Bush cavalca el tigre de l’onada reaccionària

David Finkel*

Per entendre el que va succeir a les eleccions dels Estats Units, hem de pensar en els EUA com si fossin una mena d’Iran cristià, amb l’única diferència que la possessió d’armament nuclear és un fet i no pas una hipòtesi. Òbviament, això pot semblar una caricatura, però existeixen paral•lelismes que no són gens menyspreables. El govern de la república islàmica pràcticament va arruïnar el destí del seu poble amb la guerra Iran-Iraq dels anys 80. Ha ensorrat l’economia iraniana tot el que es pot ensorrar una economia que gaudeix d’una enorme riquesa petrolera. Tot i això, el règim ha sobreviscut tot conservant una potent base social, encara que una bona part de la població en renegui.

La dreta republicana als Estats Units ha arrossegat el país a una guerra basada en mentides que, a hores d’ara, està clar que no pot guanyar. Els beneficis fiscals pels rics i les despeses d’armament han provocat dèficits pressupostaris que posen de manifest el veritable perill d’un ensorrament financer a la propera baixada de l’economia. A més de tot això, hi ha hagut les fotos de la tortura practicada a Abu Ghraib, els guanys exorbitants que ha tret Haliburton de la guerra, l’ensorrada d’Enron, la crisi de la sanitat i les provocacions d’Osama (“Ja sóc de tornada”) bin Laden.

Els demòcrates i, cal admetre-ho, molta gent de l’esquerra que podria haver estat més previsora, donaven per fet la victòria de Kerry. Van pensar que per guanyar només necessitava una àmplia mobilització del vot de la comunitat afroamericana i d’altres sectors marginats per la camarilla de Bush i que s’havien indignat amb el frau de les eleccions del 2000.

Els enquestadors tradicionals, ens van afirmar, s’havien equivocat totalment quan ens deien que hi hauria una votació molt ajustada amb una lleugera avantatge de Bush. Ignoraven el vot juvenil, els nois dels telèfons mòbils que no apareixen a les guies telefòniques. I, mentrestant, els demòcrates estaven mobilitzant les seves bases i el seu aparell jurídic per denunciar les tàctiques d’assetjament i de “supressió de vots” de la dreta. Semblava que Kerry guanyaria i que no seria per tan poc. Aquest càlcul era mig encertat. El vot negre, per sobre de tot, hi era present. El vot antiguerra, donat per descomptat pels demòcrates amb el seu candidat pro-guerra, també hi era.

El moviment sindical va despendre desenes de milions en propaganda anti-Bush i en maniobres legals per impossibilitar la presentació de la candidatura de Nader/Camejo a molts estats. El problema era que hi havia alguna cosa més que els enquestadors van veure i l’esquerra no: la mobilització del vot de la dreta religiosa. Heus aquí el factor “EUA com Iran”. Els resultats finals reflecteixen la realitat: el vot conservador religiós majoritàriament blanc ha revalidat els republicans al capdavant del govern dels Estats Units.

És tan important no menysprear la gent que vota en aquest sentit degut a “valors morals” com evitar fer-li concessions. El Partit Demòcrata fa les dues coses, mentre els republicans els mobilitzen per assegurar la seva victòria.

El gruix d’aquest vot conservador religiós està compost per gent blanca, o bé treballadora o bé de classe mitja amb uns ingressos molt minsos. Degut a un seguit de raons molt complexes, estan votant el partit que es dedica a fotre’ls de la forma més agressiva.

Estan perdent les seves feines sota els efectes de la globalització i de les deslocalitzacions, la seva seguretat social (les pensions) està en perill de ser privatitzada, la seva sanitat cada cop és més precària, els seus fills corren el perill de ser cridats a files a la propera guerra. I, sota el nou ordre capitalista, les seves vides estan dominades per l’endeutament permanent i la inseguretat. Sense ni tan sols saber-ho, aquesta gent es compten entre les primeres víctimes de l’ordre polític ultrareaccionari dels Estats Units que els seus propis vots han contribuït a crear.

La dreta sap manipular magistralment les seves pors i les seves preocupacions morals, mentre la direcció demòcrata –independentment de fins a quin punt han basculat cap a la dreta– no té ni idea de com adreçar-s’hi.

Per exemple, Kerry parla molt dels “enormes errors de judici sobre l’Iraq”, sense ni tan sols fer esment de la moralitat del que passa a la presó d’Abu Ghraib.

Ralph Nader tenia tota la raó quan va afirmar durant la nit electoral que la gent corrent dels Estats Units no sempre suportarà el que li puguin oferir els dos partits del capital i dels negocis.

La gran pregunta, no resposta, d’avui dia és, en qualsevol cas, quant haurem d’esperar aquest moment, ja que és molt el que ens estem jugant en aquesta història. Sembla que els republicans estan en una posició que els permetrà dominar tots els nivells de la política nordamericana fins que la caguin.

Si al món violentament inestable que ha creat l’imperialisme USA li afegim les perspectives d’un ensorrament financer com a resultat de l’endeutament espectacular ocasionat per la despesa militar i pels regals fiscals als rics, el desastre pot arribar més d’hora que tard.

La pregunta que es plantejarà en aquell moment serà si existeix una esquerra democràtica, populista o socialista amb alguna cosa a dir que tingui algun sentit. La primera passa en aquesta direcció sentit consisteix a deslligar el moviment antiguerra de la subalternització a un Partit Demòcrata en decadència i començar a mobilitzar-se de nou. David Finkel

*D.F. és membre de la redacció d’Against the Current, periòdic de l’organització socialista nordamericana Solidarity (www.solidarity-us.org)

Publicat al nº11 de Revolta Global (desembre-gener 2005)