuant aquestes dades amb la dissidència d’una part important dels iraquians, hauria de sortir un equilibri precari. Aquest és probable que comporti, en un primer temps, una multiplicació dels centres de poder, la qual podria derivar molt prest cap a una balcanització si, tal i com es pot preveure, el caos sagnant continua regnant a l’Iraq.

De totes maneres, unes eleccions organitzades en unes condicions tan estrambòtiques no sabrien dur als iraquians ni la pau, ni el benestar, ni la llibertat. Tan sols la fi de l’ocupació permetria d’instaurar una sobirania popular sense la qual només es pot parlar de paròdia de democràcia.

publicat al nº13 (març 2005) de Revolta Global