El final de la “pax lingüística” valenciana

Miquel Garcia (membre de Espai Alternatiu al Pais Valencià)

El 27 de novembre unes 40.000 persones (segons estimacions del diari Levante) es manifestaven a la ciutat de València sota el lema «No a la intromisión de Cataluña y en defensa de la lengua valenciana» convocades pel partit Coalició Valenciana, que encapçala l’advocat de reconeguts vincles feixistes Juan García Sentandreu. Mentre el PP, malgrat no haver convocat la dita manifestació, no ha deixat passar oportunitat d’expressar tant per boca del president Camps com per diversitat de portaveus la seua ferma defensa del secessionisme lingüístic, ha impulsat el Manifest secessionista de la Fundació Broseta, vol recórrer davant del Tribunal Suprem el Memoràndum de Moratinos i ha arribat a coaccionar la suposadament “independent” Acadèmia Valenciana de la Llengua impedint que aquesta es pronunciara a favor de la unitat de la llengua.

S’acaba el “secessionisme light”

Els pactes soterrats entre el PP i CiU en ordre a permetre al primer la formació de govern després de la seua victòria a les eleccions generals de 1996, van tenir com a conseqüència la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (1998) al País Valencià. L’objectiu formal d’aquesta era aconseguir la “pacificació lingüística” entre els sectors secessionistes i els unitaristes, mitjançant el reconeixement de les Normes de Castelló i la potenciació dels trets lingüístics “genuïnament valencians”. De fet, gaudint del control del poder autonòmic i estatal, el PP no necessitava recórrer per a res a un “blaverisme combatiu”, podia fer propaganda de la “pacificació lingüística”- marejant diferents sectors del nacionalisme valencià -i al temps continuava entrebancant, en la pràctica, qualsevol procés de normalització lingüística. Tanmateix el que es trobava clarament fora del “pacte de l’Acadèmia” era qualsevol tipus de reconeixement explícit de la unitat de la llengua. Tot això va ser conegut com “secessionisme light”.

La pujada al govern del Tripartit a Catalunya i del PSOE al govern estatal en minoria afonaren les bases naturals sobre les que s’assentava el “secessionisme light”: govern estatal del PP i Generalitat Catalana en mans de CiU. Com a primera conseqüència pràctica d’aquest afonament han ocorregut el fets del “Memoràndum”: el “pacte de pacificació” s’ha trencat des del moment que s’ha exigit el reconeixement formal a Europa de la unitat de valencià i català. Quan l’AVL ha volgut intervenir en la polèmica ha estat silenciada pel govern de Camps a colps de bastó.

Futur incert

Encara que la demagògia de la “pacificació lingüística” ha arribat quasi amb certesa al seu final l’evolució dels fets a partir d’ara és incerta. Dependrà molt de l’actuació de les diferents forces polítiques del País Valencià i de la resposta, tant del moviment blaver com del moviment nacional valencià. Respecte del moviment blaver, els seus sectors més recalcitrants ja mostraren el passat 27-N la seua disposició a mobilitzar-se, sense que els tallara gens ni mica el fet que la convocatòria l’encapçalara l’advocat vinculat amb el feixisme Juan García Sentandreu i el seu partit Coalició Valenciana. Aquest grup i altres similars estaran interessats a reviscolar el blaverisme més combatiu per a tornar a guanyar l’espai perdut per Unió Valenciana a favor del PP. Quant al PP, aquest partit podria donar per perduda la batalla secessionista a Europa i apostar per mantenir l’actual situació al País Valencià, ja que difícilment obtindria gaires guanys d’un reviscolament de la mobilització blavera. Però si, com ha passat ja, el sectors directament feixistes del blaverisme empenten la mobilització i troben resposta, el PP es veurà forçat a seguir-los si no vol perdre una part de la seua base social.

Pel que fa al moviment nacional i a les distintes organitzacions que el representen, també poden adoptar posicions amb diferents graus d’iniciativa i de mobilització. Fa l’efecte, però, que tothom es mou amb molta cautela. La “batalla de València”, perduda a finals dels anys setanta, pesa encara com una llosa. Al respecte d’això, cal dir que mal que els sentiments i prejudicis anticatalanistes es mantenen entre amples sectors de la ciutadania valenciana, possiblement la situació ja no és la mateixa que la de l’època de la Transició. En aquells moments el moviment blaver va tenir una capacitat d’influir sobre sectors de l’esquerra social i dels mateixos partits que la representaven que potser ara ha perdut al fer-se evident el profit que la dreta n’ha tret de la seua manipulació i al quedar molt desprestigiat el PP, actual portaestendard polític del blaverisme. També el fet que la Generalitat de Catalunya estiga governada actualment pel Tripartit genera uns sentiments populars força distints als que despertaven els governs de CiU. Sens dubte el millor antídot contra l’anticatalanisme al País Valencià consistiria en que es pogués visualitzar de manera nítida que a Catalunya es desenvolupa una política d’esquerres y de defensa de les llibertats i dels drets socials de la gent treballadora clarament més avançada que la que es fa des de Madrid. Molt poc joc li quedaria en aquest cas a la demagògia blavera!!

Durant vint-i-cinc anys el secessionisme ha entrebancat el procés de normalització lingüística al País Valencià i ha impedit l’establiment de relacions fluïdes entre el País Valencià i Catalunya. El reconeixement de la unitat de la llengua i el lliure establiment de relacions amb Catalunya i les Illes són dos dels grans drets negats al moviment nacional valencià. A la curta o a la llarga la seua reivindicació acabarà sent peremptòria.

publicat al nº12 (febrer 2005) de Revolta Global