La lluita contra l’homofòbia

Patrici Larousse

Actualment, la lluita per l’alliberament gai i lèsbic ja no passa per “explicar” l’homosexualitat (la lluita contra el racisme no explica les altres “races”, més aviat negaria el concepte mateix de raça), sinó per evidenciar, fer parlar i posar en debat aquell rebuig “visceral, fòbic i per tant considerat com a legítim i fora de tota discussió” que comparteix la gran majoria de la nostra societat.

Homofòbia ordinària

“L’exercici de l’emancipació ens fa adonar de l’abast de l’opressió.”, aquesta afirmació feminista es pot aplicar sense recança a tot allò que contribuí a la creació del mot “homofòbia”, mot d’altra banda molt recent, vell d’uns deu anys si fa no fa. Així com la paraula “homosexualitat” va ser creada al començall del segle XIX per metges alienistes per mor de reprimir o guarir, la paraula “homofòbia” va ser creada per part de lesbianes i gais per tal de comprendre i actuar.

Sorgida de la idea d’alliberament sexual i després de reivindicacions democràtiques i socials, la lluita per l’alliberament homosexual va topar amb el mur de l’opressió. No n’hi ha prou amb l’adopció d’algunes lleis, una micoia de paciència per part dels homosexuals i una bona voluntat col·lectiva perquè canviïn les coses, ni tan sols amb un canvi radical d’estructura sociopolítica (com també passa pel que fa al sexisme o a la interiorització de l’explotació i del treball assalariat).

No és pas així com hom es desfà de la vergonya, com es fa sord al menyspreu obsessiu de la cultura dominant, a l’insult recurrent, a l’obligació sempiterna d’explicar-se, ni tan sols si aconsegueix d’inventar-se una manera d’ésser dins un univers on tot és meticulosament heteronormat.

Avui en dia, s’està descobrint la importància dels suïcidis de jóvens, causats pel qüestionament homosexual i la incapacitat “visceral” d’afrontar-lo en l’aïllament, la manca de preparació i l’homofòbia inculcada (aproximadament el 30% dels suïcidis dels 15-25 anys). Perquè a un gai novell, a una lesbiana novella, li fa mal ser-ho, li fa vergonya ser-ho, no ho sap d’entrada que ho és. Una al·lota, un al·lot, un negre, un blanc, una rossa, un pèl-roig ho són d’una manera “evident”, només mirant-se a l’espill, en un món que exhibeix (a ultrança) aquests gèneres i aquests colors. Emperò, aquests últims, aquestes últimes no estan en l’obligació ni de dir-s’ho a si mateixos/es un bon dia, ni d’haver de... “dir-ho a la mare”.

Una lesbiana, de primer, s´ho ha de dir a si mateixa, en la soledat, en haver-se adonat que quelcom no rutllava, sovint sense saber ben bé què. Alguna cosa que té a veure amb una munió de comportaments que, per a les altres, són apresos i esdevenguts evidents, però que per a ella pareixen estranys, la mutilen. Per tant, aconseguir de dir-s’ho a si mateix és ja un primer repte.

I això equival a assumir una cosa de la qual sempre us han dit (directament o implícitament) el pitjor, que mai no podria anar amb vosaltres, i que els i les que ho eren es mereixen com a mínim la forca. S’entén, doncs, que es tenguen totes les dificultats i totes les resistències per identificar-se.

Per acabar, us han ensenyat l’heterosexualitat, tothom és pressuposat heterosexual, però com deu ser una vida de gai o lesbiana? I com actuar, reaccionar?

Sortir de l’armari

Després, dir-ho als pares continua sent una prova, dir-ho als amics un joc d’atzar, puix que pot comportar una hostilitat moral o, fins i tot, violenta. La família foragita l’ímprobe, l’exclou del cercle familiar, silenci, ignorància, pare obstinadament silenciós en signe de reprovació, mare escampant llàgrimes: les reaccions de l’entorn són molt diverses, tot i que, feliçment, hi ha cada colp més sortides de l’armari ben rebudes.

A l’edat adulta, hi haurà la cerimònia de les confessions, haver de dir-ho una i altra vegada. (si no, què dir el dilluns a la cafeteria, quan tothom explica el que ha fet el cap de setmana? Callar i deixar lloc a la sospita, als somrisos de complicitat, al silenci sobtat? Inventar-se una vida?) Després... ser el gai o la lesbiana de l’empresa, del taller, del departament, percebut pels altres com en perpètua gay pride.

Els prejudicis patronals. Si bé és cert que algunes empreses (ironia de l’opressió) veuen en lesbianes i gais persones fadrines disponibles, mòbils, amb necessitats de valoració, creatives i per tant potencialment subjectes a ser sobreexplotades a plaer, la majoria practiquen l’homofòbia en el dia a dia com també la discriminació activa: resumint, un homosexual masculí no és de fiar, una lesbiana poc manejable. Les variacions són infinites, sense parlar dels prejudicis dels col·legues de feina que les organitzacions (sindicals, polítiques, electives dins l’empresa) solen ignorar sovint totalment.

Perquè l’homofòbia no depèn només de la ignorància: també està ancorada en reaccions viscerals per part de tothom. El fàstic, la malfiança, la incomoditat no són pas simples disposicions intel·lectuals que un poc de reflexió pot corregir. Pertany a la fabricació de les persones, dels gèneres, especialment a la “fabricació dels mascles” per qui és tan crucial, des de molt menut ja, de no ser una nina, o siga, una marieta. (És genètic el fet que agradi de jugar a futbol o maquillar-se? O de bellugar el cos de manera masculina o femenina?) Sembla que la detenció d’un cromosoma Y o d’òrgans sexuals masculins no és suficient per delimitar allò que és un mascle humà. El llenguatge traeix els nostres dubtes, àdhuc la nostra preocupació, quan parla de la masculinitat com d’un objectiu i un deure. L’ordre “sigues un home, fill meu!” implica que això no és cap evidència, que requereix un treball, un esforç que, segons pareix, no s’exigeix tant a les dones.

Ser un home o una dona vol dir conformar-se, haver estat conformat, a un seguit de comportaments, desitjos, apetències, rebutjos, maneres d’ésser, dominacions, submissions, valoracions i desvaloracions, ço és, ser el producte d’un modelatge i d’una impregnació en el dispositiu dels quals l’homofòbia està integrada. Creure que només cal una mica de bona voluntat (de consciència política?) i algunes lleis (derogades o votades) és oblidar de prendre en compte l’homofòbia.

Lluitar contra l’homofòbia en una organització revolucionària

L’esfera del privat - on les dones igual que les lesbianes i els gais són més oprimides i la seua opressió és més complexa - és on hem de qüestionar els nostres hàbits. La lluita és fonamentalment ideològica contra la societat patriarcal i heterosexista, com també el seu sistema de valors i pràctiques, la qual cosa exigeix discussions entre tots els companys i les companyes, no només a nivell del lideratge sinó també en la base estructural i de formació de quadres. El prejudici heterosexista s’ha de combatre per part de tots els membres de l’organització. És evident que l’organització no és una illa de la societat socialista del futur surant en el marasme capitalista, i els i les camarades no poden sostreure’s a l’educació i el condicionament absorbits en l’esforç diari de sobreviure en la societat de classe.... Però, cal que la conducta de tothom estiga en harmonia amb els principis sobre els quals ens basam.... Lluitam per crear una organització en la qual el llenguatge, les bromes, la violència personal i els actes d’expressió d’intransigència xovinista no siguen tolerats. Els prejudicis, dintre d’una organització revolucionària, concerneixen totes i tots els membres.

Per això, l’heterosexualitat dels nostres membres no s’hauria d’assumir en les nostres discussions internes, ja que fent-ho s’exclouen altres possibilitats tal com ho fa l’educació heterosexista – la qual cosa és equivalent a la "invisibilitat" amb què la societat heterosexista patriarcal condemna la realitat de lesbianes i gais en molts de països.

Tal i com en qualsevol altre assumpte, tots els militants membres de l’organització han d’estar assabentats del treball, participar col·lectivament en la determinació de la línia política i de la responsabilitat de portar a terme les campanyes i la propaganda cap a totes les àrees de la lluita de classes on siguem actius, la problemàtica lèsbica i gai ha de ser part de les nostres discussions a tots els nivells. Tots els membres haurien de ser educats sobre l’alliberament lèsbic i gai.

publicat al nº12 (febrer 2005) de Revolta Global