El per què de les polítiques unitàries de l’esquerra alternativa

Andreu Coll (membre de Revolta Global)

Radicalitat i unitat

Els i les militants revolucionàries amb més experiència ens recorden a les reunions que és molt difícil mantenir idees, projectes i valors contra la corrent dels temps que ens ha tocat viure. Mantenir un projecte polític minoritari té molts perills i dificultats. Dos de les temptacions més recurrents són el sectarisme i el que podriem anomenar seguidisme: l’adaptació i la subalternitat vers altres sectors d’esquerres que estan més de moda, però que en el fons defensen projectes molt diferents –o inclús oposats– al nostre. És extraordinàriament difícil no caure en cap d’aquests errors quan es lluita per afirmar un projecte de transformació radical amb pocs suports i pocs recursos humans i materials. Fem ús del retrovisor i veiem com s’ha abordat aquesta tasca en el passat.

Una mica d’història

Un recorregut per la història del moviment obrer il•lustra que els grans debats estratègics del marxisme s’han desenvolupat com a conseqüència de canvis geopolítics, econòmics i socials de gran abast. El debat que es va desenvolupar al III Congrés de la Internacional Comunista és el resultat de la derrota dels moviments revolucionaris que es van donar a l’Europa central com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial i de la Revolució bolxevic. La Gran Guerra va ser l’esdeveniment històric que va dividir el moviment obrer internacional entre una socialdemocràcia col•laboracionista amb la guerra i l’Estat, una esquerra comunista internacionalista que volia transformar la guerra imperialista en revolució social i un sector “centrista” que havia trencat amb els primers degut al seu pacifisme i que s’acostava progressivament als segons. En aquest context de divisió del moviment obrer entre una socialdemocràcia majoritària i una esquerra comunista minoritària –i en molts casos marginal–, els dirigents de la IC (fonamentalment Lenin, Trotski, Levy i Gramsci) van desenvolupar una estratègia revolucionària específica per als països desenvolupats: la política del front únic.

Quines són les premisses de l’orientació de front únic?

Es parteix de la idea que, com han demostrat els fracassos dels primers anys vint, la revolució socialista a Occident ha de comptar amb la participació activa de la majoria aplastant dels assalariats i amb la simpatia o la neutralitat de les capes mitges per tenir èxit. En segon lloc, es teoritza que les capes populars no es radicalitzen només amb la propaganda, sinó fonamentalment amb la seva pròpia experiència en lluites unitàries que hagin creat formes significatives d’autoorganització (aquest és l’argument central que recorre L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme de Lenin, on polemitzava contra els sectors més extremistes i sectaris dels nous partits comunistes). La IC també havia formulat la hipòtesi (que s’ha demostrat força encertada, vist el desenllaç del Segle XX) que seria molt més fàcil prendre el poder a països menys desenvolupats i/o colonials (com efectivament va succeïr en molts casos: Russia, Xina, Cuba, Vietnam, Nicaragua…), però que seria impossible que el socialisme es construís i acabés triomfant a escala planetària sense l’extensió de la revolució als països capitalistes desenvolupats, ja que gaudien d’un nivell de desenvolupament econòmic, social i cultural i d’una tradició democràtica que feia molt més fàcil la construcció d’una societat socialista democràtica i igualitària amb menys perills de degeneració burocràtica i autoritària. L’altra cara de la moneda d’aquesta situació és la capacitat del sistema a Occident d’integrar un sector de la classe obrera, tot limitant el desenvolupament d’una conciència de classe revolucionària i, a conseqüència d’això, generar una enorme burocràcia reformista al si de partits i sindicats obrers (vegeu Ernest Mandel, “La Revolució russa: un error històric?” a Revolta Global n.3). Tot i això, els estrategues de la IC anteriors a l’estalinisme (i, després de la II Guerra Mundial, la IV Internacional) pensaven que, tot i la major estabilitat relativa del capitalisme a Occident, sempre hi hauria contradiccions que, periòdicament, podrien provocar processos de mobilització potencialment revolucionaris. Així doncs, la lluita per la revolució a Occident havia de contemplar la feina pacient d’anar arrencant el conjunt del moviment obrer del control de les burocràcies reformistes. Les situacions prerrevolucionàries que s’han viscut a Europa des de la Segona Guerra Mundial –Maig Francès del 68, Otonno Caldo italià del 69 i Revolució portuguesa de 1974-75– han evidenciat que aquestes burocràcies tenen un poder enorme per frenar i ofegar les lluites anticapitalistes.

En què consisteix la política de front únic?

És una orientació política que intenta arrossegar les organitzacions polítiques, socials i sindicals reformistes a lluites per objectius concrets que condueixin a un procés de radicalització del conjunt de la classe obrera. Aquesta orientació s’ha de concretar en base a propostes que realment puguin possibilitar acords per a l’acció en comú. Els objectius concrets de les accions conjuntes que proposin els revolucionaris han de resultar acceptables per a les direccions reformistes –ja que les grans mobilitzacions socials són impossibles sense comptar amb elles– i alhora han de sintonitzar amb l’estat d’ànim i la predisposició per l’acció de les bases. Aquests objectius també han d’estar relacionats amb la defensa de conquestes elementals del moviment obrer –que siguin percebudes com a tals pel gruix dels assalariats– en contextos de reflux, com l’actual, en el qual s’estan agredint i qüestionant drets i llibertats que s’havien conquerit amb molts sacrificis i lluites en el passat, i on la unitat és una necessitat fonamental per fer front amb èxit a les agressions que s’estan patint.

És precisament la capacitat d’aconseguir millores reals en les condicions de vida i treball de la gent el que encoratge noves iniciatives i el que estimula l’augment de les espectatives de canvi de la població, un procés imprescindible per enjegar dinàmiques tendencialment revolucionàries. Això lliga, a més a més, amb el concepte de “reivindicacions de transició” que va definir Trotski: un seguit de reivindicacions-pont –que les organitzacions revolucionàries s’han d’esforçar en definir– que tenen per objectiu lligar les reivindicacions concretes més mobilitzadores a nivell popular amb les reivindicacions de conjunt que plantegen un canvi de societat tot qüestionant obertament el sistema.

Així doncs, la lluita pel front únic és una lluita per la unitat d’acció real de masses i alhora una lluita per crear condicions més favorables per a que sectors socials cada cop més amplis vagin prenent una conciència anticapitalista a partir de la seva pròpia experiència de lluita i es vagin distanciant de les direccions tradicionals del moviment obrer. Això es resumeix amb la fòrmula: “caminar separats, colpejar junts”, és a dir, unitat d’acció amb les organitzacions de masses des de l’autonomia organitzativa i la llibertat de crítica de l’organització revolucionària.

És un fet constatable que les organitzacions reformistes –ja siguin de caire socialdemòcrata o stalinista- han fet un ús sistemàtic dels prejudicis, les calúmnies i les mentides per desprestigiar els revolucionaris entre les seves files. Aquesta activitat sistemàtica per barrar el pas a les idees anticapitalistes al si de les organitzacions de masses només pot ser contrarrestada mitjançant una feina pacient i fraternal en marcs unitaris, un debat honest i respectuós i una defensa pedagògica de les idees marxistes. Com repetia Lenin incansablement: no n’hi ha prou amb la propaganda i la defensa d’idees abstractes, cal demostrar en la pràctica que els revolucionaris defensen els interessos del conjunt de la classe treballadora d’una forma més conseqüent que els reformistes, tot contribuïnt a resoldre els problemes quotidians de la gent comú. I serà per mitjà d’aquestes experiències pràctiques que les organitzacions revolucionàries aniran guanyant audiència i militància.

Experiències recents de política de front únic

Alguns exemples recents i propers de polítiques exitoses de front únic són:

 La Campanya Anti-OTAN; on l’esquerra revolucionària de l’època –la LCR i l’MC, fonamentalment– va construir, junt amb infinitud de col•lectius i comitès antimilitaristes, un moviment de masses radical contra l’adhesió de l’Estat espanyol a aquesta organització militar de defensa del capitalisme. Quan el moviment va tenir prou empenta s’hi va voler afegir el Partit Comunista, havent d’acceptar els continguts radicals que li imposava el moviment i, en particular, les organitzacions de l’esquerra radical que en formaven part. La campanya –tot i la pèrdua del referèndum d’adhesió– va servir per consolidar un moviment antimilitarista (que després impulsaria la campanya per la insubmissió per deslegitimar la mili) i per reforçar, amb una nova fornada de militants, una esquerra alternativa molt debilitada com a conseqüència de la transició pactada postfranquista.

 El moviment antiglobalització –tot i la inexistència, fins el moment, d’un referent revolucionari clar i d’un nivell suficient d’organització– ha permès desenvolupar un seguit d’iniciatives de mobilització tan massives que han forçat els sindicats i els partits d’esquerres a participar-hi –tot amplificant la seva influència i arrelament social– sense poder rebaixar gaire els seus continguts. En aquest cas s’ha aconseguit, en algunes situacions concretes, posar tot el seu aparell al servei de mobilitzacions amb continguts molt radicals. Alguns no oblidarem mai la manifestació del 16 de març de 2001 a Barcelona, on els grans partits i sindicats reformistes s’hi van haver d’afegir a la cua, mentre la capçalera –presidida pel lema “Contra l’Europa del capital i la guerra”– l’ocupaven els moviments socials i l’esquerra alternativa. El moviment també ha tingut una influència a tota Europa a l’hora de forçar el moviment sindical majoritari a distanciar-se del projecte neoliberal de la UE, tot convocant vagues generals des de Grècia fins a Portugal, passant per l’Estat espanyol, Itàlia i Àustria.

 En moments àlgids de mobilització, la campanya Aturem la Guerra també ha conegut un procés de radicalització i de multiplicació de les seves iniciatives degut, en bona mesura, a la pressió creixent de l’extrema esquerra a l’hora d’acordar els continguts de les protestes i els calendaris d’accions, tot demostrant que, en situacions on la correlació de forces és favorable, és possible –amb una mica d’audàcia i organització– tibar la corda perquè l’esquerra del sistema estigui temporalment supeditada a l’agenda dels sectors més radicals dels moviments i de l’esquerra revolucionària.

publicat al nº11 (dessembre-gener 2005) de Revolta Global